1NTENS 1NTENT AC0MPLERT

Avís de nou missatge: “Ho sento potser arribaré tard; problemes informàtics”. La va trucar oferint la seva ajuda. Havien quedat i, vista la situació, no li costava gens donar-li un cop de mà. Ella va acceptar, no estaria tranquil·la marxant sense treure’s el problema del cap. Era la seva eina de treball i li preocupava.

Al cap de mitja hora li cedia la cadira mentre feia estiraments per alleugerir la tensió nerviosa. Ell va demostrar un domini excel·lent del sistema i una professionalitat total. Era evident que el cervell de l’aparell estava bastant creuat. Ella va aprofitar per acabar algunes tasques domèstiques, així el deixava fer amb tranquil·litat. Ell li anava explicant com estava la situació; el problema no era massa greu però demanava temps. Ella es va acostar per entendre què havia passat. La llum d’estiu emmirallava el seu escot a la pantalla de l’ordinador. Ell se’n va adonar i a partir d’aquí va disminuir la seva concentració. Altres pensaments li passaven pel cap... Les preguntes i comentaris el van tornar a la realitat.

­     -  Uuufff, quina calor...

­      - Et porto alguna cosa fresqueta per beure?

­     -  Sí, per favor. Gràcies, guapa!!

­      - Home, és el mínim que puc fer. Havíem quedat per anar a fer la cerveseta, no? A sobre que m’ajudes...

La complicitat, la calor, el joc de llums i reflexes van anar caldejant l’ambient. Ella, més calmada, també va començar a trobar divertida la situació. Mirava la pantalla des de darrera, inclinant-se de manera que ell pogués notar els seus pits contra l’esquena. També s’havia adonat de l’efecte mirall i li va semblar terriblement excitant. Jugava a desconcentrar-lo i ell li seguia el joc amb un posat aparentment seriós però amb cert somriure controlat.

En aquella posició tenia l’orella i el coll a l’abast, exposats, clarament indefensos; era una provocació massa deliciosa com per no sucumbir. Es va inclinar encara més, buscant-li el lòbul, excitada al saber ell adorava aquell gest. Va començar a fer servir la seva llengua tan bé com va poder, agafant-lo per les espatlles. Ell es deixava fer, entre gemecs i altres expressions de plaer. Ella jugava, de l’orella al coll, mentre amb l’altra mà anava explorant terreny fins trobar-se amb una erecció creixent.

Va fer girar la cadira per quedar cara a cara. Es van somriure, tots dos suaven. Ella es va desfer del top, deixant al descobert uns gairebé transparents sostenidors que empresonaven els seus generosos pits. Ell es va treure la samarreta. De seguida el va seguir excitant, ara llepant-li també els mugrons. El coneixia molt bé, massa. Sabia què havia de fer, a on i com. La gràcia és que ell també la coneixia. Va començar a deslligar el cordó dels pantalons pirates per a fer-hi entrar la mà i trobar-se amb un sexe humit, afamat de desig, inundat de plaer contingut. Ella seguia jugant amb la llengua, resseguint-li el pit. Ell la va començar a masturbar, poc a poc, suaument. Els dos gemegaven amb el ventilador del PC com a música de fons; sinònim de la calor d’aquella tarda...  Calor exterior, calor interior.

Havia arribat a l’orgasme amb relativa facilitat. Era un home amb un tacte sensible; ell també sabia fer. Es va ajupir per descordar-li els pantalons i alliberar aquell fal·lus dur, erecte, deliciós... Era la primera vegada que arribaven a un contacte tan íntim. En aquell moment cap dels dos es qüestionava res. Ell tornava a gemegar, dient que allò era molt bo, que ho feia molt bé, que l’estava tornant boig; fins que el va envair el dubte i la por. Ella el va calmar, somrient, mirant-lo als ulls, dient que es deixés fer. En asseure’s a sobre aviat va notar que la cadira no estava feta per a dos. Així que es va agenollar per tal de devorar-lo amb fam i vici. Recorria tot el gland i se l’empassava amb golafreria, fins al fons. Hi va jugar una estona, notant com creixia més, sentint-ne els batecs. Només es va aturar quan ell va anunciar que estava a punt. Va rebre la primera glopada a la boca per després deixar que li embrutés els pits. Ell es va incorporar per fer-la estirar al terra fred mentre li netejava les sines a llepades, tornant-li les mossegades a mugrons, coll i orella. No va fer escarafalls en sentir el seu propi gust en llavis aliens. De fet, tenia moltes ganes de llepar i, baixant la mà, va notar que hi havia molta humitat per aprofitar...

Llarga estona després compartien dutxa, aigua i sabó. Les mans buscaven plaer per tots els racons. Les boques i les llengües semblaven tenir vida pròpia. Cos amb cos, relliscosos, molls... En sortir de la dutxa es van estirar nus a prendre el sol a la terrassa, a recer de mirades furtives. Allà van seguir amb els seus jocs de delit fins al capvespre.

A dins l’ordinador hivernava. El problema estava resolt, però s’havien oblidat d’apagar l’aparell. Amagada en la penombra, una suggerent imatge il·lustrava el relat que el seu “innocent” amic havia estat llegint mentre ella es dedicava a estendre la roba, tot cantant una de les moltes cançons que compartien...

[ http://open.spotify.com/track/2ExhNXlKKFGjn9cwxQliU1 ]

Abans que ella iniciés cap maniobra de seducció, ell ja s’havia excitat llegint l’esborrany d’un relat sobre l’eròtica de la informàtica.

Des d’aquell dia, quan necessita un bon reset truca al seu amic i tècnic de màxima confiança. I ell, si pot, encantat de cobrar la feina amb dolces atencions i exuberants temptacions. Satisfet de poder llegir, en secret i abans que ningú, les excitants històries de la seva atrevida amiga. I orgullós de saber qui les inspira!

Sorpresa

Aquell era una missatge estrany, una sorpresa? Venint de tu vaig pensar es tractava d’una de les teves clàssiques “proves de valor” o reptes lúdics. Les instruccions eren clares i concises. Seguint les indicacions al peu de la lletra em va costar molt poc trobar el lloc. Un bonic mirador al qual s’hi accedia recorrent un curt passeig. A esquerra i dreta dues balconades s’abocaven al mar. D’una d’elles baixaven uns quants graons a un nivell inferior. En aquests graons m’hi esperava una noia, tal com m’havies dit. Ens vam presentar i em va acompanyar al nivell inferior; dos nois m’esperaven asseguts en uns bancs d’obra al voltant d’un bloc de ciment que feia de taula.  Després d’una estona parlant vaig començar a entendre que ells eren la “sorpresa”, o com a mínim, els encarregats d’executar-la... Un cop mostrat el meu acord, van passar a l’acció.

Em van fer estirar a sobre del bloc. Un dels nois em va despullar de cintura en avall i es va amorrar al meu sexe amb molta fam, com si li anés la vida. Em retorçava de gust, era hàbil amb la llengua i els dits. La noia em va despullar de cintura en amunt per dedicar-se als meus pits, amb delicadesa però decisió. La seva llengua aviat em va endurir els mugrons; me’ls pessigava i mossegava arrencant-me gemecs i sospirs. Entre els dos feien molt bon equip. El tercer s’ho mirava mentre s’anava masturbant i, quan va estar a punt, em va demanar que obrís la boca... Va ser quan et vaig veure, recolzat en la barana del mirador de l’altre costat, amb una visió privilegiada de l’escena. Vaig entendre que vigilaves, que controlaves la situació. No hi havia perill. L’únic que havia de fer era gaudir del meu regal. 

Sentia com els regalims em mullaven les cuixes. Era conscient d’estar esquitxant al pobre noi; aviat no va poder aguantar més i es va abocar sobre el meu ventre, per després besar a la noia i dedicar-se un a cada pit. Amb llibertat de moviments, em vaig començar a masturbar. Em posava molt calenta saber que em miraves i també t’hi volia posar... Em sentia extenuada. Necessitava un descans, una pausa o que acabés aquella orgia de plaer. Es va allargar uns minuts més, fins que el meu rostre devia evidenciar prou bé el cansament i la deshidratació. Em van oferir aigua i menjar. Em van netejar i es van acomiadar pujant escales amunt, fent guàrdia perquè ningú baixés al nivell inferior. 

Un cop sola, em vaig asseure nua damunt la taula-bloc, de cara al mar i amb els peus al banc. Vaig tancar els ulls. Sentia les onades picant contra les roques pocs metres per sota d’on em trobava. Fins i tot em semblava notar alguna esquitxada. Sentia l’olor de sal del mar i l’olor salada del meu plaer. Notava l’aire eixugant-me l’entrecuix i fent ballar els cabells lliures, salvatges. Vaig obrir els ulls i vaig mirar cap a l’altre mirador superior. Seguies allà, somrient. 

- Deixa de mirar i baixa.

- No, que m’embruixes!

La teva ocurrència em va arrencar una riallada. Per la cara que feies era evident que l’escena ja t’havia embruixat prou...

- Va, de debò. Baixa.

- Vols que baixi?

- Sí, vine. 

Amb tota la naturalitat et vas enfilar sobre el mur de la barana del mirador i et vas despenjar per la part exterior que, a la vegada, era la part superior d’una gran roca.

- Què fas?

- M’has dit que baixés...

- Sí, però cap aquí!

- Ah, entesos.

Et vas tornar a penjar de la part exterior, només amb una mà, per impulsar-te i agafar-te una mica més enllà. Així et vas anar acostant. Pel cap només em passava la imatge de veure’t caure al buit davant meu i no poder evitar-ho. Et movies com si res, no representava cap esforç per a tu però a mi se’m va fer molt llarg.

- Què fas? Estàs boig?

- És com un rocòdrom; no hi ha tanta diferència!

Et vaig ajudar a saltar el mur del mirador inferior i arribar a zona segura.

- Has passat por?

- Sí, és clar!

- Estaves preocupada?

- Sempre em preocupo per tu, com si no ho sabessis...

Aleshores em vas besar. No era el primer cop que ens fèiem un petó, però si era el primer cop d’un petó amb tanta passió i que tu havies buscat. Ens vam abraçar i, a cau d’orella, et vaig dir que el millor regal era aquell moment. Vaig notar el teu somriure i em vas estrènyer més fort entre els teus braços. Amb els dits recorries la meva esquena nua, despertant-me una esgarrifança. Se’m va posar la pell de gallina i vas comentar que no era qüestió d’agafar fred... Ni de desaprofitar la intimitat.

Hores més tard no podia deixar de pensar “I això? Per què?”. Vaig arribar a la conclusió que el millor era tornar a la realitat, convençuda que tard o d’hora entendria la sorpresa.

Mala nit, bon dia

He fet tot el que havia de fer i encara em queda dia per aprofitar abans no es pongui el sol. Agafo el metro, travesso la ciutat direcció un barri que sempre m’ha agradat. Faré de turista, tafanejaré passejant pels seus carrers. Passo hores caminant, mirant aparadors, entrant a cafeteries, seient en places, impregnant-me de l’ambient. Camino sense rumb, seguint l’instint, deixant-me dur. El dia es va apagant; hauria d’anar tornant.

Reprenc la direcció cap a un carrer principal fins al metro. En acostar-me al semàfor del pas de vianants, l’estrèpit d’una persiana metàl·lica em retorna a la realitat. Algú està tancant la botiga. Pel dibuix de la persiana sembla que és un establiment de fotografia o quelcom relacionat. Un noi s’incorpora, es posa bé la motxilla a l’esquena i passa per davant meu. Me’l quedo mirant, amb sensació que el temps s’ha alterat. Em giro quan acaba de passar pel meu costat. La seva cara em resulta familiar. De cop em ve un flaix. El començo a seguir. No em crec que sigui ell! Un antic company de classe amb qui vaig recuperar contacte a través de les xarxes socials. Hem tingut temporades de parlar molt i de tot, altres de amb prou feines dirigir-nos una salutació. Ara que hi penso, em sona que treballava en quelcom relacionat amb la fotografia... Camino processant lentament qualsevol detall de les converses que em pugui confirmar la sospita. Entra en un portal. Sembla una bogeria però me la jugaré. Tinc el seu número de telèfon. Faig una foto del portal i li envio un missatge explicant la situació. 

Quan em dirigeixo a un banc proper sento el soroll d’una moto estil Harley. M’assec. La moto aparca prop meu. El motorista avança cap al portal mentre es treu el casc deixant al descobert una llarga cabellera de color clar; més tard descobriré que és pèl-roig. Del portal surt el meu antic company de classe i saluda al motorista. Parlen uns minuts. Li senyala el banc. El motorista se’m queda mirant uns segons, s’acomiada i desapareix entrant al portal.

Em retrobo amb el meu amic. Ens abracem i riem. Les nostres mirades són de sorpresa i alegria. M’explica que el motorista és el seu company de pis i em convida a pujar. Al carrer fa fred, comença a plovisquejar. Pujant a casa seva recordem converses, moments intensos i expressem felicitat pel retrobament físic. El motorista ens rep amb un somriure. Es diu Rowen, és de pare gal·lès i el seu nom té a veure amb el color del seu cabell. És més jove que el meu antic company de classe i també més tímid. Molt educat i tranquil. Parla poc, observa molt i fa les preguntes justes. Compartim anècdotes de la nostra vida d’estudiants, somnis encara per complir, nous projectes... La conversa és tan engrescadora que ens fa oblidar el temps. Parlant de temps, plou molt. Fa vent. Em pregunten si demà tinc res urgent a fer a primera hora del matí. No. Doncs queda’t a sopar i a dormir. Accepto. Sopem junts, els tres. Seguim parlant fins que el cansament es fa evident. M’ofereixen dormir en una habitació buida a l’espera que arribi un (o una) possible nou llogater. L’Ivan, així es diu el meu antic company, em deixa un joc de llençols i en Rowen entra amb un nòrdic. És evident que els dos estan encantats de trencar la seva rutina. La nit i el cansament ens desinhibeixen, sobretot a l’Ivan i a mi. Apareixen bromes pujades de to, comentaris amb doble intenció. En Rowen surt de l‘habitació, ens deixa sols...

L’atracció recíproca fa que acabem mig nus sobre ell llit, entre petons i carícies. És com fer realitat algunes confidències. Entre nosaltres sempre i ha hagut cert desig. Ens acabem de despullar. Fem tot el que ens ve de gust, ens gaudim gairebé sencers, lentament però amb passió. Ens aturem en adondar-nos que estem roents i sense preservatius. Res que no es pugui solucionar prescindint de la penetració. Els dits de l’Ivan saben acariciar i donar plaer. Recorren la meva pell, exploren els racons més sensibles, m’arrenquen gemecs i sospirs. Els meus també són destres i ell es deixa fer, li agrada gaudir. Els llavis i les llengües ens ajuden a arribar allà on volem... Ens tastem mútuament. Respiracions i batecs. Crits ofegats. Mossegades tendres, tortura de mugrons. No pensem, ens movem per instint fins quedar realment satisfets. Ens adormim nus dins un llit amarat de suor.

Sento cert malestar. L’Ivan ha marxat. Suposo que haurà anat a dormir al seu llit. Tinc sensació de nàusees. M’incorporo mig marejada. Tinc punxades a la panxa. Busco el meu mòbil perquè em faci de llanterna. No recordo on estan els interruptors. Surto de l’habitació per buscar el lavabo il·luminant el passadís amb el mòbil. Una porta s’obre i algú se’m queda mirant. S’encén el llum de passadís. Em tapo els ulls instintivament i m’adono que tinc migranya. En Rowen em pregunta si estic bé. Li explico com em sento; encén el llum del lavabo que acabava d’apagar, m’aguanta la porta i em diu que s’espera a fora per si necessito res. No sé si vomitar. Em remullo el front, el clatell. En Rowen em mira preocupat. Diu que faig mala cara. Pàl·lida. Tinc molt fred. M’acompanya al llit, em tapa i es queda assegut al meu costat per sobre del nòrdic. Em comenta que ell també pateix migranyes i m’ofereix ajuda. Accepto. Torna amb un potet, essència de menta. Em fa un massatge als pols, al sobre els ulls, als punts que ell sembla conèixer bé. Em sento reconfortada. És un plaer diferent al de fa unes hores. Ho fa amb cura, amb tendresa. Acaba i em torna a tapar bé. Em frega els braços fort per fer-me entrar en calor. Descansa, diu. Em mira i somriu. Té un somriure bonic, net. Surt de l’habitació. El sento parlant amb l’Ivan. No sé quina hora és, tampoc tinc ànims per mirar el rellotge del mòbil. Estic molt a gust. Quan gairebé m’he adormit entra l’Ivan. Li sap greu que no em trobi bé. Ell ha de marxar a obrir la botiga. Diu que no pateixi, el Rowen estarà a casa fins després de dinar. Em deixa en bones mans. Em fa un petó i es disculpa per no poder cuidar-me ell mateix. Surt sense acabar de tancar la porta. Ara sí, dormir, dormir, dormir...

En Rowen entra lentament. Em remoc dins el llit. Pregunta com em trobo. Millor, gràcies. M’ofereix esmorzar. Una dutxa, primer, si pot ser. Torna amb una tovallola i se’n va.

Sota l’aigua, descansada i gairebé al 100%, recordo la nit. Sento desig. Em confonc entre la passió de l’Ivan i la tendresa del Rowen. Tinc curiositat pel pèl-roig. Els dos junts creen un clima molt estimulant. Me’ls imagino nus, sencers, amb mi. Els tres compartint llit... Aigua més freda, per favor. Acabar ràpid. Em vesteixo. No m’agrada haver de portar els mateixos mitjons i calces que ahir; quin remei! En Rowen feineja a la cuina, canta una cançó que no entenc. Entro i el saludo. Diu que faig més bona cara. Se’l veu content. Ha preparat un esmorzar “com els del meu país, perquè agafis forces”. Seu amb mi. Ell ja ha esmorzat abans però m’acompanya. Parla més amb els seus moviments, els detalls i la gentilesa que amb les paraules.  S’ofereix a acompanyar-me fins al metro, igualment ha de sortir a comprar. Té una energia que convida a estar al seu costat. Transmet calma, seguretat. Quan parla em quedo hipnotitzada mirant els seus llavis, preguntant-me quin gust tenen... Arribem a l’entrada del metro. Gràcies per tot. Abraçada, dos petons. Silenci. Somriure nerviós. Abraçada més llarga. Dues ànimes que s’acaben de trobar i no es volen separar... Un petó.

Quan arribo a casa envio missatge a l’Ivan. Bromes. Comentaris recordant la nit. Invitacions a repetir. Potser. Si tornes en Rowen estarà content! Jo també. Els dos sols és avorrit. Més bromes i comentaris picants. Temptacions i perversions. Potser sí. Ara ja saps on visc. Hi tens llit, pots escollir.

Sí, puc escollir. Somric. Sembla que ens entendrem molt bé... 

Bon dia

Em tens asseguda a la teva falda. Només amb el pijama, massa prim pel fred que fa. Tu, més valent (o més calent) vas nu de cintura amunt. T’acaricio el pit, jugo amb els teus mugrons. Sé que pots notar els meus. Ens besem. Saludem la pell amb petons... Sento el murmuri dels teus amics; t’estan esperant.

- Hauria de marxar!

- No cal, et pots quedar.

- Que hi pinto jo, aquí, amb ells? No els conec...

- Doncs te’ls presentaré.

- Quina vergonya! Què els diràs? 

- La veritat.

- De debò, millor que marxi...

- Tinc ganes d’estar amb tu més estona. Quan marxin...

- Està bé, tu guanyes. Però com a mínim deixa que em dutxi. Aquesta olor ens delata...

- Entesos, però més tard tornaràs a fer la mateixa olor. Et faré suar, et faré mullar. Et faré cridar altre cop.

Dolços Marimon (Recepció de nit 3.2)

Dissabte matí. Anava per sortir de casa quan vaig sentir veus davant de la porta. Els dos cosins conversaven. Em va semblar sentir que parlaven de mi. Vaig obrir just quan anaven a tocar el timbre. Els tres vam riure. Dos petons de salutació, mirades de complicitat. 

Pel camí m’explicaven detalls del negoci. Quan ja estàvem a punt d’arribar el cosí va rebre una trucada. Es va allunyar uns metres de nosaltres.

- Per la cara que fa, crec que la trucada és de la futura...

- De la futura?

- Sí, es casa el mes que ve. 

Efectivament, la trucada era de la núvia. Per aquest motiu no seriem tres a dinar; tampoc quatre. Durant l’esmorzar el cosí es va desfogar. El vam deixar parlar, se’l veia nerviós. Mentre el nuvi m’explicava les seves angoixes, l’altre cosí va sortir un moment. Va tornar sense dir res de la seva estranya escapada.  En acabar l’esmorzar vam anar cap al local. 

Entrant a la dreta, la barra del bar i poques taules per a un cafè ràpid, a peu dret si cal. A l’esquerra, la botigueta del dolços pecats. Més endins la zona de degustació. Baixant, l’obrador. 

- Aquí és on farem els tallers. I aquí és on tindrem el magatzem d’elaborats, amb temperatura i humitat controlades. Ah i un muntacàrregues que ens  servirà per pujar els carros al pis de dalt i també perquè les persones amb mobilitat reduïda puguin baixar al taller. 

- Caram, ho teniu molt ben pensat. Us felicito. 

- Per això necessitarem algú més, per poder estar per tot... 

El cosí nuvi va anunciar que ens deixava sols. Va pujar escales amunt i vam sentir com tancava la persiana. Ens vam quedar sols, en silenci, mirant-nos. Vam somriure i ens vam fondre en un petó. Les mans buscaven acariciar pell. Sense gairebé dir-nos res ens despullàvem l’un a l’altre. No pensàvem, només seguíem l’instint, les ganes, el desig... A peu dret em va començar a magrejar els pits, amb delit, succionant els mugrons, llepant-los. Sentia com s’humitejava el meu entrecuix. Li vaig demanar que em tragués les calces. Ho vam fer entre els dos. Li vaig baixar els bòxers; l’erecció va aparèixer com un ressort. Tenia ganes de menjar-me’l però no em deixava. Em llepava els regalims, agenollat a terra. Em tremolaven les cames. Amb un fil de veu vaig enunciar que necessitava un punt de suport. Vam provar una vella cadira d’oficina que hi havia del negoci anterior, però no va oferir massa estabilitat per acollir-nos als dos. Tenia ganes de sentir-lo dins meu. Em va conduir cap a l’escala empolsinada. Primer em va fer seure per acabar el que havia començat. Vaig deixar un bassal, un degoteig que mullava els graons de més avall. 

- Necessito sentir-te del tot...

- Em moro de ganes de tenir-te dins!

- De debò? Ho vols?

- És clar que sí!

Va treure una caixa petita de preservatius encara plastificada; ara entenia el motiu de la seva urgent escapada!! Va seure a l’escala, es va enfundar el penis i em va convidar a seure a la seva falda. Vaig entrar-hi lentament, gaudint tot el recorregut, ben lubrificat, oberta, entregada, amb vici. Estava cansada, suada però me’n moria de ganes. Vaig començar a pujar i baixar, entrar i sortir, ajudant-me de la barana. El veia tancar els ulls, sospirar, gemegar, mirar-me amb cara de felicitat. I la humitat no deixava de rajar, banyant-li les cames, la panxa...  Vaig accelerar el ritme. Es va tirar enrere i va deixar anar un sonor gemec. Vaig notar com es corria. Va obrir els ulls, em va abraçar fort i a cau d’orella em va dir que li havia agradat molt. Un altre bes. Una mirada que ho deia tot... Cap dels dos sense ganes de marxar. Dinar? Així? Suats, amb olor a sexe i passió? 

Ens estàvem acabant de vestir quan vam sentir el soroll de persiana. Ell va pujar amb urgència. Em vaig quedar sola, acabant de posar-me bé la roba, buscant una escombra o quelcom que justifiqués la situació. El cosí s’havia deixat unes claus que necessitava. Va baixar l’escala. Es va aturar just abans de trepitjar els graons molls. Em va mirar. Va somriure. Va acabar de baixar l’escala. Em va passar pel costat, gairebé fregant-me.  A cau d’orella em va dir que li agradava la meva olor, aquella olor... Va trobar les claus i va desaparèixer escales amunt. 

Vaig sentir la persiana que es tornava a tancar. Va baixar amb el cor desbocat “gairebé ens enxampa!”. Estava convençuda que el cosí nuvi havia intuït què havíem fet durant la seva absència, però no vaig fer cap comentari. Vam sortir al carrer amb la millor fila que es pot fer després del sexe salvatge, apassionat i desbocat. Agafats de la mà vam refer el camí cap a casa. Al meu pis tindríem més comoditat i menys risc d’aparicions inesperades. I allà un segon, un tercer. Fins que la gana ens va fer aturar, just quan s’enfosquia. 

- Una dutxa i sortim a sopar? Convido jo!

- Et veig molt generós.

- Estic content... 

- Que n’ets de dolç!

- Has dit dolç? Dolç i llaminer, que de tu mai en tindria prou! Bonica, preciosa, nimfa meva, criatureta màgica. 

Vaig rebre una pluja de petons que em va fer riure.

- Com m’agradaria sentir-te riure així cada dia! No, millor. Fer-te riure així, cada dia.

El vaig mirar, dubtant si havia d’acceptar treballar amb ell, però desitjava tenir-lo a prop. Riure junts, aixecar un nou negoci junts... Em mirava somrient. Tan bonic, tan desitjable.

- Per què em mires així?

- Perquè acabo de trobar el nom.

- Quin nom? 

- El del negoci! 

- Ah sí? 

- Sí! I gràcies a tu!

- A mi?

- Com m’has dit que sóc?

- Dolç...

- I què tinc en comú amb el meu cosí?

- Sou cosins..

- El cognom!! Dolços Marimon! 

Es va aixecar d’una revolada per anar a buscar el telèfon. Va enviar un missatge al cosí. Me’l mirava. Nu, dret al costat del finestral, tenyit per la llum del carrer, en la penombra de la trista espelma que ens havia acompanyat i gairebé s’apagava. La flama ballava, acariciant-nos la pell. Sí, el volia. Volia estar amb ell. No importava com, ni a on.

Oportunitats (Recepció de nit 3.1)

La trucada em va sorprendre camí de casa. En veure el seu nom a la pantalla vaig somriure: Feia molt que no parlàvem.

- Oh, el meu recepcionista predilecte! Quant temps! Què fas de bo?

- Doncs mira, no t’ho creuràs però estic a punt de convertir-me en emprenedor.

- Què dius ara?

- Sí, sí... I tu, què expliques de nou?

- He canviat de barri, estic al pis dels meus avis.

- Ja ho sé...

- Ah sí? Amb qui has parlat?

- Amb ningú. He vist la bústia i no m’ho podia creure... Però era molta coincidència.

- Què vols dir?

- Hi ha un àtic en lloguer del teu bloc?

- Sí...

- Ja està llogat. Som veïns!!

- Va, no m’enredis.

- Ets a casa?

- Estic arribant. 

- Molt bé, t’espero a davant de la porta i t’ho explico amb calma. Et sembla bé?

- Quin misteri... Sí, perfecte. 

Efectivament, el meu amic recepcionista ara era un nou veí del bloc. El vaig trobar esperant-me tal com havia dit, ensenyant-me tot content les claus del pis. Vaig obrir la porta del meu i el vaig convidar a entrar.

- Perdona el desordre. He sortit de bon matí i ja veus a quines hores arribo...

- Tranquil•la. Pitjor està el meu! 

- I com és que has anat a parar a l’altra punta de la ciutat?

- Recordes que m’havia apuntat a una escola de cuina, a fer un curs de pastisseria?

- Em sona, sí.

- Vaig fer les pràctiques a un bon lloc on vaig aprendre molt i em van fer adonar del meu potencial. Ho vaig comentar amb un cosí que l’any passat es va graduar en ADE i... Tatxan! Seré autònom! El meu cosí i jo ens hem associat per tirar endavant una botiga-obrador-taller de xocolata. 

- Ostres, caram! Quin canvi!

- Aquest és el motiu pel qual som veïns; el local és a dos carrers, així tenim la feina a prop de casa. I de pas els dos ens hem independitzat, que ja era hora...

- Em sembla molt bé!

- I res, així estem, fent obres, paperassa de permisos, etc.

- Enhorabona!

- Gràcies. Però no tot és tan bonic. Em temo que si el negoci funciona tal com ho tenim pensant ens caldrà ajuda. 

- Un conveni de pràctiques sempre pot anar bé...

- Sí, però ja veurem. Canviant de tema, tu no vivies aquí, oi?

- No, el pis va quedar buit i la família va preferir tenir una llogatera de confiança. Ara és dels meus tiets però ja tenien molt clar que no hi vindrien a viure i també els feia cosa llogar-lo a ves a saber qui...

- I la feina?

- Això no és tan bonic. De contracte temporal en contracte temporal i espavilant-me com puc... D’aquí dos mesos se m’acaba l’estabilitat econòmica. 

Mentre parlàvem anàvem fent glops de cervesa acompanyats de talls de formatge. Sabíem que teníem temes pendents; havia estat un temps de silenci llarg, de converses massa curtes pel nostre gust. Les veus comunicaven unes paraules, unes idees, però les mirades, els somriures i la curta distància demanaven a crits un retrobament pell a pell... Mitja hora després ens començaven a desfer de la roba entre apassionats petons, els que no havíem pogut  gaudir durant tot aquell temps sense veure’ns. Les mans recordaven perfectament a on i com tocar, les llengües sabien molt bé quins punts estimular. I ell no havia perdut la traça en descordar els sostenidors amb una mà...

 Mai un home (ni una dona) m’ha posat tan a cent com ell només tocant-me els pits. Comença suau, tímidament, i el seu gest s’accelera marcant l’excitació creixent. Després els engrapa, els mossega, els llepa i tortura. És en aquest moment quan m’assec a sobre seu i comencem el nostre joc. Mentre ell es distreu amb els pits, jugo amb el seu membre. Ens agrada complicar-ho, se’ns fa més estimulant i divertit. Posicions incomodes però que ens proporcionen un plaer extraordinari. És una cadena d’accions i reaccions. Ell es posa dur, jo em mullo. Em fa notar la seva erecció, jo li mostro la meva humitat. M’agrada refregar-m’hi, masturbar-me fent servir la seva cama, notar el seu genoll clavat al meu sexe, imaginant el moment que m’hi clavi quelcom més...

Jugant, jugant, va ser ell qui es va aturar amb un “no rebrà, el sofà?”. Vaig reaccionar com un llamp: no tenia ganes de tacar-lo i haver de donar explicacions! Massa tard. Una taca ens saludava impertinentment. En veure la meva cara de preocupació va dir que si la netejava aviat amb aigua i sabó no s’hauria de notar. I així ho vaig fer. Nua i regalimant. Ell reia mirant com m’esforçava més del que calia i, per relaxar-me, em va etzibar una sonora plantofada al cul. Me’l vaig mirar, lascivament. Ens vam abraçar. Vaig notar les ganes que tenia de mi, li vaig fer entendre les ganes que tenia d’ell i, sense haver d’afegir res més, el vaig portar de la mà cap al dormitori. El vaig empentar amb urgència damunt el llit, només deixant-li l’espai de temps necessari pel preservatiu, i el vaig muntar al meu gust, al meu ritme, dient-li com l’havia trobat a faltar.

Ell parlava dels cops que s’havia masturbat recordant moments o imaginant-los; les seves mans resseguien les meves corbes suaument, dels malucs als pits i al revés. Començava a notar el cansament acumulat i anava perdent ritme. Me’l vaig mirar i li vaig recordar, per enèsima vegada, que amb ell sempre noto la diferència d’edat quan arribem a aquest moment, sentint-me gran i cansada. Em va besar amb tendresa i em va dir que hauria de pensar més en la meva habilitat per posar-lo a cent fins i tot a distància, en el desig que li feia sentir com a dona pocs anys més gran però molt més experta, amb la qual havia compartit situacions molt morboses que no creia arribar a experimentar.

Vam rodolar sobre el llit i es va situar damunt meu. Em penetrava a cops secs, cada cop més accelerat. Tenia ganes d’arribar a l’orgasme. Va desplaçar una mà buscant el meu clítoris, evidència que també em volia fer orgasmar. L’esgarrapava i es queixava, però cap dels dos es volia aturar. Malgrat els anys d’amistat potser només havíem tingut aquest tipus de relacions en un parell o tres d’ocasions (i algunes compartides amb altres persones...). 

Estirats, mig abraçats, vam recuperar la conversa. Sempre ens ha agradat molt explicar-nos la vida, compartir pensaments, reflexions i preocupacions.

- T’adones que, si som veïns, la temptació serà molt forta?

- No hi havia pensat...

- Mentidera... Em posarà molt a cent saber que t’estàs masturbant pensant en mi uns pisos més avall!

- Burro!! I no seria millor deixar de pensar tant i baixar els pisos que ens separen?

- Escolta, tu també els pots pujar, eh!

- Ja, però i el teu cosí?

- Mmmm, te’l vaig presentar una vegada, recordes?. Et va trobar molt interessant...

- Oh, serà possible! Com t’has tornat!

- De qui n’hauré après?

Un altre petó dels llargs, dels que transmeten complicitat, dels que posen la pell de gallina, dels que semblen aturar el temps... Em vaig escapolir dels seus braços per baixar avall, a saludar el seu membre encara erecte. És el que té conèixer a les persones, saber què els agrada i com fer-les tornar boges. 

Pujava i baixava. La meva boca anava del seu sexe als seus llavis, refregant-me luxuriosament, atrapant la duresa entre els meus pits, jugant a posar-lo més calent. Just en arribar l’esquitxada final va sonar el seu mòbil. Un missatge. Dos. Tres. Algú insistia molt. Ens vam aturar, bruts i suats. El cosí el reclamava.

- Escolta, veïna, puc abusar una mica més de tu i passar ràpid per la dutxa? Si pujo fent aquesta olor encara acabarem baixant els dos altre cop...

- T’acompanyo.

Una ensabonada conjunta, ràpida però juganera. Mentre ens vestíem, junts davant del mirall, em va fer la pregunta que ho canviaria tot.

- Estava pensant... D’aquí 2 mesos et quedes sense feina, oi?

- Sí...

- I t’agradaria treballar en alguna cosa creativa, suposo...

- Ja saps que sí!

- És que si el negoci tira endavant necessitarem algú que organitzi el tema dels tallers i les visites, a part d’ajudar-nos a vendre i portar al dia el tema de xarxes socials, etc. T’agradaria?

- M’encantaria!

- Mmmm, tu, jo i xocolata...

- Mare meva!! Res de barrejar feina i plaer!

- Com que no? La nostra feina serà un plaer...

Un altre bes, amb engrapada al cul...

- El teu cosí t’espera, va.

- Fas res aquest cap de setmana?

- En principi no. 

- T’agradaria veure el local? I així parlem del tema, els tres?

- Perfecte.

- Dissabte o diumenge?

- Dissabte.

- A les 10, va bé? Et convidem a dinar i així també t’ensenyem el pis, perquè el teu ja me’l conec...

- Que trapella ets! Dissabte a les 10. Em passeu a buscar i baixem junts?

- Fet!

(Continuarà)

Incívic castigat

Fa temps, un lector de La Garrotxa em va "regalar" aquest relat. Algun dia l'hauria d'acabar però, de moment, compartiré la seva part...

Estic de festa, festa major de Vic, principis de juliol, calor, xafogor, humitat. He vingut a la Plana sense buscar res d'especial, estic ratllat, amb unes cerveses faig. Molt gent, eufòria, criatures semi-etíliques, gent maca, però massa. Estic atabalat. Xarrupo l'escuma de la darrera birra i sento com la bufeta demana que la buidi. He perdut els companys i poca bateria al mòbil. No aguanto més, m’estic pixant!! Miro a dreta i esquerra... 

Com poden anar així vestides aquestes nenes? Gairebé conilles, suades; no sé què em passa giri on em giri veig carn, carn tendra, molt jove, massa jove, no m'acaba d'atraure. Busco els lavabos de carrer, aquells pudents, plens de cua... Passo de tot, m’estic pixant molt!! Surto per un carrer estret d'aquells del fons de la plaça i baixo un parell de graons. Veig un riuet d’orina. No m'agrada fer-ho, de fet ho he fet ben poques vegades, però vist com està la zona ja no vindrà d’aquí. Em descordo els pantalons i me la trec sense pensar. Surt un raig fort, potent, em sento lleuger, sospiro i tanco els ulls...

En aquest mateix moment de màgia i relaxació noto que em toquen l'espatlla. Merda, què volen? No puc ni pixar tranquil? Em giro amb una mica de mala hòstia. Quan vaig per engegar a la merda la persona que ha gosat trencar la meva pixera em quedo paralitzat, fins i tot se m'atura el raig.

Una noia, més o menys de la meva edat, a altes hores de la nit amb un bloc de notes, una armilla vermella amb el logotip de l’Ajuntament de Vic i una emissora a la butxaca. Té les faccions molt ben definides. Un ulls preciosos i alhora inquisitius em miren, interrogant-me amb un toc tendre. Els ulls se me’n van als seus llavis, a la boca... Quina boca, quins llavis!! Llàstima que estigui tant seria. Entre la foscor i la indumentària que vesteix no puc distingir gaire bé el seu físic però és ample de malucs, de bon agafar. M'he quedat tant paralitzat que no era conscient d’estar girat amb el meu sexe a l'aire, entre les meves mans. La situació és ben còmica. M'adono que passa gent i evidentment se’ns queden mirant, amb la mirada fixa en mi i una mica desviada cap avall...

Em giro ràpidament i em disposo a amagar la meva cosa amb rapidesa i amb tanta poca gràcia que m'enganxo l'ou dret amb la cremallera. Faig un crit ofegat, m'encongeixo i intento dissimular, però encara exagero més el que em passa. Quan finalment aconsegueixo guardar els meus atributs, sense poder ni espolsar-me, em giro i intento fer una cara d'aquelles de pòquer. 

Continua palplantada davant meu, en la mateixa posició, i aquells grans ulls de mel fixats en mi, amb autoritat.

Baixo el cap i no se m'acut res més que allargar la mà abans d'articular cap paraula. Ella no es mou. Burro!!! Penso de seguida, amb aquesta mà t'aguantaves la... Me la refrego al pantaló i li torno a allargar. Sembla que encara l'he cabrejat més...

Em sento molt inferior davant el seu aire d’autoritat... Què vol? Qui és? Per què va així vestida? Perquè collons m'he de trobar una mossa així en aquestes condicions?!... Quina mala sort... Quant més me la miro, més penso en el què li faria ...

Abans de poder escopir alguna paraula em deixa anar la frase que resol el misteri de la situació: 

- Sóc agent cívica; estava orinant?

Merda, què li podia dir jo a aquella preciositat? Com excusar-me?

- Què passaria si tothom fes el mateix que vostè? És més, fa estona que estem intentant enxampar a algú perquè la comunitat de veïns ja està farta de les pixarades al portal...

Més que les seves paraules, era la seva mirada i la boca seriosa allò que em va doldre més. M’havia quedat sense arguments. Una agent cívica? Mira que és mala llet, no me'n havia trobat mai i a sobre de nit, i pixant al carrer!! I ara què? Em podia sancionar? Avisaria a la guàrdia urbana? Em venien ganes de fugir corrents, de fet estava molt a punt de fer-ho, però em vaig tranquil·litzar. Vaig respirar a fons i la vaig mirar directe als ulls. 

- Em sap greu, tens tota la raó- Em vaig rebaixar i la seva mirada inquisitiva va afluixar una mica, fins hi tot em va alliberar una mica de la tensió acumulada. 

- Et sap greu? Està bé. Però como ho solucionem? T’ho hauria de fer netejar...-

Collons! No sabia què dir ni què fer, però sota aquell posat dominador i la cara de mala hòstia vaig veure una llumeta, potser al fons dels seus ulls, una llumeta de tendresa, com quan una mare mira al fill després de comprovar que està avergonyit. Em vaig omplir de valor i sense conèixer-la de res vaig intentar aprofitar aquell moment de feblesa.

- Vine amb mi i t'ho compensaré. Ningú sabrà res.

Va quedar sorpresa. Li va desaparèixer la cara de seguretat i el posat d’autoritat. Vaig veure com acostava la mà a l’emissora.

- Vine, agent cívica, m'he portat malament; accepto les conseqüències i el càstig que em vulguis imposar.

- No et puc castigar- va dir rient.

- I si t'obligo?

- Què vols dir? Estàs malament del cap?

- Sí, estic boig perquè em castiguis, preciositat.

De sobte vaig tenir un impuls. Mai hauria pensat que fos capaç d’actuar així, però em va sortir. No podia ni volia obligar-la, però veia que ho desitjava...

Li vaig posar un dit als llavis, amb l'altra mà li vaig agafar la cintura i la vaig acostar cap a mi amb una mica de força però sense violència. Volia veure si s'hi resistia o em rebutjava.

Encara va quedar més sorpresa. Vaig veure com se li accelerava la respiració. Feia poc amb aquells mateixos dits acabava d’amagar el meu sexe, l’olor havia de ser molt evident. Vaig notar com se li tensava el cos. Sentia els seus pits, generosos, amb els mugrons erectes. La mà de la cintura va lliscar fins el cul i el vaig engrapar. Quina sensació. Notava com em tibaven els pantalons, desitjava a aquella desconeguda.

Vaig treure el dit de la boca i em vaig separar. Es mossegava lleugerament el llavi, gest que encara em va encendre més...

- Què et penses que fas? Vols que et denunciï ara mateix? 

- Denuncia el que vulguis, però primer castiga'm! Per favor...

Armant-me de valor vaig passar la mà per la seva panxa i la vaig abaixar entre els pantalons tensats, per sota les calces. Em mirava entre estranyada i excitada. Mmmm, anava depilada, ja m'imaginava la llengua tastant el seu sabor, absorbint-ne els seus fluids... Vaig abaixar una mica més i estava molla, molt humida. Els pantalons m’estaven a punt d'explotar.

-    Si vols que et castigui, haurà de ser seguint les meves condicions. La primera és que em treguis les mans de sobre o en 10 minuts tindràs a la guàrdia urbana detenint-te per abús.

Vaig treure la mà i sense apartar la seva mirada em vaig xuclar els dits...

-       Entesos. Vostè mana, agent.

Va riure sorollosament. I va assentir amb el cap.

-   El meu torn acaba d’aquí mitja hora. Si tant vols que et castigui, el teu càstig començarà per acompanyar-me durant aquesta estona.

Em va agafar de la mà i se’m va emportar carrer avall.  No em va costar gens deixar-la fer. Em divertia el gir de la situació.

Vam baixar un parell de carrers sense dir res, l'excitació era màxima, si més no per part meva. Durant mitja hora vaig ser un tercer agent d’aquella parella rondant per carrerons. Va dir que era un amic amb qui s’havia trobat de casualitat i que aniria amb ells fins a final de torn perquè marxaríem junts. Es va acomiadar del seu company i vam baixar per un carrer estret, fred i humit. Al girar la cantonada em vaig aturar en sec. No hi havia ningú. Se’m va quedar mirant i, sense donar-li temps per a reaccionar, la vaig posar contra la paret agafant-la per la nuca i mirant-la als ulls. Estàvem molt a prop, els nassos gairebé es tocaven. Sentia la seva respiració. Forta, accelerada. Em mirava somrient, sense dir res. Com demanant-se quina una en faria ara. Amb el dit índex de l'altra mà vaig recórrer els seus llavis, calents, secs, tenia ganes de mossegar-los. Vaig anar baixant suaument pel coll. Primer amb els dits, després amb la llengua i rematant amb petons. Després vaig buscar-li els pits, generosos, de pell fina i freda. Poc a poc vaig seguir pel ventre, la cintura... Ella continuava muda, tensa, i això em posava més.   

- Bé, agent cívica, és hora que em castiguis; sanciona'm...

- Ara? Només puc aixecar acta en el moment de la infracció i no ho he fet...

- Ah si? N'estàs segura? Doncs mira, tornaré a infringir la llei.

Em vaig descordar els pantalons i me la vaig tornar a treure. Encara no havia saciat les meves ganes d'orinar. Vaig tornar a pixar, ara davant d'ella, amb l'avantatge que em donava no haver-hi ningú més...

- Però què fas? Ets un porc...

- Com m'agrada sentir això de la teva boqueta. Porc? No ho saps prou, haha!

Tot i això la seva vista havia quedat fixada en el meu sexe, flàccid, però gaudint del fet de poder buidar la bufeta. No deia res i continuava mirant, amb els ulls ben oberts i rient.

Estava ben despistada i... Em vaig girar de cop, orientant el meu raig de líquid groc en la seva direcció, volia veure com reaccionava. Saltà enrere amb agilitat i em mirà mig somrient.

- T’has passat. Ara sí que t'hauré de castigar!

- Així m'agrada princesa; estic a la teva disposició. Endavant!

Em vaig sacsejar el membre i em vaig cordar els pantalons. 

- Què em farà, agent?

Gairebé sense deixar-me acabar la frase em va agafar bruscament pel cap i un braç. Sense saber com, em vaig trobar de genolls a terra. No deia res, només em mantenia la mà al cap impedint que m’aixequés. Així ajupit, en posició de submissió, no em sentia tant malament. Vaig intentar mirar-la però em va fer baixar el cap, no deixava que la mirés als ulls.  Vaig omplir-me de valor. D'una revolada li vaig abaixar els pantalons i les calces, tot de cop, bruscament. Li vaig treure un camal per poder separar una mica les cuixes...

Ella seguia sense deixar-me alçar el cap. Em vaig quedar a prop del seu entrecuix... Merda per què havia triat un carrer tant estret, gairebé no podia distingir el tresor que tenia davant els meus ulls! No podia utilitzar la vista però l'olfacte estava en glòria, notava la seva olor i salivava. Ella continuava fent força damunt el meu cap, imposant la seva voluntat. Vaig treure la llengua, la meva millor arma, àgil, flexible, juganera, incansable... La vaig acostar mentre amb les mans separava els seus llavis superiors. Vaig acostar-me a poc a poc. El contacte va ser tendre però va reaccionar tot el cos. Gairebé sense tocar-la aquella humitat salada va ocupar totes les meves glàndules gustatives. Ella també va reaccionar amb un calfred, omplint-me el rostre de plaer. 

No donava a l’abast d’assaborir tot el nèctar que m’estava regalant...