dijous, 30 de desembre del 2010

Secret

Vinc a les nits, de puntetes; sssssshhhhh....

Et llepo l'orella, te la mossego, baixo cap al coll i baixant, baixant, m'aturo als teus mugrons, per escalfar motors (escalfar-te més? sí, més!!) i segueixo avall, fins allà on t'agrada tant, on ens agrada tant... I m'hi estic tot el temps que em deixis, tot el temps que pugui. I qui sap, potser et vull tastar sencer, del tot dins meu, del tot dins teu... Olorar les nostres suors, els nostres licors, la nostra pell amarada d'amor, de plaer, de llibertat, d’èxtasi luxuriós.
Aleshores ja estarem junts de veritat i no caldrà res més perquè aquest moment serà nostre, hi ho serà TOT per a nosaltres, per sempre més. I el podrem recordar quan vulguem, quan ho desitgem, sigui amb qui sigui, on sigui i com sigui. Sense res més.

Em desperto, encara humida. Deixo que l'aire del mati acariciï el meu cos nu. Assaboreixo el teu record. T'espero, et convido, et vull un altre cop...

divendres, 24 de desembre del 2010

Acomiadant el 2010

Per a mi el 2010 ha estat un any ple d'experiències intenses, de noves sensacions, emocions, regals i lliçons que he anat compartint... Gràcies per formar-ne part!!

Us desitjo unes bones festes i un dolç 2011, mmmmmm!! ;-)


dimecres, 15 de desembre del 2010

Tendre i dolç

Petit dolç moment. Una mà que l’acarona, un gest dolç i sincer. Una nova pell, una mirada exploradora. Un tacte per descobrir, un cor per comprendre.

Les carícies van creixent, s’expandeixen. Estirats al mig del parc, abraçats. Orelles, coll, tots els moviments que els permeten la seva posició. I els llavis? Quin gust tenen? Com besen? Els ulls pregunten, interroguen el permís. Comunicació no verbal en estat pur, sense confusions. Tasta’m, prova’m. I així ho fan. Tímidament, suaument, un bes gairebé imperceptible i una llengua que també hi vol dir la seva.

Les mans llisquen per sobre la roba. Dur el membre que troba a la seva mà mentre li menja l’orella, mentre es delecta amb el seu coll i la seva veu entre gemecs dient “m’agrada el que m’estàs fent”. Temptacions. Desig de “tan de bo fóssim en un lloc més discret”, potser es desfarien del cinturó, potser descordarien els pantalons i potser..... explorarien la pell més íntima.

Regust dolç, redescobriment del plaer de la tendresa, de l’excitació de les carícies subtils. Somriures que volen penetrar l’ànima, conèixer els secrets més obscurs, arribar més lluny. Soft, absolutament tendre, llaminer, en calma. Un moment de desconnexió, on només cal gaudir, sense pressa, sense pressió. Instants gravats en l’ànima, només dels dos.

Com sempre, desig, la droga més perfecta. L’ànsia de repetir. El somni per complir.

dijous, 11 de novembre del 2010

Lluna_negra, plaer i desig (síntesi)

Un dels meus amics (i lectors més antics) s'ha dedicat a ajuntar les parts de cada relat que més li han agradat. Crec que és just compartir-ne el resultat: 

HOMENATGE ALS TEUS RELATS

Em desperto, encara humida. Deixo que l'aire del mati acariciï el meu cos nu. Assaboreixo el teu record. T'espero, et convido, et vull un altre cop...Algú truca la porta del país més tou... Devia tenir uns 30 anys, d’aspecte sa i despreocupat, era clar que no s’obsessionava per la figura. Amb la mà busques la mullena, ja saps que la trobaràs, perdona si et mullo al seure sobre teu. Si ho puc imaginar és perquè sé que ho puc fer realitat, excita'm sense tocar-me. Estic acostumada a les teves mans, als teus dits, però no estic acostumada a que et mengis el meu conyet i menys amb tantes ganes. Sento la teva mà, sents la meva humitat, t’agrada molt, m’ho has dit tants cops!! Feia molt que no tenia un orgasme tan bestial.

Dormiré amb les nostres olors i el meu perfum de mèsc. Les meves calces molles no poden mentir. Ell va buscar els llavis i la llengua d’ella i van començar una lluita apassionada, passió pura amb olor de vinya. Alternaves la llengua amb uns dits que sabien perfectament què, on i com havien de tocar. Ooooooh, gat vell, mmmhh, home de vida, coneixedor de les dones....Un dit traïdor s’escapava cap a darrera. La primera vegada que el vaig veure era un divendres a mitja tarda, a Plaça Espanya.

Els dos cossos nus sota el mateix llençol i unes boques famolenques de tastar el fruit prohibit. Havia après a mentir, a fingir, a actuar, a manipular, a seduir, a sotmetre’s per interès...sola en un multiorgasme espasmòdic i terriblement moll... Si no és abans és després però a cada visita em masturbo lentament, acariciant el meu cos com ho feies tu, amb la punta dels dits, com qui toca un preciós cristall... Deixa'm imaginar-te, somiar-te, desitjar-te sense voler tenir-te.


Hi ha massa per descobrir quan la teva ànima és inquieta i es mou entre dos móns, a la recerca de les respostes, demanant cercar un àngel pervers. Sentir la teva humitat als meus llavis fins que t'escorreguessis i m'omplissis la llengua amb el teu fluxe dolç i calent. Asko maite zaitut!! Èxtasi. Tye-méla. Tenna rato. Oh grans Déus, gràcies!!
 Finalment en el moment de màxima excitació ella va poder assaborir l'esperada llet del plaer i des de llavors sempre ha estat i serà la meva Valkíria del Plaer.

Com a penyora de la nostra especial unió vaig oferir-li una pedra que l’ajudaria a invocar-me, fos on fos, en el moment que ella necessités la meva presència. No puc evitar donar-te tot el que desitges perquè és el mateix que desitjo. Per sort vaig poder fer una xarrupada ràpida, deliciosa, embriagadora però ara em toca acceptar que part del contingut s’ha perdut... No en puc beure més. Hem acabat parlant de l’orgasme femení, però no de si és clitorià, vaginal, anal o bucal no, no. Mai havia hagut de rentar la cadira on estic asseguda. Amor secret, amor prohibit. Jugant amb foc, cremant-nos mútuament. L’olor dels nostres sexes, de la suor.

Explicar tot el que va passar ocuparia massa pàgines però es pot resumir dient que vam  fer el que ens va venir de gust, totes les porcades imaginables i de totes les maneres possibles. Necessitàvem desfogar-nos, fer realitat el màxim de desitjos possibles.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu.
Hem fet de la nostra amistat el millor regal.



Gràcies pel dibuix, Sònia!! ;p

dimarts, 7 de setembre del 2010

dilluns, 2 d’agost del 2010

Com coulants .....

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
ens desfem mirant-nos als ulls.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
sentim com la nostra ànima va cremant.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
fer-nos companyia ens fa sentir més vius.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
vivim en un somni, en un món ideal.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
hem fet de la nostra amistat el millor regal.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
alimentem aquest dolç caliu...

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
no tenim pressa per arribar-nos a tastar.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
fem de les hores cels d'eternitat.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
construim bells moments de somriures i sinceritat.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
hem fet del juliol un mes millor que el juny.

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
hem començat l'agost junts...

Com coulants escalfats al forn de l’estiu
som calents però purs.

Tu i jo, som coulants
escalfats al forn de l’estiu...

dimarts, 20 de juliol del 2010

Orgasmes (monòleg per a la Sònia)


Estem de festa major i aquest vespre m’he trobat amb la Sònia, una vella amiga del poble. El cas és que no ens veiem sovint i tot fent broma hem acabat parlant de l’orgasme femení, però no de si és clitorià, vaginal, anal o bucal no, no, hem fet un estudi sobre les onomatopeies de l’orgasme, sobre què diem les dones quan estem arribant al clímax de l’acte. I els hem classificat per grups.

Els més habituals acostumen a ser l’orgasme positiu de tota la vida (“síiiiiiii síiiiii”) però també tenim els simples o vocàlics tipus (“aaaaaaaaaah ahhhhhh” “ooooooooh ooooooooh”) que si s’ha de fornicar en silenci ens converteixen per art de màgia en consonàntics (“mmmmmmmmmh” “mmmmmmmmmmh” “ffffffffffffff” “ffffffffff”)

 Després hi ha un grup que són els sagrats o divins (“oooh deu meeeuuuu” “oooh senyor” “deeeeeeeeeu deuuuuuuu” “hòstia santa”) Altres els hem anomenats indicatius, que són els tipus “aquí, aquí” per si veus que la parella perd el fil i els indicatius de lloc que li assenyalen que ja ha trobat el lloc exacte que ens dóna gustet (“així, així”). Clar que a vegades costa trobar el punt i l’orgasme es converteix en un concurs de gossos d’atura (“esqueerraa esqueraaaa, para para, ràpid ràpid, dreta dreta, amunt amunt”) que no ens n’adonem però per la parella ha de ser un mareig, només ens falta dir-li “quieeeeeeet, jau aquí!!” .

Total, hem arribat a la conclusió que l’orgasme diu molt d’una persona, per exemple, si és golafre sentirem un “méeeesss méeeeessss”, si és autoritària deixarà anar un “no paris, no paris”... Ara, les millors som les dones generoses que animem als nostres estimats amb un “que booooooo que booooo”, això els puja molt..... l’autoestima i els manté la cosa ben ferma, com ens agrada.

Ara que també ens hem adonat que som soses, poc originals i repetitives, vaja que gairebé sempre diem el mateix perquè clar mentre estàs allà amb tot l’èxtasi dubto que et plantegis que diràs i com ho diràs...

Sabent això, dones amigues, pensem en els veïns: haver de sentir sempre el mateix, pobres... Arriba un punt que ja saben fins i tot en qui moment de l’acte estàs, si et falta molt o no per acabar... Per tant, fem un esforç  i procurem innovar, no per nosaltres sinó per ells, pels veïns, que ja que ens han d’aguantar i envejar com a mínim que la funció sigui variada i entretinguda. Amb una mica de sort ens acabaran aplaudint  i tot!

dimarts, 6 de juliol del 2010

Recuperant el meu jo enterrat

Novembre de 2004...

Estant amb tu la meva bèstia es desferma. És alliberar tots els dimonis, donar sortida a una inofensiva perversió creixent. De dia una fada plena de bondat i virtuts, de nit una bruixa cruel que juga amb la teva valentia. Alimentant-me dels teus gemecs, nodrint-me de la teva passió, saciant la meva set amb els teus fluids... Amb tu seria capaç de traspassar la meva pròpia frontera, oblidar-me de la correcció i les bones maneres... Tenint-te a tu no seria humana..

Com xarrupant gotes de matinal rosada, enmig de tifons i huracans de luxúria; com deixant-me transportar a un altre món, sentint com tot el meu cos s'estremeix de plaer... Un calfred que sembla no acabar, fondejant les profunditats d'un veritable orgasme; felicitat silenciada, mesurant el descontrol. Por de sentir com el desig és real.



Em condueixes per camins foscos però agradables, per senders terrorífics als ulls humans però practicables. M'arribes al fons, fins i tot abans d'haver entrat... M'agafen anhels de bogeria, de transformació irracional. Mesurant la desmesura, saber que l'altre ja controlarà... Esperant que sàpigues aturar-me en el moment que vulgui abandonar-me a la bestialitat. No deixar que em faci mal...

Passió creixent, ganes de fer-te meu. Encadenar-te a mi, alimentant-te dels millors dolços, oferint-te els nèctars més suculents. Deixar que se'm mengis per postres, ser la teva pitjor embriaguesa. Festí de carn desitjable, oferint-me després de la resistència. Amb rampells de violència controlada, fent-te participar de la meva ruborització secreta.

Em transformes, rescates allò que sempre he amagat per temor. Enfonsaria les meves dents fins destrossar-te de plaer, recorreria cada centímetre de la teva pell mil dies seguits i encara no tindria prou...

Graó a graó, una escala que em condueix al teu interior. Provocant des de la distància, innocent criatura juganera. Al teu davant ser-ne la víctima, salvaguardada voler alimentar el teu foc...

Deixa'm ser cruel i perversa, deixa'm ser dolça com la mel, deixa'm ser fugaç com una estrella, deixa'm ser persistent com el dolor. Deixa'm ser lluna plena, deixa'm ser el teu sol, deixa'm ser la teva donzella, deixa'm ser desconsol. Deixa'm ser una fera, deixa'm ser la teva petita companyia. Deixa'm ser tranquil•la i serena, deixa'm ser un torbellí de desenfrè i agonia. Deixa'm ser àcida i amarga, deixa'm ser picant. Deixa'm ser lliure i atura'm quan voli massa alt...

Ets la meva droga perfecte.

diumenge, 27 de juny del 2010

La valkíria i el guerrer (relat compartit)


Aquest relat està inspirat en una experiència real ambientada en un món idíl•lic que sempre he somiat!!

El somni del guerrer

Una nit, ja gairebé en el solstici d’estiu, em vaig retirar a dormir i va ser la nit més impactant i especial de la meva vida. Vaig tenir un somni, un somni tant llarg com 4 dies amb les seves llunes. Veia aparèixer una bonica donzella semblant a una Valkiria que connectava amb mi a través dels pensaments i les emocions. Ens coneixíem amb una intensitat mai vista. Ens ho confiàvem tot i entre nosaltres va brollar una eròtica i especial amistat. Estava vibrant, excitat per poder tocar-la i abraçar…però per alguna raó, no podia accedir físicament a ella.

De sobte unes fulles caigudes sobre la meva cara i el cant dels ocells em van despertar. Obrint els ulls vaig poder descobrir les immenses branques d'un arbre sobre meu. Em vaig incorporar compulsat i estranyat. No m’ho podia creure.!! La meva roba era més pròpia d’un guerrer viking que d'un noi en època contemporània. No sabia que carai estava passant, probablement estava somiant encara, però una forta pessigada que em vaig fer en la costella, em va demostrar que no…!! Era real ¡!

Per la geografia del lloc podia saber que estava en el Delta del Llobregat, ja que es on vaig néixer, però no sabia exactament, si la època era la correcte o algú m’estava gastant un broma. De sobte per un camí van aparèixer uns pagesos a carro i em vaig amagar per precaució. L'aspecte d'aquells pagesos no era normal…no eren del segle XXI…!!Renoi què ha passat aquí?!! Eren robes clarament de estil Iber…més pròpies de clans Laietans que de la meva època. No sabia què fer, estava completament descol•locat. De sobte en un moment de silenci, mentre intentava relaxar-me per saber com sortir d’aquesta paranoia, una suau brisa va tocar la meva cara i vaig sentir clarament la veu de la Valkiria del meu somni, em cridava i em deia “Segueix riu amunt Nord-est si vols torbar-me”.

Em vaig adonar que hi havia un cavall lligat en un arbre…¿Seria el meu cavall?. Em vaig apropar lentament i en tocar-lo no es va espantar gens…semblava que em coneixia de sempre. Llavors vaig muntar i vaig marxar en la direcció quem'havia dit la veu. Era el millor, ja que un Viking en terres Laietanes cridaria molt l'atenció. Vaig seguir camins ocults cap al Nord, endinsant-me en frondosos paisatges…fins que vaig entrar en un bosc…especial. Els seus rumors i el seu silenci el feien atractiu i a la vegada respectuós. D'entre els arbres va aparèixer ella…la Valkiria dels meus somnis, i el primer que varem fer va ser abraçar-nos i besar-nos apassionadament, sense parlar, ja que no necessitàvem paraules…els dos estàvem connectats per alguna força dels Deus. Ella em porta de la mà al interior del bosc, passant entre diferents roques de culte al Deus, quan vaig veure la gran roca dels sacrificis vaig pensar que havia arribat la meva hora, ja que les Valkiries són les encarregades de portar-te a les portes del Vanhalla quan has mort en batalla…però alguna cosa no em quadrava…ella era especial.

Durant el camí a no sé on ella em donava saboroses maduixes, fins que de cop ens vam aturar. Es va despullar davant meu mostrant-me els seus rodons i blancs pits que vaig tocar amb sensibilitat i passió. Ens vam fondre entre petons, carícies i gemecs; mentrestant podia sentir la presencia de la natura observant la nostra trobada, com si fos un moment de festa, un moment ja escrit en el llibre del destí. Com si els Déus ens haguessin marcat el camí.

Un cop els dos estesos en la humida gespa vaig recórrer els seus pits amb la meva llengua fent sinuosos dibuixos per tot el seu cos fins descobrir la seva excitant vulva. En aquell màgic moment els meus dits van voler jugar amb aquella vulva mullada i preciosa...mmmh...i no podia parar de mirar el rostre excitat de la meva valkiria, amb els ulls tancats, sentint el plaer, segurament un plaer que per la seva missió com a valkiria no ha pogut experimentar amb humans. Per a mi era tot un honor i un moment gloriós poder donar plaer a tant bella i especial criatura.

La excitada valkiria es va acostar al meu membre excitat i el va assaborir amb els seus sensuals llavis m’entres em mirava amb ulls sinuosos i perversos...mmm...sublim!! Agafava el meu membre amb les seves petites i femenines mans masturbant-me amb delicadesa i sensualment per veure sortir la llet del plaer de dins meu...i em mirava amb un somriure com mai, generosa i tendre...mmm...ooh grans Déus...gràcies!! Finalment en el moment de màxima excitació ella va poder assaborir l'esperada llet del plaer...i des de llavors sempre ha sigut i serà ... La meva Valkiria del Plaer.
La missió de la valkíria
La reina Brunilda m’havia encomanat una missió molt especial: havia de vetllar per un curiós guerrer, un guardià encarregat de custodiar plaers terrenals, per tant, no es tractava d’un humà qualsevol. La meva feina era acompanyar-lo en els moments més durs i donar-li tot l’amor que necessités per portar a terme tan estranya i noble tasca entre mortals. Les seves ferides a guarir no eren de sang, eren ferides de dubtes i tristors; les seves batalles no eren amb armes, sinó amb actes i paraules.
Així doncs, tot i que al principi semblava una feina senzilla, no era com la de sempre i començava a entendre perquè se m’havia escollit per custodiar un ésser tan especial... Però com fer-li entendre que no el buscava per emportar-me’l al Valhalla? M’havia de guanyar la seva confiança, demostrar-li que no m’havia de tenir por, que podia confiar en mi, que estaria al seu costat per ajudar-lo quan més ho necessités. Vaig considerar que la millor opció seria apoderar-me dels seus somnis i parlar-li entre les boires de Morfeu... I així ho vaig fer. Sabent que era un guerrer curiós, valent i atrevit només calia donar-li un motiu per aconseguir que per pròpia voluntat s’acostés a mi. Li vaig proporcionar la direcció i un cavall (el meu) que el coneixia perfectament a ell i a la ruta a seguir. Només em calia esperar pacientment entre roques i molses.
Va arribar abans del que m’hauria imaginat, la seva mirada deixava veure que ell també tenia força clar el sentit del somni però el que jo no esperava era llegir el que vaig poder llegir en els seus ulls. Sentir aquella emoció em va desconcertar. Oblidant-me de tot em vaig fondre amb ell, tastant uns dolços llavis, deixant-me envoltar pels seus forts braços de guerrer, rendint-me a la seva barreja de passió i tendresa... m’havia desarmat completament, era incapaç d’entendre què m’estava passant. Tan sols podia sentir, viure, experimentar, assaborir, donant gràcies a Brunilda per haver-me confiat un humà com aquest... especial, únic, generós, amable, atent, bell, delicat i sensible però a la vegada salvatge, lliure i natural. Era com estar amb el mateix Balder... i potser per la sensació de pau i benestar vaig decidir oferir-li el meu cos nu.
Va assaborir els meus pits amb una llengua perversament delicada, experta, juganera i sensual. M’acariciava curosament però amb passió, conscient que potser estava vivint un moment únic. Podia sentir el seu respecte i amor, gairebé era com una veneració, una devota ofrena a l’amor i la llibertat en plena natura.... Els seus dits passejaven per sobre la meva pell explorant-ne cada centímetre i no s’aturaven... avall, més avall .... amb un gest generós em proporcionava un plaer sublim, notant l’aire i el sol, la protecció dels elements... tot el bosc en silenci guardant-nos el secret, oferint-nos intimitat.... compartint el nostre plaer.
El salt d’un esquirol ens va fer adonar que el sol s’estava ponent i que en una nit de lluna nova no era prudent exposar un noble guerrer com ell a perdre’s o patir cap accident. Amb l’última claror del dia el vaig guiar cap a l’arbre on havia deixat el meu cavall que a partir d’ara seria el seu. Com a penyora de la nostra especial unió vaig oferir-li un pedra que l’ajudaria a invocar-me, fos on fos, en el moment que ell necessités la meva presència. I des d’aquell dia vaig saber que ell seria per sempre el guardià dels meus secrets més obscurs i, a la vegada, el company dels plaers més purs.

divendres, 11 de juny del 2010

10 juny 2010

Intentaré no oblidar-te,
però tampoc m'esforçaré per enyorar-te.
Em limitaré en tenir-te al meu pensament 
només quan comparteixi amb tu el moment;
m'has fet viure un somni de manera conscient,
m'has tornat un desig pendent.
M'he alliberat... Alliberant l'ànima!!

Avui escric per dir-te que no t'estaré esperant
però quan hi siguis, si jo també hi sóc, ens trobarem.
Per tu només puc voler la mateixa felicitat,
              la mateixa màgia que m'estàs regalant...



Miqueli, el meu guardià.  Infinites gràcies per la teva generositat!!

No tinc paraules, només sensacions.

Tye-méla. Tenna rato

diumenge, 9 de maig del 2010

Amnèsia


Ja fa temps que no ets qui vas ser, que no hi ets del tot, sencer... Malgrat els esforços el teu record encara acompanya molts dels meus moments humits. Si tan sols hagués intuït el què havia de passar hauria aprofitat més i millor les poques hores que passàvem junts.
Ara et miro i somric, per fora segueixes sent la mateixa persona de sempre, però les llacunes contra les que lluites et fan diferent, distant, algú nou. Ara no entendries els meus petons, les carícies, les abraçades, tot el que ens vam arribar a donar. Saps que som amics, que ens coneixem molt bé, però has oblidat tots els moments de plaer compartit. Aquest és el meu mal, ni tan sols tinc el consol de recordar-los junts, ara ja només formen part de la meva vida, doncs la vida mateixa els ha esborrat de la teva memòria.

Per capricis del destí fa pocs dies em vas dir que amb mi et senties molt a gust, que tenies necessitat de les meves visites, ni que fos per anar comentant petits records que t’ajuden a tornar poc a poc, a situar-te en un món que és teu però et fa sentir insegur.
No sé si la por a fer-te mal o el dubte davant la nova amistat que floreix, fan que eviti parlar-te de tot el que vam arribar a ser un per l’altre. Són coses que només sabem tu i jo; els nostres moments de fugida, de plaer incondicional, de desconnexió d’un món que tan ens afligia... A la recerca de falses sensacions, de succedanis per acabar de sentir-nos més vius, drogues orgàniques per no ser il·legals ni temeraris. Sembla que hagi passat mitja vida, per tu és un infern no poder recordar-ho tot, m’ho dius molts cops quan em mires als ulls, al fons de l’ànima... parles d’una estranya tremolor, que et remou per dins i et neguiteja. Hi ha dies que insisteixes molt, em demanes una vegada i una altra que t’expliqui com ens vam conèixer, per poder entendre el perquè de la intensitat de la nostra amistat, la confiança i la complicitat... i és que ningú t’ha parlat de mi, perquè pels teus amics i amigues jo mai vaig existir, era el teu secret, el teu delicte, el teu pecat...
A estones penso que tot plegat és un càstig per haver trencat les fronteres i haver-nos llançat al cos de l’altre amb tot el desig de carn per saciar...

Com a mínim jo, en els meus moments de solitud i tristor, puc recordar i enyorar... el gust dels teus llavis, el tacte de la teva pell, les teves carícies, les abraçades, el teu sexe (que no vaig poder assaborir amb tota la seva plenitud; no em van donar prou temps), la teva mirada plena de passió a punt d’esclatar, la teva veu parlant-me del què sóc per tu, dient que et faig perdre el cap, que et torno boig, que ningú et fa sentir res igual...
Si no és abans és després, però a cada visita em masturbo lentament, acariciant el meu cos com ho feies tu, amb la punta dels dits, com qui toca un preciós cristall...

M’he jurat a mi mateixa que mai més ningú ocuparà el lloc que vas ocupar tu, et guardo un racó del cor, esperant que un dia tu també recordis i em tornis a mirar com ho feies fa temps. Mentrestant tiro endavant, tinc molta feina, poc sap de la meva vida actual, no et vull atabalar massa i, de fet, sempre ets tu qui té preguntes o tema de conversa.
Em limito a procurar aconseguir que somriguis i t’asserenis, veure’t feliç és un gran premi, no importen les meves llàgrimes quan veig que neix de nou la teva felicitat.

Per primer cop després de l’accident em comentes que t’estàs enamorant. Aquell dia tot just feia un parell de setmanes que ella t’havia deixat, no sé si això va ser el motiu de la tragèdia temerària... Els primers cops que et venia a veure te la miraves tant confós i dubtant que haguessis conviscut amb “aquesta noia!” que va deixar de venir, es va rendir. Va ser als peus del teu llit quan vam parlar per primera vegada, consolant-la i fent-li entendre que la pressió no t’ajudava, que necessitaves el teu temps... la meva feina em fa passar desapercebuda en la teva habitació, per tothom sóc la terapeuta que t’ajuda a recuperar la memòria, però que passarà si la veritat surt a la llum?

dilluns, 3 de maig del 2010

Recerca

En dies com avui la meva ànima et busca, per omplir-se de joia i satisfacció,
per calmar el neguit de l'enyorança, dels dubtes, dels temors.
A estones et noto, malgrat no pugui tenir la certesa de saber qui ets, però la teva companyia etérea és un consol.

T'espero, sense impaciènca, deixant que el temps faci el seu curs,
aprenent cada dia a ser millor, per estar preparada per la teva lliçó.
Però a estones l'impaciènca em guanya i ploro de desesperació.
Si tan sols pogués situar-te, saber que tard o d'hora podré escoltar-te...

I mentre espero, avanço, busco nous camins, noves direccions.
Intento acostar-me una mica més per aclarir la sensació,
per saciar la buidor i la set de trobar algú prou estimulador;
cervell àvid de poder compartir aquesta dimensió...

divendres, 30 d’abril del 2010

Dolça seducció fosca

Aquest relat pot ser que el "regali" a algú amb qui mai he parlat de sexe. Ell sap que escric relats eròtics però com que mai n'ha llegit cap he decidit posar-li aquest en safata... V.B va per tu!! ;-)
_________________________

Passaran els anys però mai oblidaré aquells cabells, la seva olor, el seu color, negres, ondulats, llargs, salvatges... caient lliures per la seva esquena nua. La primera vegada que el vaig veure era un divendres a mitja tarda, al vestíbul de Plaça Espanya, un músic del metro de gairebé dos metres, prim i d’estètica heavy, que ell sol amb només un amplificador era capaç de versionar algunes de les meves cançons preferides, suposo que per això m’agradava parar-me a escoltar-lo els dies que tenia temps.
Poc a poc vam començar a agafar-nos confiança, un dia em va dir que tenia un grup i que si volia per 8€ em portava un CD perquè l’escoltés. Era una noi molt actiu, un nervi, amb moltes idees, projectes, il•lusions. També era, com jo, un amant de les cultures antigues, ell sobretot dels nòrdics. Quant més parlàvem més temes de conversa trobàvem. Aquell era el seu lloc cada divendres, de 6 a 8. Es va convertir en una costum. Intentava agafar el metro de seguida per poder-me estar una bona estona escoltant-lo, fins i tot alguna vegada vaig agafar un tren més tard per parlar tot fent una birra un cop recollit el mega ampli “Spider”.

Feia un mes que havíem començat a parlar amb confiança i aquell divendres em va sorprendre amb una versió dels Iron Maiden, una de les que més m’agraden, detall que em va arribar a l’ànima perquè li havia comentat un dia... Li vaig agrair el gest just a l’hora de plegar i em va dir que, si volia, no calia que agafés el tren, ell també era de la meva comarca i estava disposat a fer-me de taxista, així podíem allargar la conversa.
Aquell trajecte conjunt va marcar un abans i uns després. Entre música, mitologia i esoterisme vam anar a parar a la part eròtica, no vaig poder evitar comentar-li l’existència del meu blog. Ho va trobar divertit i va prometre que hi faria una visita. Em vaig apuntar el seu correu electrònic i el seu número de mòbil i vaig prometre que em registraria al myspace del grup.

Per circumstàncies personals, canvis d’horaris, etc. vaig haver de modificar la meva rutina i deixar d’anar als concerts del metro. Em feia vergonya trucar-lo i tampoc no volia molestar amb SMS, així que li vaig deixar un missatge al correu dient-li que pensava en ell i que tan aviat com pogués tornaria a ser la seva “fan number one”. Per resposta vaig rebre la data d’un concert, l’hora i l’adreça d’una sala. Molt bé, doncs allà ens torbaríem. Aprofitaria per donar-li una agradable sorpresa...

La sort és que ell era l’únic que em coneixia, per tant, l’única persona que em podia reconèixer allà el mig. Vaig demanar una cervesa i vaig seure en un punt estratègic per observar el panorama i fer el meu típic estudi sociològic de la fauna humana. Pel que podia deduir era un grup amb un cercle de seguidors força fidel, tots amb la samarreta de rigor, saludant-se, fent broma... un ambient bonic, molt alegre. El moviment em va alertar, l’actuació estava a punt de començar. Em vaig acabar la birra per situar-me còmodament a la primera fila, si aquella massa grenyuda em deixava. Va ser divertit veure’l allà dalt, amb la seva ‘pose’ de “guitar hero”. Ho sabia tota aquella gent que era un músic del metro? Suposo que sí... M’havia estudiat el CD, de fet el portava per si tenia sort i aconseguia marxar amb unes firmes més per a la meva col•lecció de joves promeses.
L’actuació em va agradar, eren un grup agradable de veure i sentir. M’ho vaig passar molt bé allà el mig, anònima. Acabat el concert vaig esperar una estona, mai m’ha faltat paciència. I premi, va sortir a saludar al seu públic. L’anava mirant pensant si ell m’hauria vist, dubtat de si em reconeixeria allà el mig. El seu somriure al dirigir-se cap a on era deixava prou clar que m’havia reconegut.

- Oh, però si és la meva fan del metro, què tal guapa? T’ho has passat bé, què t’ha semblat?
- M’he divertit molt. Per cert, vull una samarreta!! Ah i si em presentes als altres del grup porto el CD i un retolador...
- Això està fet, vine amb mi!!

I apa, cap a darrera l’escenari. Una petita habitació que era meitat magatzem i meitat “camerinos”. Parets guixades, olor a tabac i a suor, mmmh, exquisit. Alguns dels nois del grup s’estaven canviant d’esquena a la porta quan vam entrar. Ell tot content va anunciar que portava una nova fan, gairebé exigia que els 8 ulls d’allí dins es clavessin en la meva persona. Amb parsimònia es van acabar de canviar i van venir a saludar, signatura, quatre paraules d’agraïment i van anar desapareixent cap a l’exterior. Ell es va quedar l’últim per signar.

- Gairebé no m’han deixat lloc aquests cabrons... Jo que em volia currar algo bonic... a sobre que has vingut!!
- Eh, amb un simple “amb afecte” em conformo.
- Va, ja està, no ho miris ara, eh, espera quan siguis a casa teva. Alguna cosa més? Ah si la samarreta!! Quina talla?
- Doncs no sé, depèn com siguin una L o una XL.
- Mira, emprova-te-les a veure quina et va millor...

Mai he tingut vergonya, així que em vaig desfer de la meva samarreta per emprovar-me les que m’allargava.

-Uuuuf, si et quedes la L ens distrauràs el públic al pròxim concert... Em sembla que et va una mica massa estreta...
- Dóna’m la XL, doncs.

Quan em vaig acabar de treure la L que portava vaig adonar-me de la seva mirada, fixada en els meus mugrons que es semi transparentaven en els sostenidors negres de tela fina.

- Ei, aquesta XL, que fa fred aquí...
- No si ja veig ja que tens fred ... però jo m’estic posant que em fa nosa tot!!
- Que animal ets...
- Tia, coi que no sóc de pedra!!
- No, però em penso que alguna cosa s’està posant dura, els teus pantalons són massa estrets.
No vaig poder evitar riure davant la seva evident erecció i ell es va apuntar a la festa tot pessigant-me un mugró.
- Crec que tu també t’estàs posant dura...
- Ui sí, sóc més heavy del que semblo!
Una mirada en silenci, de significat evident. Al cap de mig minut ja ens foníem en un petó humit, intens; una lluita de llengües i unes mans que no paraven buscant qui sap què... I jo sense samarreta.

No recordo com va anar, però el cas és que de cop la seva mà ja feia camí cap al meu sexe que ja estava moll, xop, cremant... La seva alçada li donava el domini de la situació i per ser de constitució prima tenia potència muscular, era fort. Em va aixecar per la cintura i em va asseure a sobre d’unes caixes de cervesa. Recordo aquella masturbació per les olors, la de la seva suor, la del meu fluxe i la de cervesa... Com em va agradar!! Em sentia tan satisfeta que no podia marxar sense complaure’l a ell, però just quan m’estava barallant amb els seus pantalons va entrar un dels companys. En veure el panorama no va acabar la frase que havia començat a pronunciar, va fer mitja volta sense fer cap comentari sobre la situació i va tancar la porta.

- Uuuuf, quin marrón, ho sento ...

Pràcticament vam pronunciar la frase al mateix temps i de la mateixa manera. I vam riure com dos bojos.

- Serà millor que surti i pregunti què volia...
- Serà millor que marxi abans ningú no demani explicacions. Sóc una persona discreta i t’asseguro que quan he vingut no buscava res del què ha passat. No és que em sàpiga greu el què ha passat, al contrari, em sap greu el que ho ha pogut passar...
- Cert, s’estava posant molt interessant... Però crec que ho hem de deixar aquí, t’entenc.

Em va fer un petó als llavis i em va acompanyar a fora.

- Ens veiem al metro? O et farà vergonya?
- No home no, d’aquí a divendres ja m’hauré refet de l’ensurt!! Ens veiem al metro.

I vaig desaparèixer de l’escenari del crim amb la màxima discreció i... amb una samarreta del grup posada!! Això volia dir que la meva s’havia quedat a dins el magatzem!! Bé, ja estava molt vella, me’n podia comprar una altra, cap problema.

A mitja setmana vaig trobar un correu breu però molt divertit:

“Samarreta abandonada busca la seva mestressa. A l’amo adoptiu li va massa grossa i li fa bossa als pits. M’agrada la teva olor...”

Vaig respondre amb una pregunta: “Quan et puc trucar?”

El dijous al vespre em va trucar ell.

- Hola bonica, com estàs?
- Caram quina sorpresa... com està la meva samarreta?
- Mmmmmh, molt bé!! Una mica trista, potser té ganes de veure’t... i jo també.
- Demà és divendres... però tinc festa. Seràs al metro? Si vols baixo a veure’t, no m’importa.
- No, demà no tinc metro, també faig festa. Però si vols no cal que ens trobem al metro. Vols escoltar cançons noves? Et convido al local.
- Uuuufff, després de l’enxampada del teu company no sé amb quina cara em miraran.
- No dona, no hi haurà ningú més, tranquil•la. Si vols venir m’ho dius i t’explico com arribar fins aquí. No cal que m’ho diguis ara, tens temps fins demà a les 11, si no m’has dit res és que no vols.
- A les 11 et truco.
- Eh, si em vols trucar abans cap problema.
- Val, quan m’hagi decidit et truco. Espero que ja estiguis despert.

A les 10 marcava el seu número. Havia de fer alguns encàrrecs i altres assumptes personals però a partir de les 6 estava totalment lliure. Em va explicar com anar-hi però m’estava fent un embolic, així que va decidir que em recolliria a l’estació del poble veí.
Quan vaig arribar ja m’esperava. Realment tenia una presència estètica imponent però en el fons era tot tendresa, simpatia i amabilitat. Era fàcil agafar-li carinyo. Potser a estones es feia una mica pesat amb tanta broma però suposo que també ho podien fer els nervis. Al cap i a la fi no ens coneixíem gaire i sense voler-ho ens havíem embolicat una setmana abans, no era un situació gaire “normal”.

Em va rebre amb una abraçada i es va quedar sense saber què més fer ... dos petons, un petó als llavis? Vaig prendre la iniciativa, no m’havien pas desagradat els seus llavis i era la millor manera de fer-li saber.

- Uuuufff, tia ... Ostres.... Un altre, que em molen....

Potser ens hi vam estar 5 minuts. Fins que ens vam adonar que estàvem mal aparcats i que cridàvem l’atenció.

De camí a casa seva no vam parlar massa, només ens miràvem i somrèiem. Jo anomeno aquesta sensació com a “fugida” o “bombolla”.

Vam escoltar les cançons, em va ensenyar el local d’assaig, vam mirar uns DVD’s i unes quantes fotos. I vam acabar, altre cop sense saber com, estirats al sofà mig abraçats, menjant-nos, acariciant-nos, impregnant-nos un de l’altre, alimentant el desig... i no vaig poder aguantar més. Vaig desaparèixer entre les seves cames, recordava que m’havia quedat amb les ganes i sentia que als dos ens venia molt de gust anar més enllà del què ja havíem viscut.

Ell es va deixar fer, entre incrèdul i sorprès. M’agradava menjar-me aquell bon tros de carn, tan duret, tan sensible. El vaig acabar de despullar de cintura en avall i ell mateix es va treure la samarreta. Mentre jo anava fent, concentrada en assaborir el plaer que estava provocant, la meva samarreta va desaparèixer i darrera seu els meus sostenidors. No tenia una pell massa fina, eren mans de treballador, castigades i marcades; però a canvi sabia tocar amb tendresa i passió. Els pantalons em començaven a fer nosa, de fet tota la roba que em quedava em feia sentir presonera. Em vaig aixecar per acabar de despullar-me. Un cop nua ell se’m va acostar. Mentre els seus braços em rodejaven em vaig sentir molt petita, amb prou feines podia refugiar-me en el seu pit, aspirar la seva olor corporal i jugar amb la punta dels seus cabells que queien cobrint ben bé tota aquella llarga esquena. Dolç i salvatge. Tenia molt clar que no me n’havia enamorat i tampoc ho faria, però cada vegada m’encenia més, el desitjava com mai havia desitjat a ningú.

Amb una lleu empenta em va tirar d’esquena al sofà i es va abrandar al meu sexe, ja completament llest per a ser penetrat. Em tornava el favor oral amb gran destresa, si més no a mi m’estava agradant. Potser s’havia proposat robar-me una bona col•lecció de sospirs i gemecs perquè s’hi esforçava de valent. Aquella llengua passejant pels meus plecs, se li notava traça, experiència i, sobretot, ganes. Vaig allargar una mà fins a la meva bossa, abans no m’acabés d’abandonar totalment a l’èxtasi, i en vaig treure un preservatiu que vaig deixar a sobre la meva panxa. Va entendre perfectament el missatge.

La música de fons, potent i rítmica, va marcar l’inici de la penetració. Era com tenir un pop a sobre, no es podia estar amb les mans quietes.

- Mmmmmmh, que mulladeta, que bé entra...
- I si... mmmhhh... si em deixes veuràs que bé es mou.
- Puja preciosa puja, ensenya’m quines altres delícies saps fer....

La sensació de tenir un heavy de gairebé 2m a sota meu em donava un plaer extra que em va anar molt bé per motivar-me encara més. Els meus moviments seguien el compàs de la música, potser ell era bon guitarra, però jo era bona amb els malucs i altres muscles que semblaven tenir vida pròpia.

- Ooooooooh ... mmmmmmmmh. Síiiiiiiii bonica síiii, així .... així mmmmh, no paris, preciosa, no paris.

El sofà se’ns quedava petit. Vam descansar un moment. Es va aixecar per anar a la cuina a fer un glop i a portar-me beguda. I tot divertit em va comentar que encara no m’havia ensenyat tota la casa.

La seva habitació tenia una decoració entre romàntica i gòtica. Va encendre unes quantes espelmes, encens d’una olor que no acabava de poder definir i em va convidar al seu llit. Vam començar amb les carícies, explorant les respectives zones erògenes, estudiant on es situava el nostre plaer, coneixent-nos millor. Parlant de tots els temes que ens passaven pel cap, sense tallar-nos. I vam acabar fent l’amor per segona vegada, amb calma però amb passió, com si fos l’últim dia de les nostres vides, conscients que no seria fàcil poder-ho repetir amb tanta tranquil•litat... Més endavant ens tornaríem a trobar (i més d’una vegada) però en circumstàncies molt diferents; els dos hauríem de fer veure que no ens coneixíem i guardar-nos mútuament aquest secret.

De totes maneres, cada vegada que el veig dalt l’escenari és un plaer creuar-nos mirades, somriures i gestos de complicitat que només nosaltres dos sabem interpretar.

divendres, 19 de març del 2010

Explorant la Lluna


La lluna reflecteix la llum del sol sobre el mar. Són aquelles coses que veiem sense acabar de veure,
que sentim sense saber d'on ens arriben. Com quan et creues pel teu camí amb un rostre desconegut, d'ulls vius i bonic somriure....
Una cara agradable que et fa somiar, imaginar... com segons quines paraules que desperten mil fantasies, entre il·lusió i encís.
Complicitats que creixen amb el temps, malgrat la distància. Ànimes que s'acosten (i es llegeixen) malgrat no poder tocar-se...
Però en el fons voldries tocar-les, ni que fos un únic cop, només per capritx, només per ... desig.

dijous, 4 de febrer del 2010

Jugant amb el raïm


Ja feia temps que parlaven pel messenger, s’havien vist un primer cop, d’aquí havia nascut una amistat peculiar i ara era ell qui l’havia convidada a una nova activitat. Li obria les portes d’una cooperativa vinícola, filial d’una de cert renom. Així doncs, agafava un tren direcció el Penedès, sabent que ell es moria de ganes d’ensenyar-li el seu segon entorn vital. La matinada no l’havia molestat, era un dia festiu però no tenia res millor a fer, la seva parella treballava i el seu amic tenia un dia lliure preciós per a compartir. Anava observant els canvis de paisatge a mida que s’havia relaxat un cop fet el transbordament de tren sense cap complicació. Ja portava més d’una hora de trajecte i encara li faltava gairebé una altra hora.

Va baixar del segon tren i, un cop a fora del recinte de l’estació, va fer una ullada general intentant localitzat al seu guia. Va mirar a la dreta, va mirar a l’esquerra i just quan anava per treure el mòbil es va fixar en el pas de vianants amb el semàfor en vermell. La figura “afideuada” no deixava dubtes, allà el tenia. Es va situar just davant per davant i en el moment que es van trobar les mirades van intercanviar un somriure de satisfacció, preludi d’un gran dia. Li va fer un senyal indicant que s’esperés, que ja s’acostaria ella. I així va ser. La primera abraçada i el primer petó, lleuger i fugaç. Van començar a parlar de tot una mica de camí al cotxe d’ell. I van seguir parlant de camí a la finca, un parell de quilometres passat el poble.

El paisatge la va captivar, tot un immens verd fresc, de terra seca. Ceps per tot arreu, en mil•limètriques rengleres. Ell havia avisat que portaria una convidada però al ser festiu de temporada baixa la finca no estava pas gaire concorreguda.

-És excel•lent, avui tindrem tota la tranquil•litat que vulguis. Estàs a casa teva.

Havien aparcat al costat de l’edifici principal, una casa pairal que per si sola ja era digne de fotografiar i així ho va fer ella. Ell li va explicar que era un edifici històric però que el més interessant no ho trobarien aquí. Van caminar una mica i li va ensenyar altres edificis secundaris.

-Aquí hi ha el tresor més gran, aquí reposen els vins i caves del futur. Malgrat sigui un edifici modern un cop dins tot és silenci. A dalt hi ha la planta d’etiquetatge però prefereixo baixar directament a la bodega.

Poca llum natural i una barreja d’olors: humitat i raïm. Era una sala gegant, amb tres fileres infinites de botes enormes i un espai annex que semblava un traster, amb un cop d’ull ràpid va veure que era ple d’eines i botes més petites. Ell l’anava guiant amunt i avall, explicant amb excel•lent coneixement sobre la matèria cada una de les varietats que s’amagava a l’interior de cada bota. Tants tecnicismes la tenien impressionada però mentre ell es delia per les explicacions el pervers cervell d’ella teixia altres idees...

-Només hi ha les botes o què? No es veu massa moviment.
-Ja t’he dit que avui és un dia de tranquil•litat, també depèn de l’època de l’any. Ara tot és repòs, no és pas la secció on hi ha més feina. Però estàs de sort, podràs tastar alguna cosa si et ve de gust.

I van començar el “tour” com dos enòlegs, un expert i l’aficionada. Vins, rosats, negres, blancs, dolços, misteles, caves de totes varietats i fins i tot una col•lecció de licors casolans que van acabar d’arrodonir l’experiència. A aquestes alçades, entre xarrup i xarrup, les rialles i les bromes havien anat agafant una dimensió més desinhibida. Ella va dir una animalada de les seves, ell va riure a mig glop i se li va vessar el líquid del got... Ella el va mirar, es va acostar, li va apartar el coll de la camisa i va recollir amb la llengua una gota que baixava coll avall ... Ell, un cop superada la sorpresa, va buscar els llavis i la llengua d’ella i van començar una lluita apassionada. S’havien encès, conscients que això que estava passant passaria.

Aleshores ell la va conduir cap a la sala annexa que havien vist a l’entrada. I de dins una nevera mig rovellada va treure una bossa amb un penjoll de raïm. Ella va somriure entenen que ell es recordava de les seves converses sobre l’eròtica del raïm... I va arrencar-ne un gra per tastar-lo. Deliciós, dolç i sucós. Ell va agafar un segon gra i li va acostar a la boca. Abans que ella el pogués mossegar li va esclafar als llavis i va començar a llepar, suau, lent... El suc del raïm no era l’única humitat que notaven. La calor es feia més evident ara que havien entrat en una altra calor... i per seguir jugant millor es van desfer de la roba que no els venia de gust tacar. La sala era un magatzem de trastos i el millor va ser un antic cup de trepitjar, ideal per seguir fent suc... de raïm. Prou gran per estirar-s’hi i rebolcar-s’hi, va donar peu a una lluita lliure amb D O: passió pura amb olor de vinya.

Els grans rodolaven per sobre la pell, se’ls robaven dels llavis, se’ls passaven d’una boca a l’altra, com dues criatures juganeres. Se’ls esclafaven per sobre, llepant... Ell li va treure els sostenidors per llepar els seus mugrons endolcits. Ella va començar a gemegar, xopa i llefiscosa. I li va començar a descordar els botons dels pantalons, amb intenció de menjar-se alguna cosa més que el raïm...

Mai s’haurien imaginat que seria tan plaent fer l’amor en un lloc com aquell i empastifats de raïm xafat, però com que va ser una experiència única mereixeria un capítol a part, escrit amb màxima dedicació i revivint totes les sensacions.

divendres, 29 de gener del 2010

Fragments estripats [Bloc del Netlog]

Un cotxe traçant elS revolts... un mòbil que sona... tAnts i tants records ... tantes paraules, tants petons perduts... Roques i arbres; Vidres entelAts... Plens de vida, moments fora del tempS...

La Lluna enS mira i jO et dic adéu; uNa part de tu ha fugit, una part de mi jA no hi és...

Comencem sense ser un principi, distants i prudents... Per sempre, fins mai.
Etern.
Fort, profund i màgic... Fins el final.

Llévame a perderme
dónde este junto a ti,
caminando sobre las hojas
tan solo el recuerdo me queda,
el anhelo de mirarte
cuando tan solo soñarte puedo.
Ya nada me inspira

Me quedaré junto al viejo árbol
dónde grabé un día tu nombre,
dónde me abrazo llorando
a sus ramas tristes...
¿porque no estás?

[Amadeüs]
Quan ja no tens res a perdre o quan el que pots perdre ja no és res del que tens ... no importa pecar de sinceritat, baixar-se els pantalons, empassar-se l'orgull i dir la veritat amb el cor a la mà!! :)

I al final queda una gran sensació de pau i felicitat sabent que has fet el que havies de fer, que potser has tardat i potser no ha sigut com voldries però ja està fet, ja està dit, ja està vomitat. :)

Punt ... i a part :) Passem pàgina, el llibre ja s'està fent pesat!! :) Fi del capítol. Inici de l'aventura. :)

La veritat és aquesta, qui realment es preocupi per tu voldrà estar al teu costat, et farà costat. Les paraules boniques necessiten accions simplement meravelloses que els facin justícia... :)

Una flor ja pot ser molt preciosa que si no la cuides s'acabarà morint i podrint... s'ha de ser realment estúpid per deixar-se perdre tanta bellesa!! :)

Agraeixo el més mínim petit esforç, valoro el simple gest d'un SMS inesperat convidant a compartir una estona (per curta que sigui). Tan difícil no és, o sí?! :)

Tot és voler... fer-ho realitat.

Ara ho veig tot molt més clar, reconec que potser  m'havia equivocat... la propera vegada quan tingui un dubte ja sé què (NO) he de fer...

Era molt bo, en sabia, tenia art. Havia nascut per seduir i, a la vegada, deixar-se seduir. Havia aprofitat els anys i l'experiència, tot i ser relativament jove. Sabia fer-se irresistible, sabia tenir-les contentes, la paraula adequada en el moment precís, poc o molt totes les dones s'assemblaven, era més senzill del que molts homes s'imaginaven. Però no havia previst que una dona com ella es creués en el seu camí i li desmontés tota la teoria apresa... 

dissabte, 23 de gener del 2010

To Tau ^^


Llum d'àngel... les nits sense tu no són tan dolces.
Rostre de llum, mirada de vidre.
Innocència sense aparença; qui per sobre et mira no et veu del tot.

Llum d'àngel, agradable companyia.
Sempre en distància, esperant el dia, compartint la nit.
Ànima de foc, càlida conversa, somriure de sageta.

Caixa de Pandora, sucosa metzina.
Veure't em fa estremir...
Només una estona, queda't aquí. Vine amb mi.

Ets la flama que ha destronat l'astre Sol
i només per això sóc cruelment feliç.

Fill de la Lluna, company del submón.
Tu també fas màgia, encateris plens de sensacions.
Ballant amb l'ànima, arribant a tots els meus racons...