dilluns, 28 de setembre del 2009

Amigues...

Saps, per molt que a estones t'hagi envejat m'he adonat que necessito una comunicació, una relació més sòlida.

Sóc incapaç d'estar fent equilibris en una corda fluixa. En canvi tu sempre voltes amunt i avall, sense tenir un demà. Però jo no puc estar sense un "demà" pel que lluitar, és la meva motivació. Si el perdo, què em queda? On trobo el sentit de la meva vida, de la meva existència? Potser és perquè, de cop i volta, m'importa massa allò que la vida m'ha regalat i, com que és poc però de molt valor, m'he proposat conservar-ho, fer-ho crèixer i no jugar-me-la per un plaer fugaç, més buit que ple, per alguna cosa que no és res.

Si fos més freda, més superficial, més bona actriu i menys honesta segur que podria ser com ets tu. Però sóc així, i no podria viure anant contra la meva natura. Et costarà d'entendre després de les incomptables nits de festa juntes en les que jo també saltava fent equilibris. Potser pensaràs que m'he fet "gran", que m'he tornat "avorrida", que m'he deixat "atrapar", que ja no tinc valor per fer com tu. Pensa el què vulguis, m'importa un rave la teva opinió perquè no és res per a mi, no forma part de la meva realitat sinó de la teva.

Podem continuar com amigues o dir que simplement ens coneixem des de fa temps. Només és qüestió de respecte i de saber valorar l'amistat. Si jo t'importo tant com tu a mi sé que no em giraràs la cara, i malgrat anar per un altre camí sempre formaràs part de mi i trobararem un dia, un moment, per recordar juntes i riure'ns del nostre passat compartit.

I ara vola com tu sempre has fet, amb gràcia, amb seducció. Quan se't cremin les ales jo estaré aquí per eixugar les teves llàgrimes i escoltar els teus planys. Però no em demanis que faci el mateix que tu, que visqui la vida com la vius tu, ja no puc ni ho vull. Sé que tampoc et puc fer veure el que he vist ni ensenyar-te tot el que sé... No ho entendries, seria parlar-te en un idioma desconegut.

Camina lliure fent el teu camí, només així es pot ser feliç. Viu la teva felicitat i no la abandonis per res ni per ningú.

Una abraçada i fins sempre.

dijous, 24 de setembre del 2009

L'últim glop (amarg)

Destapes la teva cervesa, és la primera que ens prenem junts després de molts anys de confidències. Mentre observo com puja l’espuma blanca penso que és una excel•lent metàfora del què hi va haver entre nosaltres. Mai he tingut clar com anomenar-ho, no em sortia dir-ne amistat perquè no es correspon amb el concepte que en tinc, potser hi vam barrejar massa ingredients fins arribar a espatllar la fórmula original.

Va començar amb efervescència, pujant a tota velocitat, fins acabar vessant-se i evaporant-se en el no res. En vam fer un primer glop, embriagats del nou gust que descobríem, però a mida que buidàvem l’ampolla anàvem trobant matisos diferents, divergències d’opinió malgrat ser dos apassionats de la cervesa en general.

Ara penso, és motiu suficient perquè no puguem anar mai més de copes junts? Si els dos en tenim ganes, què ens ho impedeix? Pensar en el que pugui venir després de la copa (ha de “venir” res més per força, ens hi obliga alguna clàusula?!) o el què ja hi ha d’abans però que un dels dos continua callant tossudament (malgrat l’altre ja ho hagi vist fa estona i es senti part d’una situació estúpida).

No és, precisament, el fum del tabac el culpable de confondre’ns la visió.... com vols entendre-ho si et negues a acceptar-ho? Comença pel principi, rebobina, analitza, dissecciona, investiga, ordena, preocupa’t si de debò t’interessa el tema. Si no és així aleshores estem en una situació diferent.

Sincerament, la vida és tan incontrolable com aquesta espuma. Deixa que flueixi el què hi ha dins teu, aleshores ho podràs assaborir tot amb més plaer. Tens tanta por a embriagar-te i perdre el control d’allò que tant t’esforces en amagar... No et cansa viure així? És com estar a límit de l’orgasme però no arribar-hi mai!!

Mentrestant jo brindo pels qui es preocupen per millorar-ne la recepta i arribar a crear un nou gust, diferent, sorprenent, potser amargant però sempre agradable al bon paladar.

Salut!

dijous, 3 de setembre del 2009

Pescador pescat!!

Sempre havia tingut en la pesca (sense mort) el seu passatemps ideal per desconnectar de les neures que li rondaven pel cap. Aquell dia d’estiu, no massa calorós, era ideal per dedicar-se a una tranquil•la jornada de comunió amb la natura.

El ritual de preparació era ja una rutina familiar. No havia matinat massa, s’havia quedat prou a prop de casa com per poder aprofitar les hores de son. Va deixar el cotxe al lloc habitual però va caminar una mica més del que era normal fins a un parell de revolts d’uns gorgs on s’havia banyat alguna vegada. Potser si es cansava de la canya s’hi arribaria.

Va començar a organitzar tot el parament, amb calma, sense pressa, sense cap companyia humana que el fes sortir de l’estat de trànsit en que anava entrant poc a poc... Encara hipnotitzat va remenar la caixa buscant una nimfa. En va agafar una de color verdós. Estava feta amb un Durex de menta, d’aquells dels que ella li havia parlat amb tanta naturalitat. No va poder evitar recordar la conversa mentre evocava mentalment les seves arrodonides formes i el tacte de la seva fina pell ...

El vadeador de pescador començava a molestar, se sentia engabiat, no podia més, s’havia d’alliberar de la pressió. Frisava rememorant la gran jornada que havien compartit amb la canya entre les mans (primer una, després l’altre de carn...) i sentia la necessitat d’alleugerir. Per buscar un racó més tranquil es va dirigir cap als gorgs. No estava acostumat a aquesta mena de contratempsi volia desfer-se del plàstic per arribar al seu membre, amb tanta mala fortuna que va relliscar i va acabar de cul a l’aigua. Aleshores els va veure, uns metres més amunt un grup de nudistes s’havien aventurat fins el gorg d’accés més fàcil.

Molts homes, poques dones. I de les poques dones encara menys de joves. Per tant no va ser difícil que es fixés en ella. Devia tenir uns 30 anys, d’aspecte sa i despreocupat, era clar que no s’obsessionava per la figura. La seva expressió natural denotava una actitud força més lliberal que la d’ell...


La va estar observant, semblava simpàtica, xerrava i feia broma amb els seus companys de bany, tots i totes de més edat que ella. Era evident que se sentia còmode amb gent més gran, no es mostrava amargada ni agobiada.

Aquesta visió encara va fer créixer encara més la canya d'entre cames i ja no podia aguantar gaire temps; allò apretava i apretava i ell patia i patia... Es va quedar a una distància prudencial dels banyistes i es disposava a entregar-se a la jove que l’havia captivat sense saber ben bé perquè ni com.

Sentint-se a recer de mirades furtives va començar la seva maniobra autoestimulativa tot contemplant aquella la noia fins el moment de l’orgasme, que tirant el cap enrera, va tancar els ulls i va ofegar un gemec que hagués estat massa sonor.

Al tornar a la realitat es va sentir observat, va mirar cap a l’esquerra i amb un gran ensurt va veure la noia que nedava lentament cap a ell amb un somriure que evidenciava el seu delit per l’espectacle contemplat.

-Series capaç de tornar-ho a fer? Em posa molt el teu camuflatge.... i la teva cara de babau!

No va saber com encaixar aquell comentari; era una broma, una crítica? Però l’expressió de la noia revelava que parlava seriosament. S’havia assegut en una roca que sobresortia de l’aigua deixant uns magnífics i generosos pits a la vista, amb uns mugrons petits i rodonets que es mostraven durs i ferms, demanant guerra... L’aigua era més freda del que ell notava.

-No et molestis, tranquil. Ningú més t’ha vist. Era l’única que mirava cap aquí i m’ha cridat l’atenció veure un pescador sense canya... bé, perquè el que tenies entre les mans no era exactament una canya de pescar...

I al acabar de dir això va nedar fins a ell, mai sense apartar els ulls dels seus, fins a situar-se a l’alçada del paquet encara inflat.

-No m’estranya que pateixis, aquí dins has de passar calor. Vols que t’ajudi a estar més fresc, ara que ja t’has refredat?

Amb tota la naturalitat del món va acariciar el seu membre, que encara no s’havia recuperat de la sessió masturbatòria, i el va examinar com qui estudia una rata de laboratori experimental.

-M’agradaria veure què hi ha aquí sota ... Sembla interessant.

Ell, un home de ja quaranta i tants, no es podia creure el què estava passant. D’on havia sortit aquella noia tan sensualment atrevida però a la vegada tan amorosa? Era una nimfa del riu? Potser amb la relliscada s’havia donat un cop i baixava aigües avall inconscient... Però la carícia de les mans d’ella sobre el seu membre evidenciaven que era una fèmina molt molt real i, que a més a més, sabia perfectament què estava fent.

Es va sentir incòmode, no pel què estava passant, sinó perquè ella anava completament nua i sense cap complexe i ell farcit en uns espantosos i horribles pantalons de gorotex que ara li començaven a fer més nosa que abans.

-Perdona’m, és que no sé ... o et vesteixes tu o em despullo jo!!

Ella va riure amb el comentari. Un riure sincer d’aquells que surt de l’ànima.

-Prefereixo que et despullis tu, si no et fa res.

I com qui agafa la mà d’un nen se’l va emportar cap a la riba, a un racó de vegetació prou espessa per donar-los intimitat. I allà va començar pel barret i les ulleres de sol, mentre ell es desfeia del farcit verd tan poc atractiu... Cada mil•límetre de pell que sortia a la llum era rebut amb un petó suau, una llengua juganera que el llepava i mullava. L’estava començant a fer trempar de nou, gemegava sense gosar fer-ho, però aquella era una situació realment excitant.

Un cop en igualtat de condicions ell també va començar a explorar aquell cos que li oferia tan plaer. Va jugar amb els mugrons molls, va llepar les gotes d’aigua dels seus pits, amb les mans va resseguir aquell contorn tan carnós fins arribar a les natxes, a uns malucs dignes de Rubens. Per sorpresa seva el pubis estava rasurat i podia veure amb total facilitat uns llavis golafres ja prou humits per permetre una aproximació digital.... Es va atrevir a començar a masturbar-la i ella va reaccionar encarant-se al bé de déu que ja tornava a estar llest per a l’acció. Renoi, quina boca, quina llengua, quin plaer, quin gustás, si seguia així no tardaria en acabar aviat.

-Para, per favor, estic a punt de rebentar!!

I mentre deia això és maleïa mentalment per portar la caixa plena d’estris de pesca però sense un trist preservatiu!!

-Deixa’m fer, estàs massa nerviós, relaxa’t...

El seu penis el estava totalment erecte, com mai. Aquella nimfa d’aigua dolça l’havia posat molt, molt calent i es mostrava disposada a fer-lo embogir de plaer com només devien saber fer les fades.

Aquell hauria estat un polvo deliciós: l’olor de la vegetació de ribera i el murmuri del riu corrent entre les roques, a l’ombra dels arbres, amb la melodia dels ocells... i la dolça aroma dels seus fluxos aigualits. Llàstima de no haver portat preservatius extres!! Qui s’havia d’imaginar que avui en comptes de pescar el pescarien a ell?!

Li va fer un petó lasciu encara asseguda a sobre seu i es va apartar lentament amb un gemec de plaer.

-Malgrat tot ha estat fantàstic, sempre m’havien atret molt els pescadors i més m’atrauen els homes madurs, amb experiència i bona gana... Acostumes a venir gaire sovint a pescar per aquí? On et puc apuntar el meu número?

Dues setmanes després tornava a començar tot el ritual, aquesta vegada amb preservatius inclosos per poder gaudir millor de les arts d’una noia desinhibida i juganera que li faria companyia durant tot el dia.

Alguna cosa o altra pescarien, si més no es dedicarien a fer mosques junts....


[Per en Guillem, perquè sense ell aquesta història no existiria!!]

dimarts, 1 de setembre del 2009

Mulla'm

Mulla'm amb la teva mirada,
excita'm sense tocar-me,
somriu-me en silenci, profundament...

Omple'm el front de perles suades.
Estudia el tacte de la meva pell,
explora'm, centímetre a centímetre, lentament...

Deixa'm tastar-te, deixa'm conèixer.
Gaudeix del moment.
No pensis, no et preocupis: només sent...