dilluns, 16 de maig de 2016

Aura rosa


M’estava acabant d’eixugar quan la porta del vestidor es va obrir.

- Ui, perdona. Em pensava que no hi havia ningú...
- Tranquil•la, passa, passa. Però, no marxaves?
- Sí. Però en arribar al cotxe m’he adonat que no tenia les claus. 
- T’han caigut per aquí?
- Suposo. Les tenia a la bossa i ara no hi són...
- Altre cop te l’havies deixat oberta?
- Sóc un cas, ho sé. Excés de confiança.
- Dona de bona fe.
- També. Et deies...
- Aura.
- Això! No me’n recordava, sabia que era un nom poc comú.
- Sí, m’ho diuen sovint. T’ajudo a buscar-les?
- Em faràs un favor. Ja anem prou tard avui!
- Doncs sí, ha estat dur l’assaig...

Em vaig acabar de vestir parlant amb la Rosa. Feia poc que havia entrat a la colla i encara no havíem tingut ocasió de conèixer-nos millor. Era una dona elegant, d’atractiu sa, tota llum. Feliç i despreocupada, era habitual que es despistés però a la l’hora de la veritat es concentrava més que ningú. 

- Recordes a on havies deixat la bossa?
- Sí, aquí...

Ens vam ajupir il•il·luminant el terra amb el mòbil, mirant sota els armariets, apartant bancs. Els ulls se’m van clavar al seu escot i de l’escot vaig anar als llavis, molsuts, de somriure amable. Ens vam mirar amb cara de circumstàncies; no hi havia manera de trobar les claus però els nostres ulls s'anaven saludant... Potser estàvem perdent el temps, possiblement havia sortit al carrer amb a bossa oberta.
Vam recórrer el trajecte dels vestidors a l’exterior amb mirada concentrada. Ella procurava recordar els moviments. De sobte va deixar anar un “oooh!” i es va disculpar. Abans de sortir havia passat per la zona de la cafeteria a buscar una aigua. Allà, just als peus de la màquina de begudes, ens esperaven les claus.

- Ostres... Quin greu em sap haver-te entretingut!
- No dona, és normal que estiguessis preocupada.
- Fem una cosa. Tens pressa per tornar a casa?
- Gens. Per?
- Et convido a sopar per donar-te les gràcies!
- I ara! Tampoc cal, ja veus...
- Que sí, que sí!! Però et convido a casa, així ens coneixem una mica més. 
- Entesos.

La Rosa vivia en una caseta de les afores, herència familiar. Un barri discret i tranquil, gairebé a tocar del bosc. 

Només arribar ens va saludar la Boleta, la seva gata persa. En aquella casa s’hi respirava pau, calma, serenor i una elegància molt natural. La Rosa va encendre una vareta d’encens. La Boleta m’olorava amb curiositat i aviat em va seduir amb el seu embruix felí. 

- Oooh, mira-la, que maca. Li has caigut bé!
- M’agraden els gats i la Boleta és una cucada!
- Sí que és maca, sí...

Em vaig mirar a la Rosa i, pel seu somriure, crec que va llegir els meus pensaments.

- La vida està plena de bellesa, però o no la sabem mirar o no ens hi atrevim...

La conversa va seguir amb un to profund. Sintonitzàvem en qüestions ideològiques i espirituals, fins i tot teníem una formació acadèmica afí. Vaig parar taula mentre ella preparava el sopar. M’hi sentia estranyament a gust. Allà hi havia quelcom que t’atrapava. 
Soparem assegudes una davant de l’altra, amb la Boleta ocupant una cadira més. Vam riure dient que era un sopar de dones. I vaig pensar que les tres, a la nostra manera, teníem quelcom de felí. En un moment de rialles vaig moure les cames i sense voler vaig donar un cop a les de la Rosa. Vaig demanar perdó i com a resposta un peu em va dir que no passava res...
http://weheartit.com/entry/group/1691580

Rentant els plats es van repetir situacions de certa tensió. M’incomodava dubtar si era casualitat o intencionat. Però en el moment de seure al sofà per a degustar el deliciós te d’espècies ho vaig veure tot més clar.

- La veritat, m’alegro d’haver sopat juntes.
- Igualment, ets molt amable.
- I tu molt agradable... 

La Boleta va saltar damunt la meva falda just quan la Rosa se’m va arrambar. Va començar acariciant la gata i de cop m'acariciava la cuixa...

- Et molesta?
- No.
- I la Boleta?
- Tampoc.

Vam esclatar a riure com dues adolescents. En aquell moment vaig decidir deixar-me dur i li vaig tornar la carícia. No vam necessitar parlar més. Tampoc vam poder, teníem les boques ocupades en un bes. Els llavis de la Rosa eren suaus i dolços, més cuidats que els meus, tallats de tanta vida a l’aire lliure... Les seva pell també era suau, tan blanca com la meva. Els pits més ferms, se li notava que es cuidava i feia esport regularment. M’olorava i em llepava lentament, com una gateta mimosa. Era conscient de com i a on tocar per excitar; qui millor que una altra dona? Delicada però ferma, sense dubtar. Em fascinava deixar-la fer, deixar-me sorprendre. Mai ho hauria sospitat, tampoc li havia dedicat prou atenció. Ara només em podia limitar a gaudir del seu embruix mentre em despullava entre petons i carícies, correspostes amb la mateixa passió i delicadesa; si més no ho intentava. La Rosa, com la flor del seu nom, era una delícia captivadora. 

Un cop nues ens vam acomodar damunt una manta-catifa suau, envellutada. Érem dues filles de la lluna gaudint de la seva feminitat. Dos pols de la mateixa energia, diferents en aspecte però iguals en essència. Essència de dona, nèctar de vagina... Sentir-la gemegar era pur vici. La flor delicada deixava veure les seves perverses espines. Encadenàvem jocs entre somriures i sospirs. Ens descobríem trobant les semblances entre dues dones aparentment tan poc iguals. Però la nostra energia era la mateixa i fluïa lliure, espontània, natural. Entrada la matinada la Rosa va proposar sortir a gaudir de la lluna. Nues com anàvem, només amb els abrics, els mòbils i la manta, vam aprofitar la foscor per fugir a un racó del bosc. Com les ancestrals paganes ens vam prometre ajuda i solidaritat. Aquella amistat superaria enveges i tripijocs...

http://36.media.tumblr.com/tumblr_md64t5ZSDF1r3y1yzo1_1280.jpg


Els assajos tenien una nova emoció. Alguns dies era només un sopar amb altres de la colla, altres nits es feien més llargues comptant-nos pigues i ferides. Les espines de la Rosa, juganeres i salvatges, passaven inadvertides per la majoria. Era una flor de nit que s’obria amb mi, per a mi. Moments de pura màgia, de formigueig esgarrapant la pell, d’estranys orgasmes gairebé sense tocar-nos. De somriures i mirades que deien molt més... Desig, passió, tendresa, complicitat, força i sensibilitat. De les estones més innocents a les fantasies més vicioses. Provocant-nos i satisfent-nos mútuament, provant, investigant, assaborint cada nou descobriment...

El temps amb la Rosa em va ensenyar a estimar-me i estimar millor. La vaig cuidar quan la malaltia es va fer més cruel i amb prou feines venia als assajos, només per no trobar-los a faltar. Era tossuda i no volia renunciar a allò que la feia feliç. Però també va acceptar i em va demanar que acceptés el seu destí. 

http://s900.photobucket.com/user/natalies95/media/Roses.jpg.html


Aquella primavera les roses no van florir. La Rosa es va convertir en una dolorosa absència, freda com el pitjor hivern. Vaig jurar i compleixo cuidar d’allò que més va estimar: la casa, els nostres racons d'intimitat, la dessolada Boleta, la meva autoestima i l’amor compartit. 

7 comentaris:

  1. Preciós, d'una sensibilitat exquisida, amb ganes de continuar llegin-te...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari, Laia! Celebro que t'hagi agradat! :)

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Fantàstic! D'una sensibilitat sereníssima!

    ResponElimina
  4. Realment aquest relat té una elegància destacable, tal com han comentat la Laia i Heaviside. T'has tornat a superar.

    Els teus relats sempre són garantia de provocadors de sentiments varis... erotisme, sensualitat.... fins i tot tristor com quan l'Aura se'n va...

    Ets incombustible i això té molt de mèrit.

    Les meves felicitacions,... aquesta sensibilitat no és a l'abast de tothom...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes, moltes, moltes gràcies Mussolet! Pensar que tenia poca fe en aquest relat! Comentaris com els teu donen molts ànims a seguir sense por a experimentar.
      Salut i força ;-)

      Elimina