dijous, 1 de desembre del 2016

Bon dia

Em tens asseguda a la teva falda. Només amb el pijama, massa prim pel fred que fa. Tu, més valent (o més calent) vas nu de cintura amunt. T’acaricio el pit, jugo amb els teus mugrons. Sé que pots notar els meus. Ens besem. Saludem la pell amb petons... Sento el murmuri dels teus amics; t’estan esperant.

- Hauria de marxar!
- No cal, et pots quedar.
- Que hi pinto jo, aquí, amb ells? No els conec...
- Doncs te’ls presentaré.
- Quina vergonya! Què els diràs? 
- La veritat.
- De debò, millor que marxi...
- Tinc ganes d’estar amb tu més estona. Quan marxin...
- Està bé, tu guanyes. Però com a mínim deixa que em dutxi. Aquesta olor ens delata...
- Entesos, però més tard tornaràs a fer la mateixa olor. Et faré suar, et faré mullar. Et faré cridar altre cop.



dilluns, 21 de novembre del 2016

Dolços Marimon (Recepció de nit 3.2)

Dissabte matí. Anava per sortir de casa quan vaig sentir veus davant de la porta. Els dos cosins conversaven. Em va semblar sentir que parlaven de mi. Vaig obrir just quan anaven a tocar el timbre. Els tres vam riure. Dos petons de salutació, mirades de complicitat. 
Pel camí m’explicaven detalls del negoci. Quan ja estàvem a punt d’arribar el cosí va rebre una trucada. Es va allunyar uns metres de nosaltres.

- Per la cara que fa, crec que la trucada és de la futura...
- De la futura?
- Sí, es casa el mes que ve. 

Efectivament, la trucada era de la núvia. Per aquest motiu no seriem tres a dinar; tampoc quatre. Durant l’esmorzar el cosí es va desfogar. El vam deixar parlar, se’l veia nerviós. Mentre el nuvi m’explicava les seves angoixes, l’altre cosí va sortir un moment. Va tornar sense dir res de la seva estranya escapada.  En acabar l’esmorzar vam anar cap al local. 

Entrant a la dreta, la barra del bar i poques taules per a un cafè ràpid, a peu dret si cal. A l’esquerra, la botigueta del dolços pecats. Més endins la zona de degustació. Baixant, l’obrador. 

- Aquí és on farem els tallers. I aquí és on tindrem el magatzem d’elaborats, amb temperatura i humitat controlades. Ah i un muntacàrregues que ens  servirà per pujar els carros al pis de dalt i també perquè les persones amb mobilitat reduïda puguin baixar al taller. 
- Caram, ho teniu molt ben pensat. Us felicito. 
- Per això necessitarem algú més, per poder estar per tot... 


El cosí nuvi va anunciar que ens deixava sols. Va pujar escales amunt i vam sentir com tancava la persiana. Ens vam quedar sols, en silenci, mirant-nos. Vam somriure i ens vam fondre en un petó. Les mans buscaven acariciar pell. Sense gairebé dir-nos res ens despullàvem l’un a l’altre. No pensàvem, només seguíem l’instint, les ganes, el desig... A peu dret em va començar a magrejar els pits, amb delit, succionant els mugrons, llepant-los. Sentia com s’humitejava el meu entrecuix. Li vaig demanar que em tragués les calces. Ho vam fer entre els dos. Li vaig baixar els bòxers; l’erecció va aparèixer com un ressort. Tenia ganes de menjar-me’l però no em deixava. Em llepava els regalims, agenollat a terra. Em tremolaven les cames. Amb un fil de veu vaig enunciar que necessitava un punt de suport. Vam provar una vella cadira d’oficina que hi havia del negoci anterior, però no va oferir massa estabilitat per acollir-nos als dos. Tenia ganes de sentir-lo dins meu. Em va conduir cap a l’escala empolsinada. Primer em va fer seure per acabar el que havia començat. Vaig deixar un bassal, un degoteig que mullava els graons de més avall. 


- Necessito sentir-te del tot...
- Em moro de ganes de tenir-te dins!
- De debò? Ho vols?
- És clar que sí!

Va treure una caixa petita de preservatius encara plastificada; ara entenia el motiu de la seva urgent escapada!! Va seure a l’escala, es va enfundar el penis i em va convidar a seure a la seva falda. Vaig entrar-hi lentament, gaudint tot el recorregut, ben lubrificat, oberta, entregada, amb vici. Estava cansada, suada però me’n moria de ganes. Vaig començar a pujar i baixar, entrar i sortir, ajudant-me de la barana. El veia tancar els ulls, sospirar, gemegar, mirar-me amb cara de felicitat. I la humitat no deixava de rajar, banyant-li les cames, la panxa...  Vaig accelerar el ritme. Es va tirar enrere i va deixar anar un sonor gemec. Vaig notar com es corria. Va obrir els ulls, em va abraçar fort i a cau d’orella em va dir que li havia agradat molt. Un altre bes. Una mirada que ho deia tot... Cap dels dos sense ganes de marxar. Dinar? Així? Suats, amb olor a sexe i passió? 

Ens estàvem acabant de vestir quan vam sentir el soroll de persiana. Ell va pujar amb urgència. Em vaig quedar sola, acabant de posar-me bé la roba, buscant una escombra o quelcom que justifiqués la situació. El cosí s’havia deixat unes claus que necessitava. Va baixar l’escala. Es va aturar just abans de trepitjar els graons molls. Em va mirar. Va somriure. Va acabar de baixar l’escala. Em va passar pel costat, gairebé fregant-me.  A cau d’orella em va dir que li agradava la meva olor, aquella olor... Va trobar les claus i va desaparèixer escales amunt. 

Vaig sentir la persiana que es tornava a tancar. Va baixar amb el cor desbocat “gairebé ens enxampa!”. Estava convençuda que el cosí nuvi havia intuït què havíem fet durant la seva absència, però no vaig fer cap comentari. Vam sortir al carrer amb la millor fila que es pot fer després del sexe salvatge, apassionat i desbocat. Agafats de la mà vam refer el camí cap a casa. Al meu pis tindríem més comoditat i menys risc d’aparicions inesperades. I allà un segon, un tercer. Fins que la gana ens va fer aturar, just quan s’enfosquia. 

- Una dutxa i sortim a sopar? Convido jo!
- Et veig molt generós.
- Estic content... 
- Que n’ets de dolç!
- Has dit dolç? Dolç i llaminer, que de tu mai en tindria prou! Bonica, preciosa, nimfa meva, criatureta màgica. 

Vaig rebre una pluja de petons que em va fer riure.

- Com m’agradaria sentir-te riure així cada dia! No, millor. Fer-te riure així, cada dia.

El vaig mirar, dubtant si havia d’acceptar treballar amb ell, però desitjava tenir-lo a prop. Riure junts, aixecar un nou negoci junts... Em mirava somrient. Tan bonic, tan desitjable.

- Per què em mires així?
- Perquè acabo de trobar el nom.
- Quin nom? 
- El del negoci! 
- Ah sí? 
- Sí! I gràcies a tu!
- A mi?
- Com m’has dit que sóc?
- Dolç...
- I què tinc en comú amb el meu cosí?
- Sou cosins..
- El cognom!! Dolços Marimon! 

Es va aixecar d’una revolada per anar a buscar el telèfon. Va enviar un missatge al cosí. Me’l mirava. Nu, dret al costat del finestral, tenyit per la llum del carrer, en la penombra de la trista espelma que ens havia acompanyat i gairebé s’apagava. La flama ballava, acariciant-nos la pell. Sí, el volia. Volia estar amb ell. No importava com, ni a on.


dissabte, 22 d’octubre del 2016

Oportunitats (Recepció de nit 3.1)

La trucada em va sorprendre camí de casa. En veure el seu nom a la pantalla vaig somriure: Feia molt que no parlàvem.

- Oh, el meu recepcionista predilecte! Quant temps! Què fas de bo?
- Doncs mira, no t’ho creuràs però estic a punt de convertir-me en emprenedor.
- Què dius ara?
- Sí, sí... I tu, què expliques de nou?
- He canviat de barri, estic al pis dels meus avis.
- Ja ho sé...
- Ah sí? Amb qui has parlat?
- Amb ningú. He vist la bústia i no m’ho podia creure... Però era molta coincidència.
- Què vols dir?
- Hi ha un àtic en lloguer del teu bloc?
- Sí...
- Ja està llogat. Som veïns!!
- Va, no m’enredis.
- Ets a casa?
- Estic arribant. 
- Molt bé, t’espero a davant de la porta i t’ho explico amb calma. Et sembla bé?
- Quin misteri... Sí, perfecte. 

Efectivament, el meu amic recepcionista ara era un nou veí del bloc. El vaig trobar esperant-me tal com havia dit, ensenyant-me tot content les claus del pis. Vaig obrir la porta del meu i el vaig convidar a entrar.

- Perdona el desordre. He sortit de bon matí i ja veus a quines hores arribo...
- Tranquil•la. Pitjor està el meu! 
- I com és que has anat a parar a l’altra punta de la ciutat?
- Recordes que m’havia apuntat a una escola de cuina, a fer un curs de pastisseria?
- Em sona, sí.
- Vaig fer les pràctiques a un bon lloc on vaig aprendre molt i em van fer adonar del meu potencial. Ho vaig comentar amb un cosí que l’any passat es va graduar en ADE i... Tatxan! Seré autònom! El meu cosí i jo ens hem associat per tirar endavant una botiga-obrador-taller de xocolata. 
- Ostres, caram! Quin canvi!
- Aquest és el motiu pel qual som veïns; el local és a dos carrers, així tenim la feina a prop de casa. I de pas els dos ens hem independitzat, que ja era hora...
- Em sembla molt bé!
- I res, així estem, fent obres, paperassa de permisos, etc.
- Enhorabona!
- Gràcies. Però no tot és tan bonic. Em temo que si el negoci funciona tal com ho tenim pensant ens caldrà ajuda. 
- Un conveni de pràctiques sempre pot anar bé...
- Sí, però ja veurem. Canviant de tema, tu no vivies aquí, oi?
- No, el pis va quedar buit i la família va preferir tenir una llogatera de confiança. Ara és dels meus tiets però ja tenien molt clar que no hi vindrien a viure i també els feia cosa llogar-lo a ves a saber qui...
- I la feina?
- Això no és tan bonic. De contracte temporal en contracte temporal i espavilant-me com puc... D’aquí dos mesos se m’acaba l’estabilitat econòmica. 

Mentre parlàvem anàvem fent glops de cervesa acompanyats de talls de formatge. Sabíem que teníem temes pendents; havia estat un temps de silenci llarg, de converses massa curtes pel nostre gust. Les veus comunicaven unes paraules, unes idees, però les mirades, els somriures i la curta distància demanaven a crits un retrobament pell a pell... Mitja hora després ens començaven a desfer de la roba entre apassionats petons, els que no havíem pogut  gaudir durant tot aquell temps sense veure’ns. Les mans recordaven perfectament a on i com tocar, les llengües sabien molt bé quins punts estimular. I ell no havia perdut la traça en descordar els sostenidors amb una mà...
 Mai un home (ni una dona) m’ha posat tan a cent com ell només tocant-me els pits. Comença suau, tímidament, i el seu gest s’accelera marcant l’excitació creixent. Després els engrapa, els mossega, els llepa i tortura. És en aquest moment quan m’assec a sobre seu i comencem el nostre joc. Mentre ell es distreu amb els pits, jugo amb el seu membre. Ens agrada complicar-ho, se’ns fa més estimulant i divertit. Posicions incomodes però que ens proporcionen un plaer extraordinari. És una cadena d’accions i reaccions. Ell es posa dur, jo em mullo. Em fa notar la seva erecció, jo li mostro la meva humitat. M’agrada refregar-m’hi, masturbar-me fent servir la seva cama, notar el seu genoll clavat al meu sexe, imaginant el moment que m’hi clavi quelcom més...

Jugant, jugant, va ser ell qui es va aturar amb un “no rebrà, el sofà?”. Vaig reaccionar com un llamp: no tenia ganes de tacar-lo i haver de donar explicacions! Massa tard. Una taca ens saludava impertinentment. En veure la meva cara de preocupació va dir que si la netejava aviat amb aigua i sabó no s’hauria de notar. I així ho vaig fer. Nua i regalimant. Ell reia mirant com m’esforçava més del que calia i, per relaxar-me, em va etzibar una sonora plantofada al cul. Me’l vaig mirar, lascivament. Ens vam abraçar. Vaig notar les ganes que tenia de mi, li vaig fer entendre les ganes que tenia d’ell i, sense haver d’afegir res més, el vaig portar de la mà cap al dormitori. El vaig empentar amb urgència damunt el llit, només deixant-li l’espai de temps necessari pel preservatiu, i el vaig muntar al meu gust, al meu ritme, dient-li com l’havia trobat a faltar.

Ell parlava dels cops que s’havia masturbat recordant moments o imaginant-los; les seves mans resseguien les meves corbes suaument, dels malucs als pits i al revés. Començava a notar el cansament acumulat i anava perdent ritme. Me’l vaig mirar i li vaig recordar, per enèsima vegada, que amb ell sempre noto la diferència d’edat quan arribem a aquest moment, sentint-me gran i cansada. Em va besar amb tendresa i em va dir que hauria de pensar més en la meva habilitat per posar-lo a cent fins i tot a distància, en el desig que li feia sentir com a dona pocs anys més gran però molt més experta, amb la qual havia compartit situacions molt morboses que no creia arribar a experimentar.
Vam rodolar sobre el llit i es va situar damunt meu. Em penetrava a cops secs, cada cop més accelerat. Tenia ganes d’arribar a l’orgasme. Va desplaçar una mà buscant el meu clítoris, evidència que també em volia fer orgasmar. L’esgarrapava i es queixava, però cap dels dos es volia aturar. Malgrat els anys d’amistat potser només havíem tingut aquest tipus de relacions en un parell o tres d’ocasions (i algunes compartides amb altres persones...). 

Estirats, mig abraçats, vam recuperar la conversa. Sempre ens ha agradat molt explicar-nos la vida, compartir pensaments, reflexions i preocupacions.

- T’adones que, si som veïns, la temptació serà molt forta?
- No hi havia pensat...
- Mentidera... Em posarà molt a cent saber que t’estàs masturbant pensant en mi uns pisos més avall!
- Burro!! I no seria millor deixar de pensar tant i baixar els pisos que ens separen?
- Escolta, tu també els pots pujar, eh!
- Ja, però i el teu cosí?
- Mmmm, te’l vaig presentar una vegada, recordes?. Et va trobar molt interessant...
- Oh, serà possible! Com t’has tornat!
- De qui n’hauré après?

Un altre petó dels llargs, dels que transmeten complicitat, dels que posen la pell de gallina, dels que semblen aturar el temps... Em vaig escapolir dels seus braços per baixar avall, a saludar el seu membre encara erecte. És el que té conèixer a les persones, saber què els agrada i com fer-les tornar boges. 
Pujava i baixava. La meva boca anava del seu sexe als seus llavis, refregant-me luxuriosament, atrapant la duresa entre els meus pits, jugant a posar-lo més calent. Just en arribar l’esquitxada final va sonar el seu mòbil. Un missatge. Dos. Tres. Algú insistia molt. Ens vam aturar, bruts i suats. El cosí el reclamava.

- Escolta, veïna, puc abusar una mica més de tu i passar ràpid per la dutxa? Si pujo fent aquesta olor encara acabarem baixant els dos altre cop...
- T’acompanyo.

Una ensabonada conjunta, ràpida però juganera. Mentre ens vestíem, junts davant del mirall, em va fer la pregunta que ho canviaria tot.

- Estava pensant... D’aquí 2 mesos et quedes sense feina, oi?
- Sí...
- I t’agradaria treballar en alguna cosa creativa, suposo...
- Ja saps que sí!
- És que si el negoci tira endavant necessitarem algú que organitzi el tema dels tallers i les visites, a part d’ajudar-nos a vendre i portar al dia el tema de xarxes socials, etc. T’agradaria?
- M’encantaria!
- Mmmm, tu, jo i xocolata...
- Mare meva!! Res de barrejar feina i plaer!
- Com que no? La nostra feina serà un plaer...

Un altre bes, amb engrapada al cul...

- El teu cosí t’espera, va.
- Fas res aquest cap de setmana?
- En principi no. 
- T’agradaria veure el local? I així parlem del tema, els tres?
- Perfecte.
- Dissabte o diumenge?
- Dissabte.
- A les 10, va bé? Et convidem a dinar i així també t’ensenyem el pis, perquè el teu ja me’l conec...
- Que trapella ets! Dissabte a les 10. Em passeu a buscar i baixem junts?
- Fet!

(Continuarà)

divendres, 30 de setembre del 2016

Incívic castigat

Fa temps, un lector de La Garrotxa em va "regalar" aquest relat. Algun dia l'hauria d'acabar però, de moment, compartiré la seva part...

Estic de festa, festa major de Vic, principis de juliol, calor, xafogor, humitat. He vingut a la Plana sense buscar res d'especial, estic ratllat, amb unes cerveses faig. Molt gent, eufòria, criatures semi-etíliques, gent maca, però massa. Estic atabalat. Xarrupo l'escuma de la darrera birra i sento com la bufeta demana que la buidi. He perdut els companys i poca bateria al mòbil. No aguanto més, m’estic pixant!! Miro a dreta i esquerra... 
Com poden anar així vestides aquestes nenes? Gairebé conilles, suades; no sé què em passa giri on em giri veig carn, carn tendra, molt jove, massa jove, no m'acaba d'atraure. Busco els lavabos de carrer, aquells pudents, plens de cua... Passo de tot, m’estic pixant molt!! Surto per un carrer estret d'aquells del fons de la plaça i baixo un parell de graons. Veig un riuet d’orina. No m'agrada fer-ho, de fet ho he fet ben poques vegades, però vist com està la zona ja no vindrà d’aquí. Em descordo els pantalons i me la trec sense pensar. Surt un raig fort, potent, em sento lleuger, sospiro i tanco els ulls...
En aquest mateix moment de màgia i relaxació noto que em toquen l'espatlla. Merda, què volen? No puc ni pixar tranquil? Em giro amb una mica de mala hòstia. Quan vaig per engegar a la merda la persona que ha gosat trencar la meva pixera em quedo paralitzat, fins i tot se m'atura el raig.

Una noia, més o menys de la meva edat, a altes hores de la nit amb un bloc de notes, una armilla vermella amb el logotip de l’Ajuntament de Vic i una emissora a la butxaca. Té les faccions molt ben definides. Un ulls preciosos i alhora inquisitius em miren, interrogant-me amb un toc tendre. Els ulls se me’n van als seus llavis, a la boca... Quina boca, quins llavis!! Llàstima que estigui tant seria. Entre la foscor i la indumentària que vesteix no puc distingir gaire bé el seu físic però és ample de malucs, de bon agafar. M'he quedat tant paralitzat que no era conscient d’estar girat amb el meu sexe a l'aire, entre les meves mans. La situació és ben còmica. M'adono que passa gent i evidentment se’ns queden mirant, amb la mirada fixa en mi i una mica desviada cap avall...
Em giro ràpidament i em disposo a amagar la meva cosa amb rapidesa i amb tanta poca gràcia que m'enganxo l'ou dret amb la cremallera. Faig un crit ofegat, m'encongeixo i intento dissimular, però encara exagero més el que em passa. Quan finalment aconsegueixo guardar els meus atributs, sense poder ni espolsar-me, em giro i intento fer una cara d'aquelles de pòquer. 

Continua palplantada davant meu, en la mateixa posició, i aquells grans ulls de mel fixats en mi, amb autoritat.
Baixo el cap i no se m'acut res més que allargar la mà abans d'articular cap paraula. Ella no es mou. Burro!!! Penso de seguida, amb aquesta mà t'aguantaves la... Me la refrego al pantaló i li torno a allargar. Sembla que encara l'he cabrejat més...
Em sento molt inferior davant el seu aire d’autoritat... Què vol? Qui és? Per què va així vestida? Perquè collons m'he de trobar una mossa així en aquestes condicions?!... Quina mala sort... Quant més me la miro, més penso en el què li faria ...

Abans de poder escopir alguna paraula em deixa anar la frase que resol el misteri de la situació: 
- Sóc agent cívica; estava orinant?
Merda, què li podia dir jo a aquella preciositat? Com excusar-me?
- Què passaria si tothom fes el mateix que vostè? És més, fa estona que estem intentant enxampar a algú perquè la comunitat de veïns ja està farta de les pixarades al portal...


Més que les seves paraules, era la seva mirada i la boca seriosa allò que em va doldre més. M’havia quedat sense arguments. Una agent cívica? Mira que és mala llet, no me'n havia trobat mai i a sobre de nit, i pixant al carrer!! I ara què? Em podia sancionar? Avisaria a la guàrdia urbana? Em venien ganes de fugir corrents, de fet estava molt a punt de fer-ho, però em vaig tranquil·litzar. Vaig respirar a fons i la vaig mirar directe als ulls. 
- Em sap greu, tens tota la raó- Em vaig rebaixar i la seva mirada inquisitiva va afluixar una mica, fins hi tot em va alliberar una mica de la tensió acumulada. 
- Et sap greu? Està bé. Però como ho solucionem? T’ho hauria de fer netejar...-

Collons! No sabia què dir ni què fer, però sota aquell posat dominador i la cara de mala hòstia vaig veure una llumeta, potser al fons dels seus ulls, una llumeta de tendresa, com quan una mare mira al fill després de comprovar que està avergonyit. Em vaig omplir de valor i sense conèixer-la de res vaig intentar aprofitar aquell moment de feblesa.
- Vine amb mi i t'ho compensaré. Ningú sabrà res.
Va quedar sorpresa. Li va desaparèixer la cara de seguretat i el posat d’autoritat. Vaig veure com acostava la mà a l’emissora.
- Vine, agent cívica, m'he portat malament; accepto les conseqüències i el càstig que em vulguis imposar.
- No et puc castigar- va dir rient.
- I si t'obligo?
- Què vols dir? Estàs malament del cap?
- Sí, estic boig perquè em castiguis, preciositat.
De sobte vaig tenir un impuls. Mai hauria pensat que fos capaç d’actuar així, però em va sortir. No podia ni volia obligar-la, però veia que ho desitjava...

Li vaig posar un dit als llavis, amb l'altra mà li vaig agafar la cintura i la vaig acostar cap a mi amb una mica de força però sense violència. Volia veure si s'hi resistia o em rebutjava.
Encara va quedar més sorpresa. Vaig veure com se li accelerava la respiració. Feia poc amb aquells mateixos dits acabava d’amagar el meu sexe, l’olor havia de ser molt evident. Vaig notar com se li tensava el cos. Sentia els seus pits, generosos, amb els mugrons erectes. La mà de la cintura va lliscar fins el cul i el vaig engrapar. Quina sensació. Notava com em tibaven els pantalons, desitjava a aquella desconeguda.
Vaig treure el dit de la boca i em vaig separar. Es mossegava lleugerament el llavi, gest que encara em va encendre més...
- Què et penses que fas? Vols que et denunciï ara mateix? 
- Denuncia el que vulguis, però primer castiga'm! Per favor...
Armant-me de valor vaig passar la mà per la seva panxa i la vaig abaixar entre els pantalons tensats, per sota les calces. Em mirava entre estranyada i excitada. Mmmm, anava depilada, ja m'imaginava la llengua tastant el seu sabor, absorbint-ne els seus fluids... Vaig abaixar una mica més i estava molla, molt humida. Els pantalons m’estaven a punt d'explotar.

-    Si vols que et castigui, haurà de ser seguint les meves condicions. La primera és que em treguis les mans de sobre o en 10 minuts tindràs a la guàrdia urbana detenint-te per abús.

Vaig treure la mà i sense apartar la seva mirada em vaig xuclar els dits...

-       Entesos. Vostè mana, agent.

Va riure sorollosament. I va assentir amb el cap.

-   El meu torn acaba d’aquí mitja hora. Si tant vols que et castigui, el teu càstig començarà per acompanyar-me durant aquesta estona.

Em va agafar de la mà i se’m va emportar carrer avall.  No em va costar gens deixar-la fer. Em divertia el gir de la situació.

Vam baixar un parell de carrers sense dir res, l'excitació era màxima, si més no per part meva. Durant mitja hora vaig ser un tercer agent d’aquella parella rondant per carrerons. Va dir que era un amic amb qui s’havia trobat de casualitat i que aniria amb ells fins a final de torn perquè marxaríem junts. Es va acomiadar del seu company i vam baixar per un carrer estret, fred i humit. Al girar la cantonada em vaig aturar en sec. No hi havia ningú. Se’m va quedar mirant i, sense donar-li temps per a reaccionar, la vaig posar contra la paret agafant-la per la nuca i mirant-la als ulls. Estàvem molt a prop, els nassos gairebé es tocaven. Sentia la seva respiració. Forta, accelerada. Em mirava somrient, sense dir res. Com demanant-se quina una en faria ara. Amb el dit índex de l'altra mà vaig recórrer els seus llavis, calents, secs, tenia ganes de mossegar-los. Vaig anar baixant suaument pel coll. Primer amb els dits, després amb la llengua i rematant amb petons. Després vaig buscar-li els pits, generosos, de pell fina i freda. Poc a poc vaig seguir pel ventre, la cintura... Ella continuava muda, tensa, i això em posava més.   

- Bé, agent cívica, és hora que em castiguis; sanciona'm...
- Ara? Només puc aixecar acta en el moment de la infracció i no ho he fet...
- Ah si? N'estàs segura? Doncs mira, tornaré a infringir la llei.

Em vaig descordar els pantalons i me la vaig tornar a treure. Encara no havia saciat les meves ganes d'orinar. Vaig tornar a pixar, ara davant d'ella, amb l'avantatge que em donava no haver-hi ningú més...

- Però què fas? Ets un porc...
- Com m'agrada sentir això de la teva boqueta. Porc? No ho saps prou, haha!
Tot i això la seva vista havia quedat fixada en el meu sexe, flàccid, però gaudint del fet de poder buidar la bufeta. No deia res i continuava mirant, amb els ulls ben oberts i rient.
Estava ben despistada i... Em vaig girar de cop, orientant el meu raig de líquid groc en la seva direcció, volia veure com reaccionava. Saltà enrere amb agilitat i em mirà mig somrient.
- T’has passat. Ara sí que t'hauré de castigar!
- Així m'agrada princesa; estic a la teva disposició. Endavant!

Em vaig sacsejar el membre i em vaig cordar els pantalons. 
- Què em farà, agent?

Gairebé sense deixar-me acabar la frase em va agafar bruscament pel cap i un braç. Sense saber com, em vaig trobar de genolls a terra. No deia res, només em mantenia la mà al cap impedint que m’aixequés. Així ajupit, en posició de submissió, no em sentia tant malament. Vaig intentar mirar-la però em va fer baixar el cap, no deixava que la mirés als ulls.  Vaig omplir-me de valor. D'una revolada li vaig abaixar els pantalons i les calces, tot de cop, bruscament. Li vaig treure un camal per poder separar una mica les cuixes...
Ella seguia sense deixar-me alçar el cap. Em vaig quedar a prop del seu entrecuix... Merda per què havia triat un carrer tant estret, gairebé no podia distingir el tresor que tenia davant els meus ulls! No podia utilitzar la vista però l'olfacte estava en glòria, notava la seva olor i salivava. Ella continuava fent força damunt el meu cap, imposant la seva voluntat. Vaig treure la llengua, la meva millor arma, àgil, flexible, juganera, incansable... La vaig acostar mentre amb les mans separava els seus llavis superiors. Vaig acostar-me a poc a poc. El contacte va ser tendre però va reaccionar tot el cos. Gairebé sense tocar-la aquella humitat salada va ocupar totes les meves glàndules gustatives. Ella també va reaccionar amb un calfred, omplint-me el rostre de plaer. 

No donava a l’abast d’assaborir tot el nèctar que m’estava regalant...


divendres, 26 d’agost del 2016

Heribert

Una noia com la Maria mai s’hauria fixat en un noi amb el físic de l’Heribert. Normalment fugia dels cossos atlètics perquè no s’hi entenia. Ella era de família molt clàssica i gairebé sempre aquests nois tan atractius anaven al que anaven: divertir-se i desaparèixer. D’aquí la fama de tibada, avorrida i amargada que tenia a la universitat. Però la Maria no era així, tan sols havia tingut mala sort amb els xicots... La majoria no havien fet gaire per ajudar-la a superar les seqüeles d’una educació estricta en matèria sexual. Les poques parelles “estables” que havia tingut havien naufragat en curt període de temps...

Així doncs, la Maria i l’Heribert es van trobar compartint grup de treball i ambdós van descobrir detalls de l’altre que mai haurien sospitat. El fet de d’haver de passar tantes hores junts va fer que entre ells nasqués certa amistat més enllà de la bona relació acadèmica. Aviat es van agafar confiança i van intercanviar confidències. La Maria va descobrir que l’Heribert es pagava la carrera amb una professió molt poc ortodoxa però ben remunerada: era massatgista, eròtic, i de vegades feia algun extra si li pagaven millor... L’Heribert va deduir que la Maria encara no havia estat amb cap home prou pervertit en matèria sexual.

Aprofitant aquells dies de descans van decidir compartir una passió comuna: l’escalada. El cas és que potser per la confiança reforçada i la tranquil·litat d’estar a un indret poc transitat va passar quelcom inesperat: sexe oral. Havien començat amb rialles, abraçades, mirades, carícies, petons i s’havien anat escalfant. A l’Heribert se li notava l’experiència satisfent les dones i la Maria no sabia com reaccionar. Mai havia tingut relacions amb un home que no fos parella seva, no coneixia l’emoció del sexe esporàdic i sense compromís. L’Heribert reia divertit davant aquella confessió. Li agradava la noia: era generosa i entregada, una persona molt natural i sincera. Li va fer una proposta atrevida.

-      De debò?
-      Sí dona, no tinguis cap recança. Serà com si anessis a un fisioterapeuta però amb final feliç. A més, si pagues el dinar ja estarem en paus.

Després de pensar-hi bé, la Maria va comunicar a l’Heribert la seva decisió. Ell se’n va voler assegurar que ho feia per pròpia voluntat, perquè en tenia ganes. Ella va afirmar que sí i va demanar acordar data abans no se n’acabés penedint.
Conduïa seguint les indicacions del GPS que l’havien de dur fins a la seva destinació. Va esbufegar davant l’intèrfon abans de prémer el botó. No dubtava, només agafava aire per tenir valor.

-      Sóc la Maria. Ja he arribat.
-      Hola bonica, benvinguda. Puja.

L’Heribert l’esperava darrera la porta només amb una tovallola lligada a la cintura. Tant atreviment la va atabalar. Li va fer dos petons ràpids gairebé sense mirar-lo. Ell li va agafar la jaqueta per anar-la a penjar qui sap a on. Ella caminava observant el pis. Tenia la boca seca dels nervis. Va demanar un got d’aigua. Van entrar junts a la cuina i tan bon punt va tenir el got a les mans ell va desaparèixer. En sortir de la cuina, la Maria va cridar a l’Heribert. Aquest va respondre des del fons del pis. Seguint la veu va arribar a l’habitació a on es va trobar l’Heribert completament nu al costat d’un sofà llit damunt el qual hi havia una tovallola. Al costat una tauleta amb olis de massatge, encens i espelmes perfumades. I un parell de preservatius... L’Heribert havia baixat les persianes per crear una atmosfera més íntima. Les cortines taronges deixaven passar una llum tènue molt sensual.



-      Em deixes que et despulli?

Li va treure la roba lentament, mossegant-la, llepant-la, mirant-la somrient. La Maria es deixava fer notant com creixa l’excitació. Sentia el sexe molt més humit del que era habitual. La situació era realment estimulant. La va començar a masturbar sense treure-li les calcetes. Sabia com fer-ho. El dia de l’escalada havia pres mides subtilment... Li va dirigir paraules d’ànim, provocacions divertides. La Maria es va llençar en un gest que ni ella mateixa va reconèixer. Estirada al sofà llit va començar a menjar-se el sexe de l’Heribert... Ell la felicitava per la traça. No sabia si creure-se’l, però hi ha evidències que no enganyen. Es van masturbar mútuament en silenci, mirant-se. La Maria anava creixent en valor tant com creixia l’erecció del seu company de classe. L’Heribert li va llegir el desig als ulls.

-Et ve de gust? Em vols a dins?

Només va poder pronunciar un tímid “sí” abans de llençar-se a devorar-li els llavis i buscar aquella llengua que li havia fet meravelles al mig de la muntanya. Pocs homes tenien tanta habilitat amb el sexe oral, si més no dels pocs amb els que ella havia estat...
Començava a sentir-se molt a gust, capaç de tot, quan ell la va aturar.

-Perdona, no puc... No puc seguir...
-He fet res dolent?
-No, no... No ets tu... És que... Entre nosaltres no hi ha química sexual i així no puc...

Aquelles paraules van caure damunt la Maria com un gerro d’aigua freda. No entenia res. Allò li ho deia un home que mesos abans li havia fet mullar els pantalons amb la seva habilitat per menjar-li el cony? Hi havia posat moltes ganes per no haver-hi química sexual... Com podia ser que algú com ell, que es dedica a fer el que fa, la rebutgés d’aquella manera? Però si ell mateix li havia explicat com se n’anava al llit amb dones horribles només per poder pagar rebuts!!

La Maria va somriure intentant dissimular aquells pensaments. Es va aixecar per buscar la seva roba i, en veure la bossa a on portava roba de recanvi, va recordar que tenia una informació per l’Heribert. Una targeta d’un centre de teràpies que buscaven personal per a massatges. L’Heribert, interpretant que potser buscava diners per “motivar-lo” la va aturar dient que no calia... La Maria li va explicar l’anunci de feina mentre li allargava la targeta. Necessitava una dutxa que calmés la seva indignació. L’Heribert la va acompanyar al lavabo oferint-li una tovallola.

L’estat del bany li va causar el mateix efecte que les paraules de rebuig. L’Heribert s’havia depilat i no havia netejat els pèls... De cop només veia la pèrdua de temps i la despesa de benzina que havia suposat seguir-li el joc a un cregut més... Es va dutxar amb sensació de fàstic, ira continguda i moltes preguntes. A més, li hauria de pagar el dinar! Va deixar la porta entreoberta amb esperança que ell captés la invitació. Però ni s’havia acostat al bany. Va decidir fer un últim intent. Al capdavall l’Heribert no era de pedra i ella li havia agradat prou setmanes abans...

Va sortir embolicada amb la tovallola. L’Heribert feia peses. Mare meva!... Sí, tenia bon cos però ara mateix se’l mirava amb ganes de dedicar-li paraules poc simpàtiques.

-No t’importa, oi? Com que avui no podré anar al gimnàs... I entreno cada dia...
-No, no. Fes, fes...

Es va asseure ben bé davant d’ell de manera que, havent començat a fer abdominals, el sexe d’ella li quedés just a davant dels morros. Ella jugava amb les cames, provocant-lo. Però ni cas... Que desesperant! Que patètica es sentia! Com havia pogut caure en aquell parany?

-Em dutxo i marxem a dinar? Conec un paquistanès on fan uns kebabs molt bons...
-Molt bé. T’espero.

Com a mínim el dinar li sortiria bé de preu!

Asseguts en un racó discret ell començava a jugar i a insinuar-se-li tot divertit. La Maria sentia la mala llet creixent per moments. S’estava rient d’ella o què? Quin sentit tenia tot allò? Per què ara, en públic, jugava a provocar-la i mitja hora abans se l’havia tret de sobre amb una excusa incomprensible? Li faltava “morbo” a la situació estan els dos sols?
Acabat el dinar, l’Heribert li va demanar si tenia el cotxe gaire lluny. Ella li va dir que no, que el sabria trobar perfectament... I ell es va disculpar per no acompanyar-la. Li va fer dos gèlids petons i se’n va anar sense girar-se ni un moment.

La Maria es va sentir més sola que mai. Una estranya solitud desconeguda. Hauria desitjat que tot fos diferent. Estava disposada a gaudir de debò, a deixar-se anar del tot. I li havien tallat les ales just quan anava a arrancar el vol...

Va continuar parlant amb l’Heribert però només quan la vida acadèmica ho requeria. Ell encara la buscava... Ella no va entrar més al joc. No estava feta per complaure l’ego dels homes. Ara ho tenia molt clar. Per això havien fracassat les seves relacions. En el fons estava agraïda. Havia descobert una dignitat i un valor dels quals mai abans havia estat tan conscient.


dimarts, 5 de juliol del 2016

Tot el que li faria si pogués

Comparteixo aquest relat que vaig rebre com a regal...
 Espero que us agradi i us faci gaudir tant com a mi!


El auriculars a les orelles, la música a un volum prou alt com per no sentir què passava al seu voltant però no per silenciar els pensaments que el seguien torbant. Havia passat el temps i, precisament, haver perdut tant temps inútilment el torbava. S'havia esforçat, ho havia deixat tot per una dona, pel seu gran amor, li havia dedicat la seva joventut. I ara es trobava sol, abatut, abandonat. No tant des de que ella havia aparegut, però no era el mateix i sentia que potser mai ho seria.
El paisatge passava per la seva retina a la mateixa velocitat que els seus pensaments. Per què sempre havia de ser tan correcte? De què li havia servit ser just? Tothom li acabava prenent el pèl, faltant-li el respecte, atrevint-se a ferir-lo. I ella, tan amable, tan dolça, tan propera i distant, tan semblant i a l'hora tant diferent. Hi havia quelcom en aquella dona que la feia atractiva. L'atreia, l'excitava i, a la vegada, li despertava un enorme desig de protegir-la i estalviar-li més patiments. Els dos ja havien patit prou, es mereixien viure feliços. Viure...

Sabia que mai podrien viure junts. Els seus camins s'havien trobat però no els podien compartir tal com desitjaria, com necessitaria. Pensar en ella era sentir una punxa agredolça al pit. L'estimava bojament però mai la podria tenir al seu llit. Era la dona d'un altre home, tal com ho havia estat la seva fins que va arribar un altre home de menys escrúpols i la va seduir. Se la va endur. Els va separar. No era qüestió de tenir algú amb qui compartir el llit, ell volia una companya de viatge, algú amb qui viure, riure i plorar. Algú a qui poder abraçar, algú que l'abracés quan ho necessités. I a ella li agradava tant abraçar... Era perfecta. L'adorava. Havia intentat fixar-se en altres dones però a totes els hi faltava quelcom. Ella brillava i el feia brillar. Com devien ser els seus petons? Tenia uns llavis bonics, un somriure bonic. Sabia que era una dona fogosa, atrevida, sense complexes, amb molta més experiència. Quants plaers podrien descobrir junts? Quantes noves sensacions podrien recordar al llarg dels anys?

Va moure el cap com espolsant tots aquells somnis impossibles, intentant no plorar de ràbia. Sentia la música però no l'escoltava. Es va girar de cara a la finestra. Per un moment va dubtar; de fet no havia deixat de dubtar des de que havia pujat al tren. Era prudent? Feia bé? Tenia tantes ganes de veure-la, de poder abraçar-la, d'olorar-la, acariciar-la, contemplar-la sencera de dalt a baix, gaudir de la seva bellesa i de l'emoció que sentia... Tancà els ulls. Recordava la seva imatge nua. Ella n'havia esborrat el rastre però ell l'havia arxivat en la memòria, secretament. No només li agradava el cos, també el seu fons, el bon cor, la simpatia. Somrigué recordant l'encertada decisió de no fugir d'ella, la primera abraçada... Cada encontre era com pujar un graó més. Ella no el pressionava però el seduïa inconscientment. L'embriagava.

Es va imaginar entremig de les seves cuixes, llepant-la, assaborint els regalims del seu sexe moll, el fruit del seu desig. Es va remoure en el seient. Amb la jaqueta tapava el principi d'una erecció. Es sentia torbat, havia de conservar la calma. Quant faltava per arribar? Quanta estona tenia encara? Per un moment va sentir l'impuls de tancar-se al lavabo i acabar amb el creixent neguit que li oprimia els pantalons. Se li ajuntaven imatges de petons, carícies, abraçades, llengües juganeres, paraules a cau d'orella, dits molls amb olor a excitació. Es mossegava els llavis. El sorprenia estar tan excitat. Potser era el canvi d'aires, el feréstec paisatge, els missatges que encara podia llegir a la pantalla del mòbil... La megafonia interna enunciava la propera parada, la seva, el seu destí. Se li notava? Se n'adonaria? S'enfadaria? S'ofendria? Va baixar a l'andana d'un salt. Potser havia arribat l'hora de deixar en aquell tren els dubtes, la timidesa, la inseguretat, les pors... Es deixà dur per les escales mecàniques i, com aquell primer cop, ella l'estava esperant, somrient impacient. De lluny li podia veure els ulls brillant d'emoció. Agafà aire, omplint els pulmons del tot. El deixà anar just abans d'abraçar-la. No van pronunciar cap paraula però durant aquella llarga abraçada el món es va aturar. No hi havia passat ni futur. Només el present, el moment. S'estrenyien amb força, amb les ganes contingudes per no cridar massa l'atenció. No l'hauria volgut deixar mai. Es van separar, es van mirar, van somriure. Per fi.

S'allunyaren de l'estació i del centre, caminaven a pas lleuger, amb ganes de fugir de la civilització. Ella preguntava detalls del viatge. Ell explicava petites anècdotes, impressions. Enrere deixaven el terreny urbà. Quan més s'endinsaven en la natura, més fort li bategava el cor. Ella comentava detalls del camí però ell ja no l'escoltava. Li seguia el moviment dels llavis, hipnotitzat per un somriure que no dissimulava la felicitat de tenir-lo caminant al seu costat. La mirava als ulls, al fons de l'ànima, pensant en tot el que li faria si pogués...