divendres, 28 d’agost del 2009

Desafiant l'Olaia

El va mirar directe als ulls, cara a cara, amb aquella mirada que té ella i que fa por trobar-la...

- Tens una oportunitat única i seràs tan covard de deixar-te-la perdre? O el que realment et fa por és que et pengis tu de mi i no al revés, que és el que realment t'agradaria i voldries?

Aquell dia vaig aprendre una gran lliçó: Les dones ja no esperen creuades de cames que arribi un príncep blau i les alliberi dels seus complexes...

Ara som els homes els qui estem carregats de complexes i ens acollonim davant d'una dona que no s'espera creuada de cames!!

dimarts, 25 d’agost del 2009

Per què sempre...?


Per què sempre ens hem d’amagar si només som dos bons amics?

Perquè estem refent les nostres inestables vides i només som una inestabilitat més en la vida de l’altre; un regal, una “sorpresa”, un “retrobament” que ens motiva i ens dóna força per seguir endavant.


Els seus llavis es van fondre i s’abraçaven desesperadament, com no volent despertar d’un somni que els duria a l’imperfecte crua realitat. S’aferraven a aquella ànima bessona que els feia sentir vius, capaços de capgirar tota la seva trista existència.

Aquell moment ho era tot i no era res. Era una dolça delícia que mai s’havia de convertir en el pitjor malson ...

dimecres, 12 d’agost del 2009

Un cafè amb la meva amiga Olaia...


No em diguis “puta”, mai cobro pels meus serveis, són favors que faig als amics. Intercanviem plaer, els ensenyo com tornar boges a les dones.

No és culpa meva que sempre vulguin repetir experiència amb la mateixa... Així aprenen encara més i quan et trobis amb un d’ells em donaràs les gràcies i tu també voldràs repetir experiència amb el mateix...

Sóc bona, eh!! Ho vols provar?



Vaig respondre unes hores després...

Tinc dues pedretes sobre els meus pits; normalment en diria mugrons però ara estan tan durs i rodons....

Puc dir que mai m’ho havia passat tan bé!!

dissabte, 8 d’agost del 2009

Tarda de calor...

Llegeixo per fugir dels meus pensaments. M’evadeixo tant que ja no recordo on ets. Obres la porta, estripes un tros de paper, el poses de punt de llibre i me l’arrenques de les mans. Parlant sense paraula, cantant una cançó sense nom, m’aixeques del sofà i em portes a l’habitació. Abans que pugui reaccionar ja m’has tret la poca roba que porto contra la calor i tu també ets ràpid en mostrar-me el teu cos.

Maduixes, vi... les nostres olors. No cal parlar, la teva mirada ho diu tot. Divertit t’adones que m’ha sorprès la situació i que m’agrada el joc. La llengua comença a resseguir els plecs més íntims del meu cos. Cada gemec ens tensa més, encén el foc.

Sabem com acabarà això, encara que sempre fem broma que l’estiu no acompanya...

En tinc tantes ganes, em ve tan de gust que m’abandono a la sensació. Només em concentro a gaudir de cada segon. Vaivé de passió, ets tan bo, em coneixes molt. Els dits polzes apressant el botó... Si fos home tindria una erecció.

Em mullo com una tempesta i tu no en tens prou. Algú truca la porta del país més tou.... Vestit per a l’ocasió, avui l’escullo jo. Amb color, amb olor.

Tan dolç i manyac que ets sempre, et transformes de cop. Em vols ensenyar fins on arribes, a poc a poc, controlant la respiració, sense explotar abans d’hora, fent-me retorçar un altre cop. Ja no sé si sóc gran o petita, he perdut el meu jo... El món s’atura, som un sol cos.

Em prens amb força per despertar-me de les preocupacions, com dient-me “deixa als altres, aquí estic jo”. I t’ho agraeixo, agraeixo la teva passió, la teva determinació. Dolç, tendre i a la vegada salvatge, fort.

No podria estar millor, em quedaria enganxada a la teva suor. Malgrat la dutxa et duré dins del cor...

I mentrestant me’n ric d’un que sé jo.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Regal de comiat

Els dits recorrien l’esquena amb un lleuger contacte. La carícia, gairebé imperceptible, era la més suau que mai havia notat la seva pell. Cada moviment era un calfred i cada calfred era un nou plaer.

El tacte, la dolça olor, les seves respiracions, la hipnòtica música balcànica de fons.... li estava agradant massa, tenia por de perdre de vista el món, de trobar-se en una altra dimensió, de sentir-se vulnerable, de donar-se del tot. Estava pres d’una embriagador sensació i es deixava fer tot lluitant contra els seus propis pensaments. Estava desemparat, totalment a les seves mans, sabent que podia llegir el que passava per la seva ment.

Li va demanar que es girés. Era conscient de la seva excitació, dels esforços que estava fent per no perdre el control. Però les mans destres, avui tan èlfiques i malèfiques, van recórrer el seu pit, poc a poc... Una llengua humida i lleugera va començar a jugar amb un mugró i després l’altre, amb molta precisió; només uns segons que li van eriçar tot el cos.

Ja no era persona, ja no recordava què era. La boca, els llavis, la llengua... Van seguir fent camí, mai amb pressa, pujant i baixant, mossegant i llepant, rellepant i mossegant, avall més avall, sempre baixant... Sentia el desig d'esclatar, de deixar-se anar; havia descobert quin seria el destí final i no sabia si podria aguantar.

Li estava agradat molt, massa, hauria suplicat “prou”. Si ho tornava a tastar no estava convençut de poder oblidar. Si pensava, callava, i callant els llavis carnosos treballaven amb llibertat i la llengua el feia esclau del seu propi plaer.
Precisament allò era el que més li agradava. Res el posava tant a cent i realment en sabia, ho sabia fer molt bé; mmmmmmmmmmmmmmmh, que bo, molt bo.... Pujar, baixar, llepar; baixar, pujar, llepar. I sense poder-la mirar.

Un dit traïdor s’escapà cap a darrera. Ara ja estava perdut del tot. Era precisament per això que s’havia esforçat tant en esquivar i evitar aquest moment. Li estava agradant massa com per viure esperant una repetició, com per viure amb l’incertesa de no saber quan tornaria a sentir tanta excitació.

Res li feia tanta por com ser pressa d’aquella sensació tan plaent i que no podia controlar. Si no era qui conduïa la situació, es sentia exposat a enfrontar la veritat: era la millor dona amb qui havia estat però era la dona amb qui no podia estar.

I ell no la volia desitjar, no la volia estimar, no es volia deixar atrapar pel seu encís, pel seu encant.

***************************

Ho va fer tant bé com va saber, estava especialment inspirada. Tot al seu favor, la lluna, els astres, la màgia de les olors i els colors. Havia esperat molt. S’havia preparat a consciència sabent que seria la única ocasió i, de fet, només hi hauria aquesta si a ell no el movia el cor. Era per ensenyar-li, per demostrar-li, que no es pot reprimir una sensació ni evitar la seva acció. Autoncontrol és ser capaç de gaudir-ne.

I donar l’esquena senyal de por.

Sense haver-lo tingut l’havia fet seu, per sempre. Doncs ella era capaç de ser al seu pensament i viatjar al seu interior, no calia que li digués res. Sabia perfectament que mai deixaria de tenir-li por. I un home que li té por mai és prou home per fer-la sentir millor.

Que fàcil hauria estat un tracte negociador. Tenir un àngel protector...

Que fàcil era jugar a ser com ell: un dimoni seductor...

Tu tens banyes; jo agulló.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Agost 99 / 09














[10 anys i es repeteix... mateix sentiment, diferent persona]

A vegades t’adones que els teus sentiments estan fora de temps
i descobreixes que estimes quan ja no hi pots fer res.
Trista i estranya de no tenir-ho tot
tampoc puc queixar-me de no tenir gens.

L’amistat és una raó de pes
i si gaudeixo de la teva no vull ni necessito res més.
Les paraules no em serveixen per a transmetre’t aquests sentiments;
en silenci sempre et crido perquè sé que així no em sents...

De JF99 a DS09

diumenge, 2 d’agost del 2009

Si vols venir [GLAUCS]

Parla'm a l'orella i digue'm què ens està passant
Digue'm que la vida és maca i que no t'he fet mal
Parla'm a l'orella i digue'm a què estem jugant
Digue'm que m'odies tan que mai em faràs mal.
Vull entendre-ho tot i sentir-me bé per últim cop
Parla'm a l'orella, i parla'm que s'està fent tard.

Poden passar els anys, però jo sé que tot segueix igual
Veig que ha plogut molt, però la pluja no ens ha mullat prou.
Sé que em vols parlar, des d'aquí t'estic sentint plorar
Vull sentir-te amb mi, però els teus déus ens estan separant.

T'esperaré, si vols
Allà on ningú no pugui fer-te mai cap mal
Si vols venir.
T'esperaré, si vols
Allà on ningú no pugui fer-te mai cap mal
Si vols venir.

Parla'm a l'orella i digue'm que no vols patir
Digue'm que no estàs cansada i que no et vols morir
Parla'm a l'orella i digue'm que vols fugir amb mi
Digue'm que m'estimes tan que mai em faràs mal.
Vull que obris la porta i recordis que no sóc dolent
Parla'm a l'orella, i parla'm que no em senti sol.


T'esperaré, si vols
Allà on ningú pugui fer-te mai cap mal
Si vols venir.
T'esperaré, si vols
Segur que trobarem un lloc per estar sols
Si vols venir.

T'esperaré si vols venir
Tan lluny d'aquí, molt lluny d'aquí
On ningú pugui fer-te mai cap mal
Si vols venir, venir.
T'esperaré molt lluny d'aquí
Tocant el cel, tocant el cel.
On tots els núvols ens amaguin del destí
Si creus amb mi, amb mi.
T'esperaré si vols venir…

(J. Bardagí – Ll. Alsina - A.Rexach)