Blau cel mar (Experimental 3)

Caminant pel passeig marítim es va fixar en aquell pintor; li va costar distingir entre el quadre i la realitat a l'horitzó. Aquell tros de mar sobre el llenç era realment preciós però molt més ho era el somriure del pintor, la seva mirada plena de vida.

Es va girar al sentir-se observat i va donar gràcies a la seva sensibilitat: una sirena s'havia escapat del seu mar estimat. Ella va demanar si podia seure, allà. No el volia desconcentrar. En aquell quadre hi havia quelcom que l'havia captivat; va començar a escriure.

Ell pintava, ella escrivia. Es miraven, somrient en silenci, parlant un llenguatge que només podien entendre ells. Cada cop somreien més... La gent caminava al seu voltant però ells ja havien fugit molt lluny, cadascú en el món de l'altre per trobar-se, junts, en pondre's l'astre.

“Pinta'm el mar i et duré a un altre món on tots els teus desitjos es poden fer realitat.”

Hores més tard en el quadre hi va aparèixer una paraula: "desig". Els fulls blancs s'havien tenyit de pinzellades blaves; també els seus pits, a ditades...

El sol els saludava des de l'horitzó. Es miraven, encara somrient, sense arribar a creure's el que havien estat fent, nus sota la llum de la lluna... Van esmorzar uns quants petons, amanits amb salsa de carícies. El mar semblava aplaudir l'ofrena de tals delícies.