Heribert

Una noia com la Maria mai s’hauria fixat en un noi amb el físic de l’Heribert. Normalment fugia dels cossos atlètics perquè no s’hi entenia. Ella era de família molt clàssica i gairebé sempre aquests nois tan atractius anaven al que anaven: divertir-se i desaparèixer. D’aquí la fama de tibada, avorrida i amargada que tenia a la universitat. Però la Maria no era així, tan sols havia tingut mala sort amb els xicots... La majoria no havien fet gaire per ajudar-la a superar les seqüeles d’una educació estricta en matèria sexual. Les poques parelles “estables” que havia tingut havien naufragat en curt període de temps...

Així doncs, la Maria i l’Heribert es van trobar compartint grup de treball i ambdós van descobrir detalls de l’altre que mai haurien sospitat. El fet de d’haver de passar tantes hores junts va fer que entre ells nasqués certa amistat més enllà de la bona relació acadèmica. Aviat es van agafar confiança i van intercanviar confidències. La Maria va descobrir que l’Heribert es pagava la carrera amb una professió molt poc ortodoxa però ben remunerada: era massatgista, eròtic, i de vegades feia algun extra si li pagaven millor... L’Heribert va deduir que la Maria encara no havia estat amb cap home prou pervertit en matèria sexual.

Aprofitant aquells dies de descans van decidir compartir una passió comuna: l’escalada. El cas és que potser per la confiança reforçada i la tranquil·litat d’estar a un indret poc transitat va passar quelcom inesperat: sexe oral. Havien començat amb rialles, abraçades, mirades, carícies, petons i s’havien anat escalfant. A l’Heribert se li notava l’experiència satisfent les dones i la Maria no sabia com reaccionar. Mai havia tingut relacions amb un home que no fos parella seva, no coneixia l’emoció del sexe esporàdic i sense compromís. L’Heribert reia divertit davant aquella confessió. Li agradava la noia: era generosa i entregada, una persona molt natural i sincera. Li va fer una proposta atrevida.

-      De debò?

-      Sí dona, no tinguis cap recança. Serà com si anessis a un fisioterapeuta però amb final feliç. A més, si pagues el dinar ja estarem en paus.

Després de pensar-hi bé, la Maria va comunicar a l’Heribert la seva decisió. Ell se’n va voler assegurar que ho feia per pròpia voluntat, perquè en tenia ganes. Ella va afirmar que sí i va demanar acordar data abans no se n’acabés penedint.

Conduïa seguint les indicacions del GPS que l’havien de dur fins a la seva destinació. Va esbufegar davant l’intèrfon abans de prémer el botó. No dubtava, només agafava aire per tenir valor.

-      Sóc la Maria. Ja he arribat.

-      Hola bonica, benvinguda. Puja.

L’Heribert l’esperava darrera la porta només amb una tovallola lligada a la cintura. Tant atreviment la va atabalar. Li va fer dos petons ràpids gairebé sense mirar-lo. Ell li va agafar la jaqueta per anar-la a penjar qui sap a on. Ella caminava observant el pis. Tenia la boca seca dels nervis. Va demanar un got d’aigua. Van entrar junts a la cuina i tan bon punt va tenir el got a les mans ell va desaparèixer. En sortir de la cuina, la Maria va cridar a l’Heribert. Aquest va respondre des del fons del pis. Seguint la veu va arribar a l’habitació a on es va trobar l’Heribert completament nu al costat d’un sofà llit damunt el qual hi havia una tovallola. Al costat una tauleta amb olis de massatge, encens i espelmes perfumades. I un parell de preservatius... L’Heribert havia baixat les persianes per crear una atmosfera més íntima. Les cortines taronges deixaven passar una llum tènue molt sensual.

-      Em deixes que et despulli?

Li va treure la roba lentament, mossegant-la, llepant-la, mirant-la somrient. La Maria es deixava fer notant com creixa l’excitació. Sentia el sexe molt més humit del que era habitual. La situació era realment estimulant. La va començar a masturbar sense treure-li les calcetes. Sabia com fer-ho. El dia de l’escalada havia pres mides subtilment... Li va dirigir paraules d’ànim, provocacions divertides. La Maria es va llençar en un gest que ni ella mateixa va reconèixer. Estirada al sofà llit va començar a menjar-se el sexe de l’Heribert... Ell la felicitava per la traça. No sabia si creure-se’l, però hi ha evidències que no enganyen. Es van masturbar mútuament en silenci, mirant-se. La Maria anava creixent en valor tant com creixia l’erecció del seu company de classe. L’Heribert li va llegir el desig als ulls.

-Et ve de gust? Em vols a dins?

Només va poder pronunciar un tímid “sí” abans de llençar-se a devorar-li els llavis i buscar aquella llengua que li havia fet meravelles al mig de la muntanya. Pocs homes tenien tanta habilitat amb el sexe oral, si més no dels pocs amb els que ella havia estat...

Començava a sentir-se molt a gust, capaç de tot, quan ell la va aturar.

-Perdona, no puc... No puc seguir...

-He fet res dolent?

-No, no... No ets tu... És que... Entre nosaltres no hi ha química sexual i així no puc...

Aquelles paraules van caure damunt la Maria com un gerro d’aigua freda. No entenia res. Allò li ho deia un home que mesos abans li havia fet mullar els pantalons amb la seva habilitat per menjar-li el cony? Hi havia posat moltes ganes per no haver-hi química sexual... Com podia ser que algú com ell, que es dedica a fer el que fa, la rebutgés d’aquella manera? Però si ell mateix li havia explicat com se n’anava al llit amb dones horribles només per poder pagar rebuts!!

La Maria va somriure intentant dissimular aquells pensaments. Es va aixecar per buscar la seva roba i, en veure la bossa a on portava roba de recanvi, va recordar que tenia una informació per l’Heribert. Una targeta d’un centre de teràpies que buscaven personal per a massatges. L’Heribert, interpretant que potser buscava diners per “motivar-lo” la va aturar dient que no calia... La Maria li va explicar l’anunci de feina mentre li allargava la targeta. Necessitava una dutxa que calmés la seva indignació. L’Heribert la va acompanyar al lavabo oferint-li una tovallola.

L’estat del bany li va causar el mateix efecte que les paraules de rebuig. L’Heribert s’havia depilat i no havia netejat els pèls... De cop només veia la pèrdua de temps i la despesa de benzina que havia suposat seguir-li el joc a un cregut més... Es va dutxar amb sensació de fàstic, ira continguda i moltes preguntes. A més, li hauria de pagar el dinar! Va deixar la porta entreoberta amb esperança que ell captés la invitació. Però ni s’havia acostat al bany. Va decidir fer un últim intent. Al capdavall l’Heribert no era de pedra i ella li havia agradat prou setmanes abans...

Va sortir embolicada amb la tovallola. L’Heribert feia peses. Mare meva!... Sí, tenia bon cos però ara mateix se’l mirava amb ganes de dedicar-li paraules poc simpàtiques.

-No t’importa, oi? Com que avui no podré anar al gimnàs... I entreno cada dia...

-No, no. Fes, fes...

Es va asseure ben bé davant d’ell de manera que, havent començat a fer abdominals, el sexe d’ella li quedés just a davant dels morros. Ella jugava amb les cames, provocant-lo. Però ni cas... Que desesperant! Que patètica es sentia! Com havia pogut caure en aquell parany?

-Em dutxo i marxem a dinar? Conec un paquistanès on fan uns kebabs molt bons...

-Molt bé. T’espero.

Com a mínim el dinar li sortiria bé de preu!

Asseguts en un racó discret ell començava a jugar i a insinuar-se-li tot divertit. La Maria sentia la mala llet creixent per moments. S’estava rient d’ella o què? Quin sentit tenia tot allò? Per què ara, en públic, jugava a provocar-la i mitja hora abans se l’havia tret de sobre amb una excusa incomprensible? Li faltava “morbo” a la situació estan els dos sols?

Acabat el dinar, l’Heribert li va demanar si tenia el cotxe gaire lluny. Ella li va dir que no, que el sabria trobar perfectament... I ell es va disculpar per no acompanyar-la. Li va fer dos gèlids petons i se’n va anar sense girar-se ni un moment.

La Maria es va sentir més sola que mai. Una estranya solitud desconeguda. Hauria desitjat que tot fos diferent. Estava disposada a gaudir de debò, a deixar-se anar del tot. I li havien tallat les ales just quan anava a arrancar el vol...

Va continuar parlant amb l’Heribert però només quan la vida acadèmica ho requeria. Ell encara la buscava... Ella no va entrar més al joc. No estava feta per complaure l’ego dels homes. Ara ho tenia molt clar. Per això havien fracassat les seves relacions. En el fons estava agraïda. Havia descobert una dignitat i un valor dels quals mai abans havia estat tan conscient.

Tot el que li faria si pogués

Comparteixo aquest relat que vaig rebre com a regal...

 Espero que us agradi i us faci gaudir tant com a mi!

El auriculars a les orelles, la música a un volum prou alt com per no sentir què passava al seu voltant però no per silenciar els pensaments que el seguien torbant. Havia passat el temps i, precisament, haver perdut tant temps inútilment el torbava. S'havia esforçat, ho havia deixat tot per una dona, pel seu gran amor, li havia dedicat la seva joventut. I ara es trobava sol, abatut, abandonat. No tant des de que ella havia aparegut, però no era el mateix i sentia que potser mai ho seria.

El paisatge passava per la seva retina a la mateixa velocitat que els seus pensaments. Per què sempre havia de ser tan correcte? De què li havia servit ser just? Tothom li acabava prenent el pèl, faltant-li el respecte, atrevint-se a ferir-lo. I ella, tan amable, tan dolça, tan propera i distant, tan semblant i a l'hora tant diferent. Hi havia quelcom en aquella dona que la feia atractiva. L'atreia, l'excitava i, a la vegada, li despertava un enorme desig de protegir-la i estalviar-li més patiments. Els dos ja havien patit prou, es mereixien viure feliços. Viure...

Sabia que mai podrien viure junts. Els seus camins s'havien trobat però no els podien compartir tal com desitjaria, com necessitaria. Pensar en ella era sentir una punxa agredolça al pit. L'estimava bojament però mai la podria tenir al seu llit. Era la dona d'un altre home, tal com ho havia estat la seva fins que va arribar un altre home de menys escrúpols i la va seduir. Se la va endur. Els va separar. No era qüestió de tenir algú amb qui compartir el llit, ell volia una companya de viatge, algú amb qui viure, riure i plorar. Algú a qui poder abraçar, algú que l'abracés quan ho necessités. I a ella li agradava tant abraçar... Era perfecta. L'adorava. Havia intentat fixar-se en altres dones però a totes els hi faltava quelcom. Ella brillava i el feia brillar. Com devien ser els seus petons? Tenia uns llavis bonics, un somriure bonic. Sabia que era una dona fogosa, atrevida, sense complexes, amb molta més experiència. Quants plaers podrien descobrir junts? Quantes noves sensacions podrien recordar al llarg dels anys?

Va moure el cap com espolsant tots aquells somnis impossibles, intentant no plorar de ràbia. Sentia la música però no l'escoltava. Es va girar de cara a la finestra. Per un moment va dubtar; de fet no havia deixat de dubtar des de que havia pujat al tren. Era prudent? Feia bé? Tenia tantes ganes de veure-la, de poder abraçar-la, d'olorar-la, acariciar-la, contemplar-la sencera de dalt a baix, gaudir de la seva bellesa i de l'emoció que sentia... Tancà els ulls. Recordava la seva imatge nua. Ella n'havia esborrat el rastre però ell l'havia arxivat en la memòria, secretament. No només li agradava el cos, també el seu fons, el bon cor, la simpatia. Somrigué recordant l'encertada decisió de no fugir d'ella, la primera abraçada... Cada encontre era com pujar un graó més. Ella no el pressionava però el seduïa inconscientment. L'embriagava.

Es va imaginar entremig de les seves cuixes, llepant-la, assaborint els regalims del seu sexe moll, el fruit del seu desig. Es va remoure en el seient. Amb la jaqueta tapava el principi d'una erecció. Es sentia torbat, havia de conservar la calma. Quant faltava per arribar? Quanta estona tenia encara? Per un moment va sentir l'impuls de tancar-se al lavabo i acabar amb el creixent neguit que li oprimia els pantalons. Se li ajuntaven imatges de petons, carícies, abraçades, llengües juganeres, paraules a cau d'orella, dits molls amb olor a excitació. Es mossegava els llavis. El sorprenia estar tan excitat. Potser era el canvi d'aires, el feréstec paisatge, els missatges que encara podia llegir a la pantalla del mòbil... La megafonia interna enunciava la propera parada, la seva, el seu destí. Se li notava? Se n'adonaria? S'enfadaria? S'ofendria? Va baixar a l'andana d'un salt. Potser havia arribat l'hora de deixar en aquell tren els dubtes, la timidesa, la inseguretat, les pors... Es deixà dur per les escales mecàniques i, com aquell primer cop, ella l'estava esperant, somrient impacient. De lluny li podia veure els ulls brillant d'emoció. Agafà aire, omplint els pulmons del tot. El deixà anar just abans d'abraçar-la. No van pronunciar cap paraula però durant aquella llarga abraçada el món es va aturar. No hi havia passat ni futur. Només el present, el moment. S'estrenyien amb força, amb les ganes contingudes per no cridar massa l'atenció. No l'hauria volgut deixar mai. Es van separar, es van mirar, van somriure. Per fi.

S'allunyaren de l'estació i del centre, caminaven a pas lleuger, amb ganes de fugir de la civilització. Ella preguntava detalls del viatge. Ell explicava petites anècdotes, impressions. Enrere deixaven el terreny urbà. Quan més s'endinsaven en la natura, més fort li bategava el cor. Ella comentava detalls del camí però ell ja no l'escoltava. Li seguia el moviment dels llavis, hipnotitzat per un somriure que no dissimulava la felicitat de tenir-lo caminant al seu costat. La mirava als ulls, al fons de l'ànima, pensant en tot el que li faria si pogués...

Aura rosa

M’estava acabant d’eixugar quan la porta del vestidor es va obrir.

- Ui, perdona. Em pensava que no hi havia ningú...

- Tranquil•la, passa, passa. Però, no marxaves?

- Sí. Però en arribar al cotxe m’he adonat que no tenia les claus. 

- T’han caigut per aquí?

- Suposo. Les tenia a la bossa i ara no hi són...

- Altre cop te l’havies deixat oberta?

- Sóc un cas, ho sé. Excés de confiança.

- Dona de bona fe.

- També. Et deies...

- Aura.

- Això! No me’n recordava, sabia que era un nom poc comú.

- Sí, m’ho diuen sovint. T’ajudo a buscar-les?

- Em faràs un favor. Ja anem prou tard avui!

- Doncs sí, ha estat dur l’assaig...

Em vaig acabar de vestir parlant amb la Rosa. Feia poc que havia entrat a la colla i encara no havíem tingut ocasió de conèixer-nos millor. Era una dona elegant, d’atractiu sa, tota llum. Feliç i despreocupada, era habitual que es despistés però a la l’hora de la veritat es concentrava més que ningú. 

- Recordes a on havies deixat la bossa?

- Sí, aquí...

Ens vam ajupir il•il·luminant el terra amb el mòbil, mirant sota els armariets, apartant bancs. Els ulls se’m van clavar al seu escot i de l’escot vaig anar als llavis, molsuts, de somriure amable. Ens vam mirar amb cara de circumstàncies; no hi havia manera de trobar les claus però els nostres ulls s'anaven saludant... Potser estàvem perdent el temps, possiblement havia sortit al carrer amb a bossa oberta.

Vam recórrer el trajecte dels vestidors a l’exterior amb mirada concentrada. Ella procurava recordar els moviments. De sobte va deixar anar un “oooh!” i es va disculpar. Abans de sortir havia passat per la zona de la cafeteria a buscar una aigua. Allà, just als peus de la màquina de begudes, ens esperaven les claus.

- Ostres... Quin greu em sap haver-te entretingut!

- No dona, és normal que estiguessis preocupada.

- Fem una cosa. Tens pressa per tornar a casa?

- Gens. Per?

- Et convido a sopar per donar-te les gràcies!

- I ara! Tampoc cal, ja veus...

- Que sí, que sí!! Però et convido a casa, així ens coneixem una mica més. 

- Entesos.

La Rosa vivia en una caseta de les afores, herència familiar. Un barri discret i tranquil, gairebé a tocar del bosc. 

Només arribar ens va saludar la Boleta, la seva gata persa. En aquella casa s’hi respirava pau, calma, serenor i una elegància molt natural. La Rosa va encendre una vareta d’encens. La Boleta m’olorava amb curiositat i aviat em va seduir amb el seu embruix felí. 

- Oooh, mira-la, que maca. Li has caigut bé!

- M’agraden els gats i la Boleta és una cucada!

- Sí que és maca, sí...

Em vaig mirar a la Rosa i, pel seu somriure, crec que va llegir els meus pensaments.

- La vida està plena de bellesa, però o no la sabem mirar o no ens hi atrevim...

La conversa va seguir amb un to profund. Sintonitzàvem en qüestions ideològiques i espirituals, fins i tot teníem una formació acadèmica afí. Vaig parar taula mentre ella preparava el sopar. M’hi sentia estranyament a gust. Allà hi havia quelcom que t’atrapava. 

Soparem assegudes una davant de l’altra, amb la Boleta ocupant una cadira més. Vam riure dient que era un sopar de dones. I vaig pensar que les tres, a la nostra manera, teníem quelcom de felí. En un moment de rialles vaig moure les cames i sense voler vaig donar un cop a les de la Rosa. Vaig demanar perdó i com a resposta un peu em va dir que no passava res...

http://weheartit.com/entry/group/1691580

Rentant els plats es van repetir situacions de certa tensió. M’incomodava dubtar si era casualitat o intencionat. Però en el moment de seure al sofà per a degustar el deliciós te d’espècies ho vaig veure tot més clar.

- La veritat, m’alegro d’haver sopat juntes.

- Igualment, ets molt amable.

- I tu molt agradable... 

La Boleta va saltar damunt la meva falda just quan la Rosa se’m va arrambar. Va començar acariciant la gata i de cop m'acariciava la cuixa...

- Et molesta?

- No.

- I la Boleta?

- Tampoc.

Vam esclatar a riure com dues adolescents. En aquell moment vaig decidir deixar-me dur i li vaig tornar la carícia. No vam necessitar parlar més. Tampoc vam poder, teníem les boques ocupades en un bes. Els llavis de la Rosa eren suaus i dolços, més cuidats que els meus, tallats de tanta vida a l’aire lliure... Les seva pell també era suau, tan blanca com la meva. Els pits més ferms, se li notava que es cuidava i feia esport regularment. M’olorava i em llepava lentament, com una gateta mimosa. Era conscient de com i a on tocar per excitar; qui millor que una altra dona? Delicada però ferma, sense dubtar. Em fascinava deixar-la fer, deixar-me sorprendre. Mai ho hauria sospitat, tampoc li havia dedicat prou atenció. Ara només em podia limitar a gaudir del seu embruix mentre em despullava entre petons i carícies, correspostes amb la mateixa passió i delicadesa; si més no ho intentava. La Rosa, com la flor del seu nom, era una delícia captivadora. 

Un cop nues ens vam acomodar damunt una manta-catifa suau, envellutada. Érem dues filles de la lluna gaudint de la seva feminitat. Dos pols de la mateixa energia, diferents en aspecte però iguals en essència. Essència de dona, nèctar de vagina... Sentir-la gemegar era pur vici. La flor delicada deixava veure les seves perverses espines. Encadenàvem jocs entre somriures i sospirs. Ens descobríem trobant les semblances entre dues dones aparentment tan poc iguals. Però la nostra energia era la mateixa i fluïa lliure, espontània, natural. Entrada la matinada la Rosa va proposar sortir a gaudir de la lluna. Nues com anàvem, només amb els abrics, els mòbils i la manta, vam aprofitar la foscor per fugir a un racó del bosc. Com les ancestrals paganes ens vam prometre ajuda i solidaritat. Aquella amistat superaria enveges i tripijocs...

http://36.media.tumblr.com/tumblr_md64t5ZSDF1r3y1yzo1_1280.jpg

Els assajos tenien una nova emoció. Alguns dies era només un sopar amb altres de la colla, altres nits es feien més llargues comptant-nos pigues i ferides. Les espines de la Rosa, juganeres i salvatges, passaven inadvertides per la majoria. Era una flor de nit que s’obria amb mi, per a mi. Moments de pura màgia, de formigueig esgarrapant la pell, d’estranys orgasmes gairebé sense tocar-nos. De somriures i mirades que deien molt més... Desig, passió, tendresa, complicitat, força i sensibilitat. De les estones més innocents a les fantasies més vicioses. Provocant-nos i satisfent-nos mútuament, provant, investigant, assaborint cada nou descobriment...

El temps amb la Rosa em va ensenyar a estimar-me i estimar millor. La vaig cuidar quan la malaltia es va fer més cruel i amb prou feines venia als assajos, només per no trobar-los a faltar. Era tossuda i no volia renunciar a allò que la feia feliç. Però també va acceptar i em va demanar que acceptés el seu destí. 

http://s900.photobucket.com/user/natalies95/media/Roses.jpg.html

Aquella primavera les roses no van florir. La Rosa es va convertir en una dolorosa absència, freda com el pitjor hivern. Vaig jurar i compleixo cuidar d’allò que més va estimar: la casa, els nostres racons d'intimitat, la dessolada Boleta, la meva autoestima i l’amor compartit. 

Boira

[Adaptació d'un relat original de @plaerescrit, publicat amb el seu permís]

Malgrat ser diumenge, es va llevar quan encara era fosc. Després d'unes setmanes de molta feina havia aconseguit dormir dotze hores d'una tirada. Va esmorzar mirant per la finestra. Era tan d'hora que la boira encara no s'havia aixecat. Tot i així, va decidir calçar-se les botes i anar a fer una passejada pel bosc.

En sortir de casa va notar que la temperatura era agradable, malgrat la intensa boira. Es va endinsar al bosc sense destí, seguint un rumb inconscientment. Va arribar fins al vell roure on tantes estones havia passat acompanyat d'un bon llibre. La boira era tan espessa que no aconseguia veure el tronc a un metre de distància. Tot caminant, va decidir arribar-se fins el riu. Era a prop i de seguida va sentir la remor de l'aigua. Va quedar-se quiet, escoltant. Li va semblar que aquell matí el riu sonava diferent, més musical. Una melodia acompanyava la remor del riu. S’hi va apropar i la melodia li va arribar més clara. De sobte, un dolç perfum a fruites li va despertar els sentits.

Li va semblar intuir una silueta. Estava segur que la vista l'enganyava, però va avançar un parell de passes més. El perfum i la melodia li arribaven nítidament. Amb el cor accelerat, va decidir allargar la mà. La respiració se li va tallar quan els seus dits van acariciar una pell deliciosament suau. La melodia es va interrompre i va maleir haver trencat aquell moment màgic. Va tancar els ulls i amb un delicat moviment de la mà va començar a acariciar aquella pell nua i sedosa. Tal com desitjava, la dolça melodia va tornar a embolcallar aquell dolç moment.

Va gosar fer una passa més i va acariciar amb les dues mans. Ara n'estava segur. Era l'esquena d'una noia, de pell suau com el vellut. Li va semblar que la sentia tremolar i s'hi va acostar més, recolzant aquella esquena invisible contra el seu cos i rodejant-la per la cintura. Un cabell delicadament perfumat li va fer pessigolles al nas. El va apartar una mica i va anar a trobar l'origen d'aquell perfum encisador. El va localitzar en un coll lleugerament inclinat i receptiu. El va olorar, extasiat, durant uns segons en els quals li va semblar que el món s'havia aturat. Quan finalment els seus llavis van fregar aquella pell fina, la melodia es va transformar en un subtil gemec. La seva boca va començar a recórrer el coll lenta però imparablement. Dins el pit li bategava amb força el desig de trobar aquells llavis que la boira ni tan sols li permetia intuir.

Embriagat pel plaer, s'hi anà acostant. El primer que li va arribar va ser un alè dolç i càlid. El sentia anar i venir, fregant els seus llavis, com les onades del mar. De sobte, un desig gairebé animal el va envair. La seva boca desesperada va buscar aquells llavis. Només fregar-se, les llengües es van buscar amb una fam salvatge. Es fregaven i es retorçaven, descobrint-se, assaborint-se. La va agafar suaument dels cabells per tal que li oferís millor la seva boca.

Com llegint-li el pensament, ella va fer arribar una delicada mà fins el seu sexe. La va rebre excitat, dur i roent. En sentir aquella suau pressió li va gemegar a la boca. La noia es va deixar anar dels seus braços i va fer la volta, traient-li la samarreta amb un lleuger moviment. La tenia a un pam però la boira no li permetia veure-li la cara.

Uns segons després, va sentir els hàbils moviments d'una llengua estimulant un dels seus mugrons. El plaer era tan intens que no se'n va adonar: ella li havia baixat els pantalons a l'alçada dels turmells. Va tornar en si quan va sentir un petó delicat a la punta del sexe. Les cames li van tremolar. Estava convençut que cauria quan, aquella boca que encara no havia vist, va engolir el seu sexe, sencer, de cop. El gemec va ser tan intens que potser va ser més un crit que un gemec. Sentia el seu sexe créixer dins aquella boca que sabia molt bé el que es feia.

Quan es va sentir excitat com mai, la boca abandonà el sexe per anar a retrobar-se amb els llavis. Va ser llavors quan va sentir la primera i única paraula pronunciada per la noia de la boira:

-Folla'm.

El va agafar de la mà i el va portar al peu del vell roure imponent. Ella va recolzar l'esquena sobre el tronc i es va oferir, oberta i humida. Ell es va apropar i no la va fer esperar. Centímetre a centímetre, la noia de la boira va notar com aquell sexe dur, aquella polla roent que ella mateixa havia excitat amb la seva boca, la penetrava ben endins. Un cop es va sentir ben lubricat, va començar a envestir-la de forma potent i regular, arrencant-li un crit de plaer amb cada moviment. Els gemecs de la noia anaven pujant d'intensitat, i ell va saber que estava a punt de regalar-li el primer orgasme. Va augmentar el ritme, sentint com ella li clavava les ungles a l'esquena. Finalment, la noia de la boira es va deixar anar. Va notar cada contracció d'ella al seu sexe i això el va excitar encara més.

La va col·locar de quatre grapes a terra i la va tornar a penetrar, muntant-la amb la fúria d'un animal en zel. Ja no hi havia res més al món que aquell plaer foll. Cada cop que la noia de la boira s'escorria, els instints d'ell bategaven amb més força. Les envestides eren brutals. Sabia que l'estava follant d'una manera salvatge, però no podia parar. Sentia les esquitxades del sexe d'ella regalimant-li per les cuixes.

De sobte, després d'un orgasme especialment intens, ella es va esfondrar. S'havia quedat buida i les extremitats ja no l'aguantaven. Es va estirar al costat d'ella, esgotat, i va notar que la seva boca buscava fer-lo acabar. L’excitació era tan forta que es va entregar. No va voler resistir més; un potent raig de semen va omplir la boca entre gemecs i crits de plaer. No tenia cap dubte que aquell era el moment de plaer més sublim de la seva vida. Un plaer tan immens que dubtava poder repetir-lo. Entre la boira, va allargar la mà. Volia tocar-la, sentir la seva pell, abraçar-la amb força. Però ella ja no hi era. S'havia esvaït amb la boira. Estirat a l'herba, totalment nu i amb el sexe encara palpitant, va dubtar si tot aquell plaer havia estat real.

Setmanes més tard, passejava per la plaça del mercat. Cada diumenge al matí recordava la noia de la boira, el seu somni més intens. Va decidir tornar a casa. Pel camí es va creuar amb una munió de gent que venia del carrer Major. De sobte, una fiblada el va travessar de cap a peus. Aquella dolça olor, que mai oblidaria, va tornar a acariciar-li el nas. Va ser incapaç d'endevinar qui podia ser entre aquell riu de gent, però per fi sabia que la noia de la boira era real.

I l’acabaria trobant.

Boira...

Bons companys

El dia que l’Amadeu va començar a treballar amb nosaltres vaig pensar que se’l menjarien. La intuïció va ser bona; la interpretació no. Avui és el seu últim dia. Ha demostrat ser un gran professional i bon company. Només hem tingut relació laboral i molt poca. Sempre m’ha semblat una persona agradable, per això m’he volgut acomiadar d’ell a l’hora d’esmorzar. Però l’estona s’ha fet curta. Li he demanat si voldria seguir la conversa acabada la jornada laboral i ha acceptat. Hem quedat a la cafeteria de baix.

Recordo que he baixat amb una sensació estranya: per què vull que ens tornem a veure, realment?

*****************

L’Amadeu seia sol en un racó, amb posat seriós. Havia estat el seu últim dia. Altre cop sense feina... Ella havia dit de trobar-se acabat el dia. La futura cap del seu futur ex-departament, ironies de la vida. A ell se li acaba el contracte i a ella l’ascendien.

-       Perdó, sento el retard!

-   Tranquil·la. Enhorabona. M’he assabentat de la jubilació de l’Engràcia. I sé qui la substituirà. Per això arribes tard, imagino...

-       Mira que n’ets de llest! Es deixen perdre una perla si no et renoven. No t’han dit res els de recursos humans?

-    No. Bé, sí. Que amb la reestructuració del departament no sé sap com anirà el personal i que, si de cas, ja m’avisaran...

-       Vaja... Si puc fer res per a tu, t’ajudaré amb molt de gust. Si és que et vols quedar...

-       M’agradaria.

-       A mi també...

Es van somriure com tants altres cops. La sensació va ser diferent. Ella sentia que no volia perdre el contacte.

-       Escolta, et puc convidar a sopar o tens plans?

-       Doncs... No tenia pensat fer res d’especial, però... Estic una mica fotut...

-       Ja, per la feina?

-       Sí, aquí m’he sentit a gust i he après molt. Però tornar-me a quedar sense feina se’m fa una muntanya...

-       Amb més raó t’anirà bé no pensar-hi! Un sopar informal, a casa meva. Va! Prometo no parlar de feina. Tinc ganes que ens coneguem millor...

El jove va somriure. Per què no acceptar la invitació? Feia molt que cap dona el convidava a sopar  i menys a casa d’ella. Seria agradable.

-       D’acord. Total, ja no treballarem junts... Pot ser un bon comiat.

L’Amadeu va posar com a condició que ell portaria les postres i el vi; no es volia presentar amb les mans buides, abusant de confiança. L’elecció va demostrar el seu bon gust. I ella, com més se’l mirava, més atractiu el trobava. La seva simpatia, el sentit de l’humor, el somriure, el posat seriós de quan escoltava...

Durant el sopar van parlar dels gustos culturals (llibres, pel·lícules, música...) i les nombroses coincidències van ajudar a crear un clima de complicitat. El vi i la nit també. Decidiren prendre les postres i el cafè al sofà, mirant un DVD que ell tenia pendent i ella volia compartir. Van començar molt atents a la pantalla, fent algun comentari. Cada cop es miraven més un a l’altre i menys a l’aparell. Algun contacte accidental va provocar les primeres rialles i l’inici d’una conversa sobre anècdotes divertides. I de la diversió a la intimitat...

Així va ser com va saber que era un home de poca sort amb les dones. Pare separat i algunes relacions posteriors que no havien anat bé... També va saber que era més jove del que aparentava. Un impuls de tendresa la va dur a besar-lo.

-       Ai, perdona! Hauria d’haver preguntat.

-       Ja saps que tens permís...

-       Perdó?

Van riure altre cop. A la feina ell sempre li deia aquella mateixa frase quan ella li demanava quelcom.

Es tornaren a besar, aquest com un bes més llarg, dels que descabellen i descorden botons, cinturons i desfan dubtes... Potser l’Amadeu no tenia sort amb les dones però no li mancava traça per a fer-les gaudir. Mig nus, asseguts de costat, ella va acomodar el cap al seu pit donant-li l’esquena. Ell es va tirar més enrere per poder abastar els voluptuosos pits mentre li mossegava el clatell i llepava l’orella. Va desplaçar una mà seguint aquelles delicioses corbes, decidit a explorar el sexe de la seva antiga companya de feina. Ella també feia temps que no tenia relacions sexuals i va agrair el contacte, inesperat però plaent.

Gemegava, gemegaven. No només era bon amant, l’Amadeu era el més ben dotat que havia vist fins ara. Es va mossegar el llavi. Quin encert haver-lo convidat a sopar i a casa, amb intimitat... El va començar a masturbar, gaudint del gruix i llargària, esgarrapant l’escrot suaument, mullant-se més cada cop que ell sospirava i accelerava els seus moviments, masturbant-la més fort, millor, com a ella li agradava. No es deien gairebé res, només alguna indicació per tal de fer-ho més bé, al gust de cadascú. Després d’un parell d’orgasmes, ella es va abraonar al sexe ja ben dur. Un caramel robust.

Ell es va excitar encara més. Oblidava per moments quina era la relació entre ambdós, pensament que sempre l’havia aturat a l’hora d’insinuar o proposar un acostament amistós més enllà de l’àmbit professional. Quina dona... Sempre se l’havia mirat, molt dissimuladament. Agradable i tendra, es feia desitjar. Tenia ganes de posseir-la però com demanar-li? Ella seguia gaudint al seu ritme; ell sabia que ho estava fent bé. En una pausa perquè ella agafés aire va reunir  prou valor per a demanar-li:

-       La vols dins?

-       Sí.

El primer clau va ser allà mateix, al sofà. De fet van ser dos. Primer ella a sota; es deixà caure amb urgència de rebre l’envestida fonda, gairebé dolorosa però excitant. En uns minuts de repòs podien tornar-hi. Però aquest cop el va fer seure per a cavalcar-lo, mentre ell perdia el seny amb uns pits que no desatenia en cap moment. Alguna cosa va caure al terra, però no va fer soroll de trencat. L’espai se’ls estava quedant petit per a tal volum de passió i perversitat. S’esgarrapaven suau, es besaven amb ferocitat. Somreien folls de plaer.

Va obrir els ulls. Sol al llit. Un llit que no era el seu. Va fer memòria. Va somriure, el seu sexe també va recordar... La seva característica inseguretat en el terreny personal va fer acte de presència. I ara, què faig? Va sentir la dutxa. Esperar o anar a cercar-la? Es va aixecar seguint el soroll. La porta entreoberta no deixava dubte: seria ben rebut. Va entrar, veient-la a través de la mampara de bany. Es va asseure en un tamboret, de cara ella. Primer només mirant. Després va satisfer el pessigolleig... Ella el va enxampar i amb el dit el va convidar a entrar. Més petons, més mossegades, més carícies i mirades... I més sexe; per davant, per darrera... Es van ensabonar un a l’altre i eixugar poc a poc.

Calia recuperar forces amb un bon esmorzar. Ell es va quedar al menjador. No havien recollit els plats del sopar. L’espectacle feia evident que s’ho havien passat molt bé. Sol·lícit, va començar a portar plats i utensilis a la cuina...

-       Amadeu, mentre dormies... Tinc una cosa per a tu...

-       Ai, ai! Amb què em sortiràs ara, “jefa”?

-       Haha, calla! Vaig dir que t’ajudaria a trobar feina, recordes?

-       Sí...

-       T’he escrit una carta de recomanació.

-       De debò?

-       Sí. Ja tenia pensat fer-ho. Abans que passés res...

-       Entenc.

Se li va acostar i el va besar. Li va parlar de les qualitats humanes, professionals i passionals que li trobava, amb tant convenciment que es va acabar posant vermell. Li ho va agrair somrient i oferint un bes llarg, captivador. Era home de poques paraules però sabia fer-se entendre. I ho feia molt bé.

-       Saps, al principi pensava que m’agradaria molt tornar a treballar amb tu, però ara no ho tinc tan clar...

-       Amb la meva carta, a recursos humans ho tindran molt clar, ja ho veuràs!

-       Sí, però després diran que em follo a la cap de departament i que per això estic a on estic...

-       No tenen perquè saber-ho...

-    La veritat, prefereixo repetir més nits així amb tu sense haver de patir. La carta de recomanació val per a qualsevol empresa, no?

-       Evidentment!

-       Doncs ja està. Trobar feina és complicat; trobar una dona com tu, també i potser més. I, si et sembla bé, m’agradaria anar-nos coneixent... Arribar a intentar-ho...

-       Sempre ho he dit: ets un encant... Vine, que se’t menjo a petons!!

La carta i els contactes van ajudar que l’Amadeu trobés feina aviat. Un xic precària però com a mínim tenia un sou amb el qual seguir pagant les postres i el vi. Fins i tot el cava i les flors del primer mes junts...