Mala nit, bon dia

He fet tot el que havia de fer i encara em queda dia per aprofitar abans no es pongui el sol. Agafo el metro, travesso la ciutat direcció un barri que sempre m’ha agradat. Faré de turista, tafanejaré passejant pels seus carrers. Passo hores caminant, mirant aparadors, entrant a cafeteries, seient en places, impregnant-me de l’ambient. Camino sense rumb, seguint l’instint, deixant-me dur. El dia es va apagant; hauria d’anar tornant.

Reprenc la direcció cap a un carrer principal fins al metro. En acostar-me al semàfor del pas de vianants, l’estrèpit d’una persiana metàl·lica em retorna a la realitat. Algú està tancant la botiga. Pel dibuix de la persiana sembla que és un establiment de fotografia o quelcom relacionat. Un noi s’incorpora, es posa bé la motxilla a l’esquena i passa per davant meu. Me’l quedo mirant, amb sensació que el temps s’ha alterat. Em giro quan acaba de passar pel meu costat. La seva cara em resulta familiar. De cop em ve un flaix. El començo a seguir. No em crec que sigui ell! Un antic company de classe amb qui vaig recuperar contacte a través de les xarxes socials. Hem tingut temporades de parlar molt i de tot, altres de amb prou feines dirigir-nos una salutació. Ara que hi penso, em sona que treballava en quelcom relacionat amb la fotografia... Camino processant lentament qualsevol detall de les converses que em pugui confirmar la sospita. Entra en un portal. Sembla una bogeria però me la jugaré. Tinc el seu número de telèfon. Faig una foto del portal i li envio un missatge explicant la situació. 

Quan em dirigeixo a un banc proper sento el soroll d’una moto estil Harley. M’assec. La moto aparca prop meu. El motorista avança cap al portal mentre es treu el casc deixant al descobert una llarga cabellera de color clar; més tard descobriré que és pèl-roig. Del portal surt el meu antic company de classe i saluda al motorista. Parlen uns minuts. Li senyala el banc. El motorista se’m queda mirant uns segons, s’acomiada i desapareix entrant al portal.

Em retrobo amb el meu amic. Ens abracem i riem. Les nostres mirades són de sorpresa i alegria. M’explica que el motorista és el seu company de pis i em convida a pujar. Al carrer fa fred, comença a plovisquejar. Pujant a casa seva recordem converses, moments intensos i expressem felicitat pel retrobament físic. El motorista ens rep amb un somriure. Es diu Rowen, és de pare gal·lès i el seu nom té a veure amb el color del seu cabell. És més jove que el meu antic company de classe i també més tímid. Molt educat i tranquil. Parla poc, observa molt i fa les preguntes justes. Compartim anècdotes de la nostra vida d’estudiants, somnis encara per complir, nous projectes... La conversa és tan engrescadora que ens fa oblidar el temps. Parlant de temps, plou molt. Fa vent. Em pregunten si demà tinc res urgent a fer a primera hora del matí. No. Doncs queda’t a sopar i a dormir. Accepto. Sopem junts, els tres. Seguim parlant fins que el cansament es fa evident. M’ofereixen dormir en una habitació buida a l’espera que arribi un (o una) possible nou llogater. L’Ivan, així es diu el meu antic company, em deixa un joc de llençols i en Rowen entra amb un nòrdic. És evident que els dos estan encantats de trencar la seva rutina. La nit i el cansament ens desinhibeixen, sobretot a l’Ivan i a mi. Apareixen bromes pujades de to, comentaris amb doble intenció. En Rowen surt de l‘habitació, ens deixa sols...

L’atracció recíproca fa que acabem mig nus sobre ell llit, entre petons i carícies. És com fer realitat algunes confidències. Entre nosaltres sempre i ha hagut cert desig. Ens acabem de despullar. Fem tot el que ens ve de gust, ens gaudim gairebé sencers, lentament però amb passió. Ens aturem en adondar-nos que estem roents i sense preservatius. Res que no es pugui solucionar prescindint de la penetració. Els dits de l’Ivan saben acariciar i donar plaer. Recorren la meva pell, exploren els racons més sensibles, m’arrenquen gemecs i sospirs. Els meus també són destres i ell es deixa fer, li agrada gaudir. Els llavis i les llengües ens ajuden a arribar allà on volem... Ens tastem mútuament. Respiracions i batecs. Crits ofegats. Mossegades tendres, tortura de mugrons. No pensem, ens movem per instint fins quedar realment satisfets. Ens adormim nus dins un llit amarat de suor.

Sento cert malestar. L’Ivan ha marxat. Suposo que haurà anat a dormir al seu llit. Tinc sensació de nàusees. M’incorporo mig marejada. Tinc punxades a la panxa. Busco el meu mòbil perquè em faci de llanterna. No recordo on estan els interruptors. Surto de l’habitació per buscar el lavabo il·luminant el passadís amb el mòbil. Una porta s’obre i algú se’m queda mirant. S’encén el llum de passadís. Em tapo els ulls instintivament i m’adono que tinc migranya. En Rowen em pregunta si estic bé. Li explico com em sento; encén el llum del lavabo que acabava d’apagar, m’aguanta la porta i em diu que s’espera a fora per si necessito res. No sé si vomitar. Em remullo el front, el clatell. En Rowen em mira preocupat. Diu que faig mala cara. Pàl·lida. Tinc molt fred. M’acompanya al llit, em tapa i es queda assegut al meu costat per sobre del nòrdic. Em comenta que ell també pateix migranyes i m’ofereix ajuda. Accepto. Torna amb un potet, essència de menta. Em fa un massatge als pols, al sobre els ulls, als punts que ell sembla conèixer bé. Em sento reconfortada. És un plaer diferent al de fa unes hores. Ho fa amb cura, amb tendresa. Acaba i em torna a tapar bé. Em frega els braços fort per fer-me entrar en calor. Descansa, diu. Em mira i somriu. Té un somriure bonic, net. Surt de l’habitació. El sento parlant amb l’Ivan. No sé quina hora és, tampoc tinc ànims per mirar el rellotge del mòbil. Estic molt a gust. Quan gairebé m’he adormit entra l’Ivan. Li sap greu que no em trobi bé. Ell ha de marxar a obrir la botiga. Diu que no pateixi, el Rowen estarà a casa fins després de dinar. Em deixa en bones mans. Em fa un petó i es disculpa per no poder cuidar-me ell mateix. Surt sense acabar de tancar la porta. Ara sí, dormir, dormir, dormir...

En Rowen entra lentament. Em remoc dins el llit. Pregunta com em trobo. Millor, gràcies. M’ofereix esmorzar. Una dutxa, primer, si pot ser. Torna amb una tovallola i se’n va.

Sota l’aigua, descansada i gairebé al 100%, recordo la nit. Sento desig. Em confonc entre la passió de l’Ivan i la tendresa del Rowen. Tinc curiositat pel pèl-roig. Els dos junts creen un clima molt estimulant. Me’ls imagino nus, sencers, amb mi. Els tres compartint llit... Aigua més freda, per favor. Acabar ràpid. Em vesteixo. No m’agrada haver de portar els mateixos mitjons i calces que ahir; quin remei! En Rowen feineja a la cuina, canta una cançó que no entenc. Entro i el saludo. Diu que faig més bona cara. Se’l veu content. Ha preparat un esmorzar “com els del meu país, perquè agafis forces”. Seu amb mi. Ell ja ha esmorzat abans però m’acompanya. Parla més amb els seus moviments, els detalls i la gentilesa que amb les paraules.  S’ofereix a acompanyar-me fins al metro, igualment ha de sortir a comprar. Té una energia que convida a estar al seu costat. Transmet calma, seguretat. Quan parla em quedo hipnotitzada mirant els seus llavis, preguntant-me quin gust tenen... Arribem a l’entrada del metro. Gràcies per tot. Abraçada, dos petons. Silenci. Somriure nerviós. Abraçada més llarga. Dues ànimes que s’acaben de trobar i no es volen separar... Un petó.

Quan arribo a casa envio missatge a l’Ivan. Bromes. Comentaris recordant la nit. Invitacions a repetir. Potser. Si tornes en Rowen estarà content! Jo també. Els dos sols és avorrit. Més bromes i comentaris picants. Temptacions i perversions. Potser sí. Ara ja saps on visc. Hi tens llit, pots escollir.

Sí, puc escollir. Somric. Sembla que ens entendrem molt bé...