Tacte. Els elegits.

Els problemes de salut havien fet que l'Agnès hagués de renunciar a la vocació de la seva vida, una feina prou ben pagada i distreta. Havent perdut el sou i en no arribar a final de mes s'havia vist obligada a deixar la caseta a on vivia de lloguer per anar-se'n a compartir pis amb l'única àvia que li quedava. L'intent de tornar a casa dels pares havia estat nefast. S'entenia molt més i millor amb l'àvia l'Angelina, qui semblava tenir la mateixa vitalitat que edat.

L'Eudald era una home d'èxit amb una feina de posició i responsabilitat que s'havia convertit en la seva vàlvula d'escapament. Segur de si mateix, bon estratega, lluitador, exigent, autoritari però també afectuós, havia sacrificat molt d'ell mateix per aconseguir tot el que tenia en aquell moment; la greu però suportable asma que patia l'havia marcat des de ben petit, forjant-li el caràcter com també el seu amor pel ginkgo i el romaní, els millors aliats naturals pel seu mal. Era el model de triomfador perfecte, l'enveja de les seves amistats, l'orgull dels seus pares. Però tota aquella felicitat es va acabar de manera sobtada el dia que la seva dona, sense motiu aparent, li va comunicar que ja no l'estimava, que dubtava dels seus sentiments, que no creia en el seu matrimoni després de més de deu anys. Superat el mal tràngol inicial, veient que no hi havia res a fer, va decidir començar una nova vida lluny d'ella; el pitjor dolor el provocava haver-se de separar d'un fill que pràcticament havia criat exercint de pare-mare. Així va ser com va arribar al bloc de pisos, just al costat de l'Agnès i l'Angelina.

De fet es van conèixer gràcies a una avaria de l'ascensor, quan l'Eudald ja portava alguns dies com a nou veí però encara estava en procés de trasllat. Les dues dones l'havien ajudat a pujar un parell de caixes plenes de llibres i altres objectes que van propiciar la conversa. L'Angelina, aprofitant la vitalitat impròpia de la seva edat, havia recorregut mig món i va identificar records i guies de les principals capitals, ciutats que si l'Agnès coneixia una mica més era gràcies a les fotos i experiències de l'àvia. L'Eudald va trobar en les dues dones un consol i suport de gran valor en aquells moments i potser per això es va obrir tant a elles, sobretot a l'àvia. Amb l'Agnès va viure un moment especial quan, carregant entre els dos una caixa, les seves mans es van trobar accidentalment. Ambdós es van mirar somrient, entre nerviosos i divertits. L'Angelina, fent com qui no s'adonava de res, ja era escales amunt, deixant-los sols en un núvol de papallones que se'ls va fer etern...

Com agraïment, també per demostrar les seves bones dots de cuiner, el jove va convidar les veïnes a un sopar de luxe. Quan ja estaven acabant l'Angelina es va excusar deixant-los sols, doncs no volia renunciar a la seva cita setmanal amb els balls de saló per molt deliciós que fos l'àpat.

I així va ser com l'Agnès i l'Eudald van començar a intimar molt més del que es pot considerar habitual entre dos estranys. Potser tots dos tenien la necessitat de matar la solitud, de trobar afecte i consol, potser va ser l'alcohol, potser la màgia de la nit, les coincidències o les confidències. El cas és que van acabar al sofà menjant-se a petons, explorant-se la pell, despullant-se un a l'altre d'una manera molt plaent. L'Eudald patia per la seva asma, per si l'excitació li provocava un dels temuts atacs. L'Agnès se sentia insegura i vulnerable. Però la tendresa i el desig van poder més. Es van deixar caure a la catifa amb una passió incomprensible, desfermada, salvatge. Per la fam que es tenien semblava que no haguessin sopat; potser aquell inesperat i atrevit seixanta-nou va ser el millor ressopó possible...

L'Agnès es va despertar de cop en un llit que no era el seu. L'olor a sexe i una feixuga respiració la van fer tornar a la realitat. Conscient del que havia passat i mig avergonyida per com havia passat es va vestir a corre-cuita, fugint com la Ventafocs a mitjanit.

Per instint el soroll de la porta el va sobresaltar. Va necessitar uns segons per reaccionar. En trobar el llit calent i tornar a sentir olor de dona excitada no va poder evitar les llàgrimes de ràbia i desesperació. Despullat com anava és va aixecar per anar a beure aigua i desfer-se dels pensaments negatius. En el sofà hi va veure una jaqueta de dona. Va tornar a plorar en recordar la nit, les carícies, els petons. L'olor d'ella li va provocar una nova erecció. Allí mateix, amb la jaqueta al nas, es va masturbar amb fúria abans de tornar-se'n al llit. Era dissabte i odiava el cap de setmana, vivint sol no tenia sentit, preferia dormir.

A l'altre cantó de paret l'Agnès no podia deixar de pensar en tot plegat, li costava tant dormir que va decidir aixecar-se d'hora per anar a buscar esmorzar. Què feia embolicant-se amb un recent divorciat? S'hi havia sentit tant a gust... I feia tant temps que no es sentia així de bé. Devia fer molt bona cara, malgrat haver dormit poc, perquè el Jose, l'amo i cambrer de la granja-forn-cafeteria del portal de davant, un home que destacava pel seu optimisme i bon humor, li va deixar anar un “però que guapes esteu les dones de bon matí, per favor” que la va fer riure i sortir de l'estat hipnòtic provocat pel record.

L'olor de xurros i xocolata desfeta va saludar l'Angelina en sortir del lavabo. Va rebre, com cada matí, el petó de bon dia de la seva néta; els anys d'experiència li deien clarament el motiu de la brillantor als ulls i la pell que lluïa l'Agnès. La màgia del sexe... I no sexe qualsevol, sinó del bo, fet amb amor. Era una dona llesta, múrria, havia après a utilitzar la intuïció i de fet tenia un do que sempre havia volgut transmetre a la seva néta però no la veia prou madura encara. Tot arribaria al seu moment. El procés havia començat. Va somriure recordant el somni de dies abans.

Tot just el sol despuntava, tenien per davant un preciós dissabte, el dia de néta i àvia. Mentre esmorzaven preparaven l'excursió de la jornada, ambdues compartien l'amor pel senderisme i la natura. Durant la ruta la jove no va poder evitar transmetre-li la seva inquietud a l'àvia en relació al que havia passat aquella nit. Per resposta va rebre una frase habitual, la de que tot passa per un motiu, res és casual i que la gent apareix en el camí en moments de necessitat, per ajudar-se, per aprendre i ensenyar. La va animar a no desaprofitar l'oportunitat, a no negar-se el dret de viure i gaudir de les millors sensacions.

No van arribar a casa fins la tarda, sota la porta hi havia una nota. La lletra de l'Eudald era d'una cal·ligrafia equilibrada i elegant. Hi havia un missatge parlant de la jaqueta oblidada i un número de telèfon.

S'havia acostumat a esmorzar cada dissabte amb el Jose. El bon humor de l'home l'ajudava a fer més suportable l'enyor del caliu familiar. Per sort els dos tenien gustos semblants, podien parlar de música, llibres, pel·lícules i els unia simpàticament l'amor pels éssers mitològics, en especial pels dracs. Aquell dia el Jose li va parlar de l'Angelina, al barri es deia que era bruixa, que l'havien vist fent estranys rituals, de fet ell mateix hi compartia converses molt interessants sobre paganisme; eren com dos roures vells sobrevivint en una jungla d'asfalt. D'aquesta manera l'Eudald va entendre millor la decoració del local i la vitalitat dels dos vells. Els va envejar el fantàstic estat de salut malgrat l'edat. Va decidir que començaria a viure més sanament, sortiria a passejar pels voltants per anar coneixent millor el barri. Seguint les indicacions del Jose les seves passejades també haurien d'incloure la part alta, allà on neix el bosc. Si no era capaç d'arribar-hi a peu hi podia arribar amb el cotxe, però no es podia perdre el tresor que tenia al costat de casa i encara no coneixia.

D'allí venien àvia i néta en trobar el missatge. La jaqueta, no era necessària, en tenia d'altres. En realitat tenia l'esperança d'esquivar el veí. Havia guardat el número a l'agenda del mòbil. La nota feia de punt de llibre. Llegia al balcó, prenent el sol, relaxada amb la lectura, quan de cop va tenir la sensació de sentir-se observada. Altre cop aquells preciosos ulls verds i el somriure terriblement seductor! La simpàtica salutació de bona tarda mentre regava les plantes en va rebre una de cortesa i nerviosa. En sentir-la parlar, divertida pel to i la situació, l'àvia va aprofitar per posar-hi cullerada. Es conservava prou bé i havia deduït el potencial sexual del nou veí, així que va començar a coquetejar amb ell llençant-li descarades floretes que van fer riure als dos joves. Malgrat tot, el cor de l'Angelina, des de que va enviudar i arribar al nou pis, pertanyia a un home tan dolç com les delícies que servia... Els dos jubilats eren guardians d'un secret que no es podia perdre amb la mort i creien haver trobat els dignes successors, els candidats perfectes si superaven tota i cadascuna de les proves.