La valkíria i el guerrer (relat compartit)

Aquest relat està inspirat en una experiència real ambientada en un món idíl•lic que sempre he somiat!!

El somni del guerrer

Una nit, ja gairebé en el solstici d’estiu, em vaig retirar a dormir i va ser la nit més impactant i especial de la meva vida. Vaig tenir un somni, un somni tant llarg com 4 dies amb les seves llunes. Veia aparèixer una bonica donzella semblant a una Valkiria que connectava amb mi a través dels pensaments i les emocions. Ens coneixíem amb una intensitat mai vista. Ens ho confiàvem tot i entre nosaltres va brollar una eròtica i especial amistat. Estava vibrant, excitat per poder tocar-la i abraçar…però per alguna raó, no podia accedir físicament a ella.

De sobte unes fulles caigudes sobre la meva cara i el cant dels ocells em van despertar. Obrint els ulls vaig poder descobrir les immenses branques d'un arbre sobre meu. Em vaig incorporar compulsat i estranyat. No m’ho podia creure.!! La meva roba era més pròpia d’un guerrer viking que d'un noi en època contemporània. No sabia que carai estava passant, probablement estava somiant encara, però una forta pessigada que em vaig fer en la costella, em va demostrar que no…!! Era real ¡!

Per la geografia del lloc podia saber que estava en el Delta del Llobregat, ja que es on vaig néixer, però no sabia exactament, si la època era la correcte o algú m’estava gastant un broma. De sobte per un camí van aparèixer uns pagesos a carro i em vaig amagar per precaució. L'aspecte d'aquells pagesos no era normal…no eren del segle XXI…!!Renoi què ha passat aquí?!! Eren robes clarament de estil Iber…més pròpies de clans Laietans que de la meva època. No sabia què fer, estava completament descol•locat. De sobte en un moment de silenci, mentre intentava relaxar-me per saber com sortir d’aquesta paranoia, una suau brisa va tocar la meva cara i vaig sentir clarament la veu de la Valkiria del meu somni, em cridava i em deia “Segueix riu amunt Nord-est si vols torbar-me”.

Em vaig adonar que hi havia un cavall lligat en un arbre…¿Seria el meu cavall?. Em vaig apropar lentament i en tocar-lo no es va espantar gens…semblava que em coneixia de sempre. Llavors vaig muntar i vaig marxar en la direcció quem'havia dit la veu. Era el millor, ja que un Viking en terres Laietanes cridaria molt l'atenció. Vaig seguir camins ocults cap al Nord, endinsant-me en frondosos paisatges…fins que vaig entrar en un bosc…especial. Els seus rumors i el seu silenci el feien atractiu i a la vegada respectuós. D'entre els arbres va aparèixer ella…la Valkiria dels meus somnis, i el primer que varem fer va ser abraçar-nos i besar-nos apassionadament, sense parlar, ja que no necessitàvem paraules…els dos estàvem connectats per alguna força dels Deus. Ella em porta de la mà al interior del bosc, passant entre diferents roques de culte al Deus, quan vaig veure la gran roca dels sacrificis vaig pensar que havia arribat la meva hora, ja que les Valkiries són les encarregades de portar-te a les portes del Vanhalla quan has mort en batalla…però alguna cosa no em quadrava…ella era especial.

Durant el camí a no sé on ella em donava saboroses maduixes, fins que de cop ens vam aturar. Es va despullar davant meu mostrant-me els seus rodons i blancs pits que vaig tocar amb sensibilitat i passió. Ens vam fondre entre petons, carícies i gemecs; mentrestant podia sentir la presencia de la natura observant la nostra trobada, com si fos un moment de festa, un moment ja escrit en el llibre del destí. Com si els Déus ens haguessin marcat el camí.

Un cop els dos estesos en la humida gespa vaig recórrer els seus pits amb la meva llengua fent sinuosos dibuixos per tot el seu cos fins descobrir la seva excitant vulva. En aquell màgic moment els meus dits van voler jugar amb aquella vulva mullada i preciosa...mmmh...i no podia parar de mirar el rostre excitat de la meva valkiria, amb els ulls tancats, sentint el plaer, segurament un plaer que per la seva missió com a valkiria no ha pogut experimentar amb humans. Per a mi era tot un honor i un moment gloriós poder donar plaer a tant bella i especial criatura.

La excitada valkiria es va acostar al meu membre excitat i el va assaborir amb els seus sensuals llavis m’entres em mirava amb ulls sinuosos i perversos...mmm...sublim!! Agafava el meu membre amb les seves petites i femenines mans masturbant-me amb delicadesa i sensualment per veure sortir la llet del plaer de dins meu...i em mirava amb un somriure com mai, generosa i tendre...mmm...ooh grans Déus...gràcies!! Finalment en el moment de màxima excitació ella va poder assaborir l'esperada llet del plaer...i des de llavors sempre ha sigut i serà ... La meva Valkiria del Plaer.

La missió de la valkíria

La reina Brunilda m’havia encomanat una missió molt especial: havia de vetllar per un curiós guerrer, un guardià encarregat de custodiar plaers terrenals, per tant, no es tractava d’un humà qualsevol. La meva feina era acompanyar-lo en els moments més durs i donar-li tot l’amor que necessités per portar a terme tan estranya i noble tasca entre mortals. Les seves ferides a guarir no eren de sang, eren ferides de dubtes i tristors; les seves batalles no eren amb armes, sinó amb actes i paraules.

Així doncs, tot i que al principi semblava una feina senzilla, no era com la de sempre i començava a entendre perquè se m’havia escollit per custodiar un ésser tan especial... Però com fer-li entendre que no el buscava per emportar-me’l al Valhalla? M’havia de guanyar la seva confiança, demostrar-li que no m’havia de tenir por, que podia confiar en mi, que estaria al seu costat per ajudar-lo quan més ho necessités. Vaig considerar que la millor opció seria apoderar-me dels seus somnis i parlar-li entre les boires de Morfeu... I així ho vaig fer. Sabent que era un guerrer curiós, valent i atrevit només calia donar-li un motiu per aconseguir que per pròpia voluntat s’acostés a mi. Li vaig proporcionar la direcció i un cavall (el meu) que el coneixia perfectament a ell i a la ruta a seguir. Només em calia esperar pacientment entre roques i molses.

Va arribar abans del que m’hauria imaginat, la seva mirada deixava veure que ell també tenia força clar el sentit del somni però el que jo no esperava era llegir el que vaig poder llegir en els seus ulls. Sentir aquella emoció em va desconcertar. Oblidant-me de tot em vaig fondre amb ell, tastant uns dolços llavis, deixant-me envoltar pels seus forts braços de guerrer, rendint-me a la seva barreja de passió i tendresa... m’havia desarmat completament, era incapaç d’entendre què m’estava passant. Tan sols podia sentir, viure, experimentar, assaborir, donant gràcies a Brunilda per haver-me confiat un humà com aquest... especial, únic, generós, amable, atent, bell, delicat i sensible però a la vegada salvatge, lliure i natural. Era com estar amb el mateix Balder... i potser per la sensació de pau i benestar vaig decidir oferir-li el meu cos nu.

Va assaborir els meus pits amb una llengua perversament delicada, experta, juganera i sensual. M’acariciava curosament però amb passió, conscient que potser estava vivint un moment únic. Podia sentir el seu respecte i amor, gairebé era com una veneració, una devota ofrena a l’amor i la llibertat en plena natura.... Els seus dits passejaven per sobre la meva pell explorant-ne cada centímetre i no s’aturaven... avall, més avall .... amb un gest generós em proporcionava un plaer sublim, notant l’aire i el sol, la protecció dels elements... tot el bosc en silenci guardant-nos el secret, oferint-nos intimitat.... compartint el nostre plaer.

El salt d’un esquirol ens va fer adonar que el sol s’estava ponent i que en una nit de lluna nova no era prudent exposar un noble guerrer com ell a perdre’s o patir cap accident. Amb l’última claror del dia el vaig guiar cap a l’arbre on havia deixat el meu cavall que a partir d’ara seria el seu. Com a penyora de la nostra especial unió vaig oferir-li un pedra que l’ajudaria a invocar-me, fos on fos, en el moment que ell necessités la meva presència. I des d’aquell dia vaig saber que ell seria per sempre el guardià dels meus secrets més obscurs i, a la vegada, el company dels plaers més purs.