Comparteixo aquest relat que vaig rebre com a regal...
Espero que us agradi i us faci gaudir tant com a mi!
El
auriculars a les orelles, la música a un volum prou alt com per no sentir què
passava al seu voltant però no per silenciar els pensaments que el seguien
torbant. Havia passat el temps i, precisament, haver perdut tant temps
inútilment el torbava. S'havia esforçat, ho havia deixat tot per una dona, pel
seu gran amor, li havia dedicat la seva joventut. I ara es trobava sol, abatut,
abandonat. No tant des de que ella havia aparegut, però no era el mateix i
sentia que potser mai ho seria.
El
paisatge passava per la seva retina a la mateixa velocitat que els seus
pensaments. Per què sempre havia de ser tan correcte? De què li havia servit
ser just? Tothom li acabava prenent el pèl, faltant-li el respecte, atrevint-se
a ferir-lo. I ella, tan amable, tan dolça, tan propera i distant, tan semblant
i a l'hora tant diferent. Hi havia quelcom en aquella dona que la feia
atractiva. L'atreia, l'excitava i, a la vegada, li despertava un enorme desig
de protegir-la i estalviar-li més patiments. Els dos ja havien patit prou, es
mereixien viure feliços. Viure...
Sabia
que mai podrien viure junts. Els seus camins s'havien trobat però no els podien
compartir tal com desitjaria, com necessitaria. Pensar en ella era sentir una
punxa agredolça al pit. L'estimava bojament però mai la podria tenir al seu
llit. Era la dona d'un altre home, tal com ho havia estat la seva fins que va
arribar un altre home de menys escrúpols i la va seduir. Se la va endur. Els va
separar. No era qüestió de tenir algú amb qui compartir el llit, ell volia una
companya de viatge, algú amb qui viure, riure i plorar. Algú a qui poder
abraçar, algú que l'abracés quan ho necessités. I a ella li agradava tant
abraçar... Era perfecta. L'adorava. Havia intentat fixar-se en altres dones
però a totes els hi faltava quelcom. Ella brillava i el feia brillar. Com
devien ser els seus petons? Tenia uns llavis bonics, un somriure bonic. Sabia
que era una dona fogosa, atrevida, sense complexes, amb molta més experiència.
Quants plaers podrien descobrir junts? Quantes noves sensacions podrien
recordar al llarg dels anys?
Va
moure el cap com espolsant tots aquells somnis impossibles, intentant no plorar
de ràbia. Sentia la música però no l'escoltava. Es va girar de cara a la finestra.
Per un moment va dubtar; de fet no havia deixat de dubtar des de que havia
pujat al tren. Era prudent? Feia bé? Tenia tantes ganes de veure-la, de poder
abraçar-la, d'olorar-la, acariciar-la, contemplar-la sencera de dalt a baix,
gaudir de la seva bellesa i de l'emoció que sentia... Tancà els ulls. Recordava
la seva imatge nua. Ella n'havia esborrat el rastre però ell l'havia arxivat en
la memòria, secretament. No només li agradava el cos, també el seu fons, el bon
cor, la simpatia. Somrigué recordant l'encertada decisió de no fugir d'ella, la
primera abraçada... Cada encontre era com pujar un graó més. Ella no el
pressionava però el seduïa inconscientment. L'embriagava.
Es
va imaginar entremig de les seves cuixes, llepant-la, assaborint els regalims
del seu sexe moll, el fruit del seu desig. Es va remoure en el seient. Amb la
jaqueta tapava el principi d'una erecció. Es sentia torbat, havia de conservar
la calma. Quant faltava per arribar? Quanta estona tenia encara? Per un moment
va sentir l'impuls de tancar-se al lavabo i acabar amb el creixent neguit que
li oprimia els pantalons. Se li ajuntaven imatges de petons, carícies,
abraçades, llengües juganeres, paraules a cau d'orella, dits molls amb olor a
excitació. Es mossegava els llavis. El sorprenia estar tan excitat. Potser era
el canvi d'aires, el feréstec paisatge, els missatges que encara podia llegir a
la pantalla del mòbil... La megafonia interna enunciava la propera parada, la
seva, el seu destí. Se li notava? Se n'adonaria? S'enfadaria? S'ofendria? Va
baixar a l'andana d'un salt. Potser havia arribat l'hora de deixar en aquell
tren els dubtes, la timidesa, la inseguretat, les pors... Es deixà dur per les
escales mecàniques i, com aquell primer cop, ella l'estava esperant, somrient
impacient. De lluny li podia veure els ulls brillant d'emoció. Agafà aire,
omplint els pulmons del tot. El deixà anar just abans d'abraçar-la. No van
pronunciar cap paraula però durant aquella llarga abraçada el món es va aturar.
No hi havia passat ni futur. Només el present, el moment. S'estrenyien amb força,
amb les ganes contingudes per no cridar massa l'atenció. No l'hauria volgut
deixar mai. Es van separar, es van mirar, van somriure. Per fi.
S'allunyaren
de l'estació i del centre, caminaven a pas lleuger, amb ganes de fugir de la
civilització. Ella preguntava detalls del viatge. Ell explicava petites
anècdotes, impressions. Enrere deixaven el terreny urbà. Quan més s'endinsaven
en la natura, més fort li bategava el cor. Ella comentava detalls del camí però
ell ja no l'escoltava. Li seguia el moviment dels llavis, hipnotitzat per un
somriure que no dissimulava la felicitat de tenir-lo caminant al seu costat. La
mirava als ulls, al fons de l'ànima, pensant en tot el que li faria si
pogués...
