dimarts, 5 de juliol de 2016

Tot el que li faria si pogués

Comparteixo aquest relat que vaig rebre com a regal...
 Espero que us agradi i us faci gaudir tant com a mi!


El auriculars a les orelles, la música a un volum prou alt com per no sentir què passava al seu voltant però no per silenciar els pensaments que el seguien torbant. Havia passat el temps i, precisament, haver perdut tant temps inútilment el torbava. S'havia esforçat, ho havia deixat tot per una dona, pel seu gran amor, li havia dedicat la seva joventut. I ara es trobava sol, abatut, abandonat. No tant des de que ella havia aparegut, però no era el mateix i sentia que potser mai ho seria.
El paisatge passava per la seva retina a la mateixa velocitat que els seus pensaments. Per què sempre havia de ser tan correcte? De què li havia servit ser just? Tothom li acabava prenent el pèl, faltant-li el respecte, atrevint-se a ferir-lo. I ella, tan amable, tan dolça, tan propera i distant, tan semblant i a l'hora tant diferent. Hi havia quelcom en aquella dona que la feia atractiva. L'atreia, l'excitava i, a la vegada, li despertava un enorme desig de protegir-la i estalviar-li més patiments. Els dos ja havien patit prou, es mereixien viure feliços. Viure...

Sabia que mai podrien viure junts. Els seus camins s'havien trobat però no els podien compartir tal com desitjaria, com necessitaria. Pensar en ella era sentir una punxa agredolça al pit. L'estimava bojament però mai la podria tenir al seu llit. Era la dona d'un altre home, tal com ho havia estat la seva fins que va arribar un altre home de menys escrúpols i la va seduir. Se la va endur. Els va separar. No era qüestió de tenir algú amb qui compartir el llit, ell volia una companya de viatge, algú amb qui viure, riure i plorar. Algú a qui poder abraçar, algú que l'abracés quan ho necessités. I a ella li agradava tant abraçar... Era perfecta. L'adorava. Havia intentat fixar-se en altres dones però a totes els hi faltava quelcom. Ella brillava i el feia brillar. Com devien ser els seus petons? Tenia uns llavis bonics, un somriure bonic. Sabia que era una dona fogosa, atrevida, sense complexes, amb molta més experiència. Quants plaers podrien descobrir junts? Quantes noves sensacions podrien recordar al llarg dels anys?

Va moure el cap com espolsant tots aquells somnis impossibles, intentant no plorar de ràbia. Sentia la música però no l'escoltava. Es va girar de cara a la finestra. Per un moment va dubtar; de fet no havia deixat de dubtar des de que havia pujat al tren. Era prudent? Feia bé? Tenia tantes ganes de veure-la, de poder abraçar-la, d'olorar-la, acariciar-la, contemplar-la sencera de dalt a baix, gaudir de la seva bellesa i de l'emoció que sentia... Tancà els ulls. Recordava la seva imatge nua. Ella n'havia esborrat el rastre però ell l'havia arxivat en la memòria, secretament. No només li agradava el cos, també el seu fons, el bon cor, la simpatia. Somrigué recordant l'encertada decisió de no fugir d'ella, la primera abraçada... Cada encontre era com pujar un graó més. Ella no el pressionava però el seduïa inconscientment. L'embriagava.

Es va imaginar entremig de les seves cuixes, llepant-la, assaborint els regalims del seu sexe moll, el fruit del seu desig. Es va remoure en el seient. Amb la jaqueta tapava el principi d'una erecció. Es sentia torbat, havia de conservar la calma. Quant faltava per arribar? Quanta estona tenia encara? Per un moment va sentir l'impuls de tancar-se al lavabo i acabar amb el creixent neguit que li oprimia els pantalons. Se li ajuntaven imatges de petons, carícies, abraçades, llengües juganeres, paraules a cau d'orella, dits molls amb olor a excitació. Es mossegava els llavis. El sorprenia estar tan excitat. Potser era el canvi d'aires, el feréstec paisatge, els missatges que encara podia llegir a la pantalla del mòbil... La megafonia interna enunciava la propera parada, la seva, el seu destí. Se li notava? Se n'adonaria? S'enfadaria? S'ofendria? Va baixar a l'andana d'un salt. Potser havia arribat l'hora de deixar en aquell tren els dubtes, la timidesa, la inseguretat, les pors... Es deixà dur per les escales mecàniques i, com aquell primer cop, ella l'estava esperant, somrient impacient. De lluny li podia veure els ulls brillant d'emoció. Agafà aire, omplint els pulmons del tot. El deixà anar just abans d'abraçar-la. No van pronunciar cap paraula però durant aquella llarga abraçada el món es va aturar. No hi havia passat ni futur. Només el present, el moment. S'estrenyien amb força, amb les ganes contingudes per no cridar massa l'atenció. No l'hauria volgut deixar mai. Es van separar, es van mirar, van somriure. Per fi.

S'allunyaren de l'estació i del centre, caminaven a pas lleuger, amb ganes de fugir de la civilització. Ella preguntava detalls del viatge. Ell explicava petites anècdotes, impressions. Enrere deixaven el terreny urbà. Quan més s'endinsaven en la natura, més fort li bategava el cor. Ella comentava detalls del camí però ell ja no l'escoltava. Li seguia el moviment dels llavis, hipnotitzat per un somriure que no dissimulava la felicitat de tenir-lo caminant al seu costat. La mirava als ulls, al fons de l'ànima, pensant en tot el que li faria si pogués...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada