"Extraterrestres"

La verda mirada es va trobar amb els ulls de mel. Parlaven d'una manera que encara no havien pogut fer mai i en el fons els espantava tenir-se al davant. En abraçar-se els cabells es van acostar, contrast de castanys, clar i fosc. I fonent-se en una sincera abraçada per fi van trobar el tacte de l’altre, aspirant l’olor personal. Detalls molt mundans que els recordaven que els dos eren reals i s’estaven abraçant...

Aleshores el xip racional es va aturar, a cau d’orella es recitaven frases de cançons que havien compartit abans i que per ells eren especials. Sorollets estranys que es transformaven en somriures de complicitat. I es tornaven a abraçar, intentant transmetre en aquest llenguatge un estrany codi marcià.

Però, malgrat estar-hi disconformes, els abduïa la realitat. La temptació d'aprofitar aquell instant per tastar altres sentits. Els verds es van emmirallar en aquella mirada tan viva que tenien davant, interrogant, demanant permís i suplicant no prendre mal. I la mel, per resposta, va recordar que li havia promès compensar un error de Història Medieval.

El bes els va transportar per galàxies de llum i color, on els cossos són celestes i no de carn i os. S’entrellaçaven en carícies de tendre passió, conscients de voler fondre’s en un sol astre lluminós, de voler desaparèixer d'aquell món d'avarícia, enveja, egoisme i competició, de voler volar fins a la lluna i quedar-s’hi junts, sols, durant uns segons.

El temps s’esllanguia en totes aquestes sensacions, oblidant on eren i el que passava en el seu entorn. Ella feia màgia, amb carícies i petons. Ell, escèptic com era, els hi tornava de dos en dos, intentant assegurar-se que eren bons. Cicuta ensalivada, metzina d'amor.
Les mans viatjaven pel cos de l’altre, oblidant el Platonisme que sempre hi havia hagut entre els dos...

Tremolaven, de fred, de joia i de por. El frenesí de sensacions els torbava, presoners de les emocions. Era com trobar-se l’aigua del riu i la salabror. Salabror que els envaïa el cos, convidant-los a anar més enllà dels petons. I buscaren un lloc a recer, on explorar-se a fons, per descobrir un nou Univers nascut del desig dels dos. Desig d’entregar-se, escapant de la raó, sentint-se marcians, fonent-se ambdós...