Amnèsia

Ja fa temps que no ets qui vas ser, que no hi ets del tot, sencer... Malgrat els esforços el teu record encara acompanya molts dels meus moments humits. Si tan sols hagués intuït el què havia de passar hauria aprofitat més i millor les poques hores que passàvem junts.

Ara et miro i somric, per fora segueixes sent la mateixa persona de sempre, però les llacunes contra les que lluites et fan diferent, distant, algú nou. Ara no entendries els meus petons, les carícies, les abraçades, tot el que ens vam arribar a donar. Saps que som amics, que ens coneixem molt bé, però has oblidat tots els moments de plaer compartit. Aquest és el meu mal, ni tan sols tinc el consol de recordar-los junts, ara ja només formen part de la meva vida, doncs la vida mateixa els ha esborrat de la teva memòria.

Per capricis del destí fa pocs dies em vas dir que amb mi et senties molt a gust, que tenies necessitat de les meves visites, ni que fos per anar comentant petits records que t’ajuden a tornar poc a poc, a situar-te en un món que és teu però et fa sentir insegur.

No sé si la por a fer-te mal o el dubte davant la nova amistat que floreix, fan que eviti parlar-te de tot el que vam arribar a ser un per l’altre. Són coses que només sabem tu i jo; els nostres moments de fugida, de plaer incondicional, de desconnexió d’un món que tan ens afligia... A la recerca de falses sensacions, de succedanis per acabar de sentir-nos més vius, drogues orgàniques per no ser il·legals ni temeraris. Sembla que hagi passat mitja vida, per tu és un infern no poder recordar-ho tot, m’ho dius molts cops quan em mires als ulls, al fons de l’ànima... parles d’una estranya tremolor, que et remou per dins i et neguiteja. Hi ha dies que insisteixes molt, em demanes una vegada i una altra que t’expliqui com ens vam conèixer, per poder entendre el perquè de la intensitat de la nostra amistat, la confiança i la complicitat... i és que ningú t’ha parlat de mi, perquè pels teus amics i amigues jo mai vaig existir, era el teu secret, el teu delicte, el teu pecat...

A estones penso que tot plegat és un càstig per haver trencat les fronteres i haver-nos llançat al cos de l’altre amb tot el desig de carn per saciar...

Com a mínim jo, en els meus moments de solitud i tristor, puc recordar i enyorar... el gust dels teus llavis, el tacte de la teva pell, les teves carícies, les abraçades, el teu sexe (que no vaig poder assaborir amb tota la seva plenitud; no em van donar prou temps), la teva mirada plena de passió a punt d’esclatar, la teva veu parlant-me del què sóc per tu, dient que et faig perdre el cap, que et torno boig, que ningú et fa sentir res igual...

Si no és abans és després, però a cada visita em masturbo lentament, acariciant el meu cos com ho feies tu, amb la punta dels dits, com qui toca un preciós cristall...

M’he jurat a mi mateixa que mai més ningú ocuparà el lloc que vas ocupar tu, et guardo un racó del cor, esperant que un dia tu també recordis i em tornis a mirar com ho feies fa temps. Mentrestant tiro endavant, tinc molta feina, poc sap de la meva vida actual, no et vull atabalar massa i, de fet, sempre ets tu qui té preguntes o tema de conversa.

Em limito a procurar aconseguir que somriguis i t’asserenis, veure’t feliç és un gran premi, no importen les meves llàgrimes quan veig que neix de nou la teva felicitat.

Per primer cop després de l’accident em comentes que t’estàs enamorant. Aquell dia tot just feia un parell de setmanes que ella t’havia deixat, no sé si això va ser el motiu de la tragèdia temerària... Els primers cops que et venia a veure te la miraves tant confós i dubtant que haguessis conviscut amb “aquesta noia!” que va deixar de venir, es va rendir. Va ser als peus del teu llit quan vam parlar per primera vegada, consolant-la i fent-li entendre que la pressió no t’ajudava, que necessitaves el teu temps... la meva feina em fa passar desapercebuda en la teva habitació, per tothom sóc la terapeuta que t’ajuda a recuperar la memòria, però que passarà si la veritat surt a la llum?