No havia estat el nostre millor bolo però tampoc havia
anat malament. La sala s’havia omplert prou, el públic s’havia comportat, fins
i tot havíem cobrat!! Per a mi havia estat especial, sobretot perquè ella havia
acceptat la meva invitació. Veure-la cantant, ballant i animant-nos des de
primera fila havia estat molt estimulant. Vaig donar gràcies d’haver passat de
guitarrista a simple cantant, clar que el meu instrument sempre havia estat el
baix... La meva nova funció dins el grup em permetia interaccionar més amb el
públic i gràcies a això l’intercanvi de somriures, mirades i gestos m’havia
anant excitant. A més, la meva privilegiada perspectiva m’havia ofert precioses
vistes del seu generós escot fins al punt de desconcentrar-me en algun moment
però ningú ho va notar.
Després d’ajudar-nos a recollir els instruments, feina
pesada quan estàs cansat i és de matinada, vaig creure oportú convidar-la a un
parell de birres (els músics teníem barra lliure). Els de la sala ens van fer
fora abans de poder acabar-nos les consumicions, no podíem quedar-nos al carrer
i al final vam acabar a dins la meva furgoneta. Hi feia calor, era com estar en
una sauna. Es notava que havia passat el dia al sol. Això va fer que, en un
excés de confiança, ens anéssim despullant, quedant-nos gairebé en roba
interior. Arribats a aquell punt ja no vaig poder més.
-
Porto
una nit que no vegis!! No puc més, em petaran els calçotets!!
-
Hahahaa,
exagerat!! No serà tant!!
-
Que
no? Que no? Mira, mira, toca, toca!!
I amb la tonteria ens vam començar a tocar, primer ella a
mi, tan dolça i excitant. Em mirava somrient, dient que tenia raó, que hi
havíem de posar remei... Però no volia anar tan ràpid, havia estat tot tan
bonic que no podia començar i acabar així. El primer petó me’l va fer ella, tan
apassionat que em va fer veure els estels. Sentia la seva pell i la volia
sentir més. Vaig preguntar si li podia descordar els sostenidors, tenia ganes
de sentir-nos pell amb pell. Va accedir i en quedar-se nua em va treure la
samarreta a mi. Allí estàvem abraçats, suats després del concert, però no ens
importava fer mala olor.
Ella va començar a jugar amb els meus mugrons, me’ls
mossegava, rellepava i esgarrapava. Jo, en canvi, vaig ser més delicat amb els
seus i diria que li va agradar, doncs es començava a mullar. Les ràfegues de
petons s’alternaven amb carícies i abraçades. M’anava escalfant per moments,
ens anàvem escalfant per moments. Vaig començar a tocar-li el sexe per sobre la
roba, em moria de ganes d’amorrar-me als seus llavis, als vaginals, però tampoc
volia semblar groller ni desesperat. Vaig demanar permís per masturbar-la i
mentre ho feia ella m’anava menjant el coll i l’orella. Allò em posava a cent i
en notar-ho ella encara s’anava mullant més i més... La sentia gemegar, sabia
que l’estava fent gaudir d’un bon orgasme, els espasmes no em podien enganyar. En
aquell moment totes les meves penes s’havien fos, ella tenia la virtut de
fer-me sentir tranquil, millor, però a la vegada això em provocava dolor, dolor
per no poder estar sempre així, amb ella. Potser això feia que la tractés amb
respecte i delicadesa, volia que cada moment junts fos un bon record, un bon
son. Sentir les seves carícies em posava la pell de gallina, em parlava a cau
d’orella i perdia el món de vista.
Encara no entenc com vam poder fer l’amor a la meva
furgona, sempre plena dels trastos de la feina, però va passar. La molt
punyetera es recordava del meu somni i havia decidit fer-lo realitat. Sense dir
res es va acabar de despullar, va enfundar un preservatiu i es va enfilar a sobre
meu per començar-me a cavalcar. Primer suau i amorosa, mostrant-me el seu joc
de malucs. M’excitava tant!! Poc a poc es va transformar, em va sorprendre el
canvi de la seva mirada però no em vaig espantar, ara tenia a davant meu el seu
ésser real. Li vaig acaronar el cabell, el clatell, baixant la mà per
l’esquena, la vaig acostar cap a mi fins a tenir a la meva boca la seva orella:
“M’agrada tenir-te dins i ser a dins teu, ara del tot, per fi”. La vaig besar i
la vaig ajudar a mantenir el frenètic ritme. La frescor de la matinada ens
evitava suar tant com si fos migdia.
La llum del sol em va despertar, la tenia nua dormint a
sobre el meu pit, abraçats. Em va envair una enorme sensació de tendresa i de
cop vaig sentir una estranya emoció, de felicitat, aquella enyorada
felicitat... Li vaig fer un petó al front, potser massa fort i llarg. En acabar
em va mirar amb el seu dolç somriure, dient-me “bon dia”. M’hi sentia tan a gust, era com si
portéssim junts tota la vida.
Ens van roncar les panxes, teníem gana però a la suor del
concert s’hi havia afegit la suor de la nostra passió i ens calia una dutxa. Vaig
proposar-li buscar una habitació on poder dormir en condicions i, sobretot,
poder-nos dutxar amb calma i tranquil·litat. Va acceptar i per sort no vam trigar
massa en trobar un bon lloc encara que fos a una hora tant estranya, però els
hotels de carretera són així, un món a part.
Vam fer un bon esmorzar, necessitàvem
recuperar forces. Menjàvem, parlàvem, entre rialles i mirades. Ella jugava amb
el peu per sota la taula, li vaig dir que si seguia així acabaríem tornant a
l’habitació. Però no hi vam arribar... Després d’haver pagat vam fer la bogeria
d’anar fins al mar. La cala era petita i solitària, tota per a nosaltres. Ens
vam despullar, vam començar a rodolar per la sorra, menjant-nos a petons, fins
que ella va quedar sobre meu, altre cop. I aleshores ho va fer... Va dir que
se’m volia menjar, sencer del tot, fins al final. Va desaparèixer entre les
meves cames per fer-me sentir el que seria se’ns dubte el millor orgasme de la
meva vida.
Tots aquests records em
passaven pel cap de camí cap a la seva terra, no podia deixar-la marxar sola,
de fet no l’hauria deixat marxar mai. Si la portava a casa seva guanyàvem un
temps preciós per estar junts, parlant, tocant-nos tant com la carretera ens
deixava. Em vaig mirar al mirall retrovisor i vaig veure el meu propi somriure,
tornava a ser un home feliç, ni que fos en aquell moment. Em vaig girar a
mirar-la, era una fada, la llum del matí ho feia tan evident... Va començar la
cançó, els dos cantàvem a ple pulmó com per dissimular el dolor de la tornada a
la realitat, de l’inevitable separació. Els ulls negats... Em vaig treure un
dels braçalets de cordill (sempre li han agradat) vaig allargar la mà: “Agafa’l,
queda-te’l, vull que tinguis una part de mi, vull que em portis sempre amb tu”.
Se’l va cordar al canell dret i, posant-se la mà a sobre el cor, va dir “fa
molt temps que et porto amb mi, aquí, però m’agradarà molt dur un tros de
cordill, una nova llaçada”.
Cada dia rebo una foto a on
em mostra el braçalet; sé que no se’l treu mai, comença a estar vell i gastat, tal
com em sento quan no la tinc al meu costat...