_________________________
Passaran els anys però mai oblidaré aquells cabells, la seva olor, el seu color, negres, ondulats, llargs, salvatges... caient lliures per la seva esquena nua. La primera vegada que el vaig veure era un divendres a mitja tarda, al vestíbul de Plaça Espanya, un músic del metro de gairebé dos metres, prim i d’estètica heavy, que ell sol amb només un amplificador era capaç de versionar algunes de les meves cançons preferides, suposo que per això m’agradava parar-me a escoltar-lo els dies que tenia temps.
Poc a poc vam començar a agafar-nos confiança, un dia em va dir que tenia un grup i que si volia per 8€ em portava un CD perquè l’escoltés. Era una noi molt actiu, un nervi, amb moltes idees, projectes, il•lusions. També era, com jo, un amant de les cultures antigues, ell sobretot dels nòrdics. Quant més parlàvem més temes de conversa trobàvem. Aquell era el seu lloc cada divendres, de 6 a 8. Es va convertir en una costum. Intentava agafar el metro de seguida per poder-me estar una bona estona escoltant-lo, fins i tot alguna vegada vaig agafar un tren més tard per parlar tot fent una birra un cop recollit el mega ampli “Spider”.
Feia un mes que havíem començat a parlar amb confiança i aquell divendres em va sorprendre amb una versió dels Iron Maiden, una de les que més m’agraden, detall que em va arribar a l’ànima perquè li havia comentat un dia... Li vaig agrair el gest just a l’hora de plegar i em va dir que, si volia, no calia que agafés el tren, ell també era de la meva comarca i estava disposat a fer-me de taxista, així podíem allargar la conversa.
Aquell trajecte conjunt va marcar un abans i uns després. Entre música, mitologia i esoterisme vam anar a parar a la part eròtica, no vaig poder evitar comentar-li l’existència del meu blog. Ho va trobar divertit i va prometre que hi faria una visita. Em vaig apuntar el seu correu electrònic i el seu número de mòbil i vaig prometre que em registraria al myspace del grup.
Per circumstàncies personals, canvis d’horaris, etc. vaig haver de modificar la meva rutina i deixar d’anar als concerts del metro. Em feia vergonya trucar-lo i tampoc no volia molestar amb SMS, així que li vaig deixar un missatge al correu dient-li que pensava en ell i que tan aviat com pogués tornaria a ser la seva “fan number one”. Per resposta vaig rebre la data d’un concert, l’hora i l’adreça d’una sala. Molt bé, doncs allà ens torbaríem. Aprofitaria per donar-li una agradable sorpresa...
La sort és que ell era l’únic que em coneixia, per tant, l’única persona que em podia reconèixer allà el mig. Vaig demanar una cervesa i vaig seure en un punt estratègic per observar el panorama i fer el meu típic estudi sociològic de la fauna humana. Pel que podia deduir era un grup amb un cercle de seguidors força fidel, tots amb la samarreta de rigor, saludant-se, fent broma... un ambient bonic, molt alegre. El moviment em va alertar, l’actuació estava a punt de començar. Em vaig acabar la birra per situar-me còmodament a la primera fila, si aquella massa grenyuda em deixava. Va ser divertit veure’l allà dalt, amb la seva ‘pose’ de “guitar hero”. Ho sabia tota aquella gent que era un músic del metro? Suposo que sí... M’havia estudiat el CD, de fet el portava per si tenia sort i aconseguia marxar amb unes firmes més per a la meva col•lecció de joves promeses.
L’actuació em va agradar, eren un grup agradable de veure i sentir. M’ho vaig passar molt bé allà el mig, anònima. Acabat el concert vaig esperar una estona, mai m’ha faltat paciència. I premi, va sortir a saludar al seu públic. L’anava mirant pensant si ell m’hauria vist, dubtat de si em reconeixeria allà el mig. El seu somriure al dirigir-se cap a on era deixava prou clar que m’havia reconegut.
- Oh, però si és la meva fan del metro, què tal guapa? T’ho has passat bé, què t’ha semblat?
- M’he divertit molt. Per cert, vull una samarreta!! Ah i si em presentes als altres del grup porto el CD i un retolador...
- Això està fet, vine amb mi!!
I apa, cap a darrera l’escenari. Una petita habitació que era meitat magatzem i meitat “camerinos”. Parets guixades, olor a tabac i a suor, mmmh, exquisit. Alguns dels nois del grup s’estaven canviant d’esquena a la porta quan vam entrar. Ell tot content va anunciar que portava una nova fan, gairebé exigia que els 8 ulls d’allí dins es clavessin en la meva persona. Amb parsimònia es van acabar de canviar i van venir a saludar, signatura, quatre paraules d’agraïment i van anar desapareixent cap a l’exterior. Ell es va quedar l’últim per signar.
- Gairebé no m’han deixat lloc aquests cabrons... Jo que em volia currar algo bonic... a sobre que has vingut!!
- Eh, amb un simple “amb afecte” em conformo.
- Va, ja està, no ho miris ara, eh, espera quan siguis a casa teva. Alguna cosa més? Ah si la samarreta!! Quina talla?
- Doncs no sé, depèn com siguin una L o una XL.
- Mira, emprova-te-les a veure quina et va millor...
Mai he tingut vergonya, així que em vaig desfer de la meva samarreta per emprovar-me les que m’allargava.
-Uuuuf, si et quedes la L ens distrauràs el públic al pròxim concert... Em sembla que et va una mica massa estreta...
- Dóna’m la XL, doncs.
Quan em vaig acabar de treure la L que portava vaig adonar-me de la seva mirada, fixada en els meus mugrons que es semi transparentaven en els sostenidors negres de tela fina.
- Ei, aquesta XL, que fa fred aquí...
- No si ja veig ja que tens fred ... però jo m’estic posant que em fa nosa tot!!
- Que animal ets...
- Tia, coi que no sóc de pedra!!
- No, però em penso que alguna cosa s’està posant dura, els teus pantalons són massa estrets.
No vaig poder evitar riure davant la seva evident erecció i ell es va apuntar a la festa tot pessigant-me un mugró.
- Crec que tu també t’estàs posant dura...
- Ui sí, sóc més heavy del que semblo!
Una mirada en silenci, de significat evident. Al cap de mig minut ja ens foníem en un petó humit, intens; una lluita de llengües i unes mans que no paraven buscant qui sap què... I jo sense samarreta.
No recordo com va anar, però el cas és que de cop la seva mà ja feia camí cap al meu sexe que ja estava moll, xop, cremant... La seva alçada li donava el domini de la situació i per ser de constitució prima tenia potència muscular, era fort. Em va aixecar per la cintura i em va asseure a sobre d’unes caixes de cervesa. Recordo aquella masturbació per les olors, la de la seva suor, la del meu fluxe i la de cervesa... Com em va agradar!! Em sentia tan satisfeta que no podia marxar sense complaure’l a ell, però just quan m’estava barallant amb els seus pantalons va entrar un dels companys. En veure el panorama no va acabar la frase que havia començat a pronunciar, va fer mitja volta sense fer cap comentari sobre la situació i va tancar la porta.
- Uuuuf, quin marrón, ho sento ...
Pràcticament vam pronunciar la frase al mateix temps i de la mateixa manera. I vam riure com dos bojos.
- Serà millor que surti i pregunti què volia...
- Serà millor que marxi abans ningú no demani explicacions. Sóc una persona discreta i t’asseguro que quan he vingut no buscava res del què ha passat. No és que em sàpiga greu el què ha passat, al contrari, em sap greu el que ho ha pogut passar...
- Cert, s’estava posant molt interessant... Però crec que ho hem de deixar aquí, t’entenc.
Em va fer un petó als llavis i em va acompanyar a fora.
- Ens veiem al metro? O et farà vergonya?
- No home no, d’aquí a divendres ja m’hauré refet de l’ensurt!! Ens veiem al metro.
I vaig desaparèixer de l’escenari del crim amb la màxima discreció i... amb una samarreta del grup posada!! Això volia dir que la meva s’havia quedat a dins el magatzem!! Bé, ja estava molt vella, me’n podia comprar una altra, cap problema.
A mitja setmana vaig trobar un correu breu però molt divertit:
“Samarreta abandonada busca la seva mestressa. A l’amo adoptiu li va massa grossa i li fa bossa als pits. M’agrada la teva olor...”
Vaig respondre amb una pregunta: “Quan et puc trucar?”
El dijous al vespre em va trucar ell.
- Hola bonica, com estàs?
- Caram quina sorpresa... com està la meva samarreta?
- Mmmmmh, molt bé!! Una mica trista, potser té ganes de veure’t... i jo també.
- Demà és divendres... però tinc festa. Seràs al metro? Si vols baixo a veure’t, no m’importa.
- No, demà no tinc metro, també faig festa. Però si vols no cal que ens trobem al metro. Vols escoltar cançons noves? Et convido al local.
- Uuuufff, després de l’enxampada del teu company no sé amb quina cara em miraran.
- No dona, no hi haurà ningú més, tranquil•la. Si vols venir m’ho dius i t’explico com arribar fins aquí. No cal que m’ho diguis ara, tens temps fins demà a les 11, si no m’has dit res és que no vols.
- A les 11 et truco.
- Eh, si em vols trucar abans cap problema.
- Val, quan m’hagi decidit et truco. Espero que ja estiguis despert.
A les 10 marcava el seu número. Havia de fer alguns encàrrecs i altres assumptes personals però a partir de les 6 estava totalment lliure. Em va explicar com anar-hi però m’estava fent un embolic, així que va decidir que em recolliria a l’estació del poble veí.
Quan vaig arribar ja m’esperava. Realment tenia una presència estètica imponent però en el fons era tot tendresa, simpatia i amabilitat. Era fàcil agafar-li carinyo. Potser a estones es feia una mica pesat amb tanta broma però suposo que també ho podien fer els nervis. Al cap i a la fi no ens coneixíem gaire i sense voler-ho ens havíem embolicat una setmana abans, no era un situació gaire “normal”.
Em va rebre amb una abraçada i es va quedar sense saber què més fer ... dos petons, un petó als llavis? Vaig prendre la iniciativa, no m’havien pas desagradat els seus llavis i era la millor manera de fer-li saber.
- Uuuufff, tia ... Ostres.... Un altre, que em molen....
Potser ens hi vam estar 5 minuts. Fins que ens vam adonar que estàvem mal aparcats i que cridàvem l’atenció.
De camí a casa seva no vam parlar massa, només ens miràvem i somrèiem. Jo anomeno aquesta sensació com a “fugida” o “bombolla”.
Vam escoltar les cançons, em va ensenyar el local d’assaig, vam mirar uns DVD’s i unes quantes fotos. I vam acabar, altre cop sense saber com, estirats al sofà mig abraçats, menjant-nos, acariciant-nos, impregnant-nos un de l’altre, alimentant el desig... i no vaig poder aguantar més. Vaig desaparèixer entre les seves cames, recordava que m’havia quedat amb les ganes i sentia que als dos ens venia molt de gust anar més enllà del què ja havíem viscut.
Ell es va deixar fer, entre incrèdul i sorprès. M’agradava menjar-me aquell bon tros de carn, tan duret, tan sensible. El vaig acabar de despullar de cintura en avall i ell mateix es va treure la samarreta. Mentre jo anava fent, concentrada en assaborir el plaer que estava provocant, la meva samarreta va desaparèixer i darrera seu els meus sostenidors. No tenia una pell massa fina, eren mans de treballador, castigades i marcades; però a canvi sabia tocar amb tendresa i passió. Els pantalons em començaven a fer nosa, de fet tota la roba que em quedava em feia sentir presonera. Em vaig aixecar per acabar de despullar-me. Un cop nua ell se’m va acostar. Mentre els seus braços em rodejaven em vaig sentir molt petita, amb prou feines podia refugiar-me en el seu pit, aspirar la seva olor corporal i jugar amb la punta dels seus cabells que queien cobrint ben bé tota aquella llarga esquena. Dolç i salvatge. Tenia molt clar que no me n’havia enamorat i tampoc ho faria, però cada vegada m’encenia més, el desitjava com mai havia desitjat a ningú.
Amb una lleu empenta em va tirar d’esquena al sofà i es va abrandar al meu sexe, ja completament llest per a ser penetrat. Em tornava el favor oral amb gran destresa, si més no a mi m’estava agradant. Potser s’havia proposat robar-me una bona col•lecció de sospirs i gemecs perquè s’hi esforçava de valent. Aquella llengua passejant pels meus plecs, se li notava traça, experiència i, sobretot, ganes. Vaig allargar una mà fins a la meva bossa, abans no m’acabés d’abandonar totalment a l’èxtasi, i en vaig treure un preservatiu que vaig deixar a sobre la meva panxa. Va entendre perfectament el missatge.
La música de fons, potent i rítmica, va marcar l’inici de la penetració. Era com tenir un pop a sobre, no es podia estar amb les mans quietes.
- Mmmmmmh, que mulladeta, que bé entra...
- I si... mmmhhh... si em deixes veuràs que bé es mou.
- Puja preciosa puja, ensenya’m quines altres delícies saps fer....
La sensació de tenir un heavy de gairebé 2m a sota meu em donava un plaer extra que em va anar molt bé per motivar-me encara més. Els meus moviments seguien el compàs de la música, potser ell era bon guitarra, però jo era bona amb els malucs i altres muscles que semblaven tenir vida pròpia.
- Ooooooooh ... mmmmmmmmh. Síiiiiiiii bonica síiii, així .... així mmmmh, no paris, preciosa, no paris.
El sofà se’ns quedava petit. Vam descansar un moment. Es va aixecar per anar a la cuina a fer un glop i a portar-me beguda. I tot divertit em va comentar que encara no m’havia ensenyat tota la casa.
La seva habitació tenia una decoració entre romàntica i gòtica. Va encendre unes quantes espelmes, encens d’una olor que no acabava de poder definir i em va convidar al seu llit. Vam començar amb les carícies, explorant les respectives zones erògenes, estudiant on es situava el nostre plaer, coneixent-nos millor. Parlant de tots els temes que ens passaven pel cap, sense tallar-nos. I vam acabar fent l’amor per segona vegada, amb calma però amb passió, com si fos l’últim dia de les nostres vides, conscients que no seria fàcil poder-ho repetir amb tanta tranquil•litat... Més endavant ens tornaríem a trobar (i més d’una vegada) però en circumstàncies molt diferents; els dos hauríem de fer veure que no ens coneixíem i guardar-nos mútuament aquest secret.
De totes maneres, cada vegada que el veig dalt l’escenari és un plaer creuar-nos mirades, somriures i gestos de complicitat que només nosaltres dos sabem interpretar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada