diumenge, 12 d’abril de 2015

Ruixat

-       

- Això que ha passat no es pot tornar a repetir, em sents?
- Au va, ara diràs que no t'ha agradat!
- Massa, precisament per això ho dic!!
- Segur? De debò no vols que es repeteixi?

El petó fou llarg, apassionat, amb algun gemec mig ofegat...

Tot havia començat de bon matí. Era un preciós dia de primavera, un cop més estàvem a punt de començar una de les nostres habituals excursions. Ens agradava compartir rutes, camins, senders. Era una metàfora de la nostra amistat. El moment ideal per posar-nos al dia de les nostres vides. I aquella hauria estat una jornada com tantes si no fos perquè a mig camí de tornada es va començar a ennuvolar. Vam accelerar el pas amb l'esperança que la pluja no ens enxampés, però va ser més ràpida que nosaltres.
El xàfec era prou violent com per necessitar més protecció que la capellina. Coneixia prou la zona com per recordar un vell pont que ens podria servir d'aixopluc. El riu, sovint sec, començava a baixar amb un cabal considerable. Ens vam ajudar mútuament per enfilar-nos dins un dels tallamars del pont; ens faria de cova artificial. Només calia esperar que el nivell del riu no pugés gaire més...




-      Que emocionant! M'encanten les aventures.
- Sí, ja em conec el teu esperit aventurer però no les tinc totes. I si puja el nivell?
- Saps nedar, oi? 
- No tinc ganes de mullar-me! 

I va riure, segurament donant una altra interpretació a les meves paraules.

- Relaxa't, gaudeix de l'espectacle!
- Com vols que em relaxi enmig d'una situació com aquesta?
- Mmm, saps? Hi ha una cosa que sempre he tingut ganes de provar i segur que et relaxa           molt...

El petit espai afavoria la proximitat. Per no embrutar-nos de pols i teranyines ens havíem assegut cara a cara, evitant repenjar-nos al mur. Sense afegir cap altra paraula va posar la seva motxilla darrera el meu cul i em va fer estirar al mateix moment que em començava a descordar els pantalons per acabar abocant-se al meu sexe. Ho va fer amb gest decidit i certa violència continguda. Hauria d'haver protestat però em va agafar tant per sorpresa que no vaig ser capaç d'oposar-m'hi, de fet vaig cedir a la seva voluntat. 

Tancant els ulls em vaig entregar al plaer. Sentia la pluja picant fort a les pedres, algun tro. La tempesta semblava una metàfora de meu interior. Una electricitat salvatge em començava a pujar des del final del cul fins a la gola. No vaig poder ni vaig saber com ofegar el crit de l'orgasme. Em vaig incorporar. Ens miràvem. Em va tornar a besar i vaig notar el meu gust al seus llavis. No entenia com havia pogut passar. Acabava de sentir plaer amb algú del meu mateix gènere i m'havia agradat. 

Només sabia que no es podia repetir perquè sinó seria la meva perdició; en voldria més. Dins meu es va instal·lar un dilema: Havia de renunciar a aquells moments compartits que tant em feien sentir l'emoció de viure?

6 comentaris:

  1. Ostres... lectures que desperten el neguit adormit (encara l'haurem d'escanyar -en el bon sentit-)
    c];•)

    ResponElimina
  2. Mai..... mai renunciis a les emocions que et fan viure....!

    Això ningú ens ho pot treure, es posin com es posin....

    I el relat... fantàstic, com sempre... penso (sota la meva humil i potser gens valuosa opinió), que cada vegada que escrius un relat nou et superes.

    No deixis d'escriure... per nosaltres i per tú mateixa... tingues pietat...

    I compte amb les branquetes de la farigola al culet...punxen!!!

    Una abraçada i gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com renunciar a la nostra essència? Com deixar de ser qui som?
      Gràcies per les teves paraules, just en el moment que tinc la sensació d'haver-me estancat i que estic experimentant un gir cap a altres gèneres literaris...

      Ja no sé viure sense escriure ;-)
      Abraçada de tornada, amb afecte.

      Elimina
  3. Molt bo. M'ha encantat la sorpresa final! Bravo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, moltes gràcies!! Venint de tu és tot un afalac!! Salutacions.

      Elimina