Ruixat

-       

- Això que ha passat no es pot tornar a repetir, em sents?

- Au va, ara diràs que no t'ha agradat!

- Massa, precisament per això ho dic!!

- Segur? De debò no vols que es repeteixi?

El petó fou llarg, apassionat, amb algun gemec mig ofegat...

Tot havia començat de bon matí. Era un preciós dia de primavera, un cop més estàvem a punt de començar una de les nostres habituals excursions. Ens agradava compartir rutes, camins, senders. Era una metàfora de la nostra amistat. El moment ideal per posar-nos al dia de les nostres vides. I aquella hauria estat una jornada com tantes si no fos perquè a mig camí de tornada es va començar a ennuvolar. Vam accelerar el pas amb l'esperança que la pluja no ens enxampés, però va ser més ràpida que nosaltres.

El xàfec era prou violent com per necessitar més protecció que la capellina. Coneixia prou la zona com per recordar un vell pont que ens podria servir d'aixopluc. El riu, sovint sec, començava a baixar amb un cabal considerable. Ens vam ajudar mútuament per enfilar-nos dins un dels tallamars del pont; ens faria de cova artificial. Només calia esperar que el nivell del riu no pugés gaire més...

-      Que emocionant! M'encanten les aventures.

- Sí, ja em conec el teu esperit aventurer però no les tinc totes. I si puja el nivell?

- Saps nedar, oi? 

- No tinc ganes de mullar-me! 

I va riure, segurament donant una altra interpretació a les meves paraules.

- Relaxa't, gaudeix de l'espectacle!

- Com vols que em relaxi enmig d'una situació com aquesta?

- Mmm, saps? Hi ha una cosa que sempre he tingut ganes de provar i segur que et relaxa           molt...

El petit espai afavoria la proximitat. Per no embrutar-nos de pols i teranyines ens havíem assegut cara a cara, evitant repenjar-nos al mur. Sense afegir cap altra paraula va posar la seva motxilla darrera el meu cul i em va fer estirar al mateix moment que em començava a descordar els pantalons per acabar abocant-se al meu sexe. Ho va fer amb gest decidit i certa violència continguda. Hauria d'haver protestat però em va agafar tant per sorpresa que no vaig ser capaç d'oposar-m'hi, de fet vaig cedir a la seva voluntat. 

Tancant els ulls em vaig entregar al plaer. Sentia la pluja picant fort a les pedres, algun tro. La tempesta semblava una metàfora de meu interior. Una electricitat salvatge em començava a pujar des del final del cul fins a la gola. No vaig poder ni vaig saber com ofegar el crit de l'orgasme. Em vaig incorporar. Ens miràvem. Em va tornar a besar i vaig notar el meu gust al seus llavis. No entenia com havia pogut passar. Acabava de sentir plaer amb algú del meu mateix gènere i m'havia agradat. 

Només sabia que no es podia repetir perquè sinó seria la meva perdició; en voldria més. Dins meu es va instal·lar un dilema: Havia de renunciar a aquells moments compartits que tant em feien sentir l'emoció de viure?

Pètals

Un vespre més era l'últim en abandonar el lloc de feina. Cansat i desanimat va pensar que tornar a casa a peu seria una bona idea per oxigenar el cervell. Notà la primera ràfega de vent quan intentava tancar la porta. L'aire li fuetejà la pell, el fred se li clavà com un ganivet. Es protegí el coll, ficà les mans a les butxaques i començà a caminar. Queia una fina cortina d'aigua, gairebé imperceptible; semblava que el vent l'escombrés abans no arribés a terra. L'aire era cada cop més fort i, de tant en tant, el vent udolava. Els carrers havien anat quedant deserts. La pluja guanyà intensitat, com si de cop algú hagués obert una aixeta. La caputxa de la jaqueta servia de ben poc. Aviat estaria xop de dalt a baix i les ràfegues de vent accentuaven la sensació de fred.

Aquell era un carrer ple de grans portals on refugiar-se, hi havia entrat més d'un cop, només per meravellar-se en la contemplació del luxe burgès. Tan de bo en trobés un d'obert... Amb prou feines podia caminar tenint el vent en contra. Girava el cap a cada portal fent una ullada ràpida, sense aturar-se. Una ràfega l'empenyé contra la paret. Davant seu la porta es movia, obrint-se i tancant-se uns pocs centímetres. Hagué de fer força per vèncer la resistència de l'aire. Un cop dins respirà alleugerit; per fi un recer, un descans. Els pocs metres caminant contra la força de la natura l'havien acabat d'esgotar. S'estava relaxant quan el llum començà a fallar. Es va sobresaltar. Arrambà l'esquena contra la paret; si marxava la llum, com a mínim no estaria al mig del pas. La situació li portà al cap els mals pensaments de sempre, idees de solitud, de desorientació, de no trobar sentit a la seva vida... Si com a mínim estigués ben acompanyat, tot seria tan diferent! Tancà els ulls recordant moments alegres, moments bonics, però sempre acabava arribant a moments de llàgrimes. Espolsà el cap volent espantar els fantasmes d'un passat massa recent com per haver-lo oblidat. S'agafà les mans, al canell hi duia un regal simbòlic que l'ancorava a sensacions agradables. Les acostà al cor buscant la calidesa de qui li havia regalat. Es tranquil·litzà, tancà els ulls, somrient.

Un espetec el tornà a la realitat. Mirà cap al carrer, completament fosc, sense enllumenat públic. Donà gràcies de ser en un portal amb llum d'emergència. La poca claror amb prou feines permetia distingir un pam enllà, res més. A fora la tempesta s'havia fet violenta. Els llamps il·luminaven la foscor i la pluja picava violentament contra el finestral de la porta. Recordà la relació entre l'aigua i els esperits. Gairebé hauria preferit seguir tenint pensaments pessimistes i no pas esotèrics. Es començà a sentir observat. En entrar aviat observat que la garita del conserge estava buida i, amb els sentits en alerta com tenia, n'hauria escoltat les passos. Si no hi havia ningú, per què tenia aquella sensació? S'agafà les espatlles abraçant-se a si mateix, tancà els ulls ben fort, esperant desfer-se de l'estranya por que creixia en el seu interior.

De sobte sentí com una força l'empenyia contra la paret, pressionant-li el pit. Volgué desfer l'abraçada però no podia. Ara sabia que no estava sol però tampoc era capaç de distingir qui o què intentava ofegar-lo. Pensà que potser només era un atac d'angoixa, producte del cansament o del pànic. No s'atrevia a obrir els ulls. Sentia com s'anava quedant sense aire; pel seu cervell passaven pensaments relacionats amb tot allò pendent per aconseguir. S'adonà de les immenses ganes de viure que tenia. Tornà a pensar en ella. Intentà desfer-se de l'estranya força i aleshores li arribà una olor dolça que ho embolcallà tot. La força deixà lloc a una nova sensació, menys violenta però igual d'inexplicable.

Alguna cosa se li estava entortolligant al coll, com una carícia que havia pujat del pit cap a les orelles i el clatell. La pressió era més lleu, semblant a una abraçada, i el pànic passà a ser a una calma que s'anà convertint en excitació. La carícia continuà pujant per darrera el clatell, embolcallant-li el cap, i tornà a baixar per les galtes, el pit, pels laterals del cos. Sentí una escalfor al pubis, el sexe en erecció, dur, a punt d'esclatar. Respirava excitat, mig gemegant. Fos el que fos, li acabaria provocant un orgasme. Ejaculà i es deixà caure, notant com la caiguda semblava sostinguda. En cap moment havia deixat de sentir la dolça olor de flors. Li recordava els geranis florits, l'estiu. S'estava recuperant, encara plovia però el vent havia afluixat. Tornà la llum. El vestíbul aparegué davant seu, completament buit però ple d'aquella olor que l'acompanyaria fins a casa.

Entrà al pis. Es sentia molt més cansat que de costum; havia perdut la noció del temps. Es despullà. Tenia l'olor enganxada a la pell, a la roba. Posà una rentadora i se n'anà a la dutxa. Es mirà la banyera. S'imposà la idea d'omplir-la d'aigua calenta i submergir-s'hi. Per fi l'esperat moment de relax. Tancà els ulls... L'olor de flors flotava per damunt l'olor del gel de bany. Tornà a sentir una fiblada d'excitació. Un calfred li pujà per la columna, del sexe fins a les cervicals. Feia molts anys que no sentia res semblant. Tancà els ulls. Pensà que una olor tan dolça només podia ser d'una dona sensible i afectuosa. Se l'imaginà: voluptuosa, generosa, entregant-se-li, donant-li plaer. De nou tornà a sentir la presència, les carícies. Estava tan esgotat que no va fer ni l'esforç de pensar. Si abans no li havia fet mal (al contrari, sentia que l'havia salvat) no tenia perquè fer-n'hi ara. L'aigua es bellugava en petits remolins entre les seves cames, semblava una banyera d'hidromassatge. Deixà caure els braços dins l'aigua i començà a jugar, movent els dits, notant com el líquid passava entremig. Tingué por de quedar-se adormit. S'esclarí i se n'anà directe al llit.

En apartar el cobrellit i el llençol el saludà de nou la dolça olor. Somrigué. Pensà que també era una dona juganera. S'estirà, derrotat, submís. Posà els braços en creu i, abans de quedar-se adormit, murmurejà “t'estimo” sense saber perquè ni a qui.

L'endemà el matí es despertà ben abrigat. L'olor dolça persistia en els llençols. Els aspirà profundament, rebent l'aroma del plaer. En moure les cames descobrí que necessitaria una altra dutxa i, també, canviar els llençols. Se sentia profundament satisfet, com quan s'adormia després d'haver fet l'amor. Es girà cap al costat buit del llit. Passà la mà buscant una escalfor que ja no hi era des de feia temps, massa temps... En trobar aquell tacte palpà millor. Obrí els ulls. Pètals? Apartà el llençol. Un mantell de pètals cobria l'altre meitat del llit. N'engrapà uns quants i, instintivament, se'ls acostà al nas. Aspirà fort. Mai oblidaria aquella olor. Ara només quedava l'esperança que tingués propietària i no es rendiria fins trobar-la.

Per això, quan coneix a una noia i s'hi acosta per fer-li dos petons tanca els ulls i aspira a fons... 

Foto: Silvana L. Merino 

Molt molla

La situació era estranya però no estava nerviosa, al contrari. Em sentia curiosament relaxada. N'havíem parlat aquell dia que vam quedar per dinar i veure'ns per fi en persona. Per segons què som molt iguals, això ajuda a la compenetració; per segons què som molt diferents i això ens havia despertat certa fascinació.

M'anava despullant lentament, tu em miraves unes passes enllà, enfundat en un impermeable. Em sentia poderosa, enmig de la natura, xopa però serena. La predicció meteorològica no havia fallat, saber que ningú s'atreviria a sortir amb aquell xàfec ens donava confiança i tranquil·litat. Ens miràvem i somrèiem incrèduls, perquè ningú s'ho creuria, si mai ho explicàvem...

Recollies la meva roba, deixant-me fer. No em tocaves, gaudies d'anar descobrint per primer cop tot el meu cos nu, amarat de pluja. Em costava tenir els ulls oberts, els cabells se m'arrapaven al rostre. L'excitació creixia. Tu també et vas anar despullant, em tenies enveja. Érem dos cossos de porcellana enmig la fúria de la natura, protegits pel nostre element. Aleshores va arribar el primer contacte.

Et vas acostar a pas tranquil, prudent, en alerta per no relliscar. Ens vam abraçar i ens vam dir el primer que ens va passar pel cap, directe del cor. Després una abraçada llarga, palpant-nos tota l'esquena, baixant fins el cul, tornant a pujar, buscant besar els llavis. Arribats a aquest punt, la nostra natura luxuriosa va fer la seva primera aparició a través de la llengua. Ens llepàvem les gotes, de baix a dalt, recollint-les. Et vas aturar als meus pits per jugar amb els mugrons, conscient del meu desig i debilitat.

Em vaig abraçar a tu, aixecant el cap al cel i trobant-me amb la pluja, just al mateix moment que sentia els primers regalims escapolint-se del meu sexe. Els vas netejar amb la mà, et vas agafar al meu cos per agenollar-te davant meu, per dir-me com n'estava de bonica tan salvatge i lliure. Vas separar una mica més les meves cames, buscant les restes dels regalims. Cada llepada em feia tremolar, notava com t'aferraves fort al meu cul, no sé si per aguantar-te o per aguantar-me. La teva llengua em penetrava, recorrent tota la meva íntima cavitat. Sospirava, gemegava. Sospiraves, gemegaves. Abaixava la mirada per trobar-me amb els teus ulls, lluents de satisfacció, plens de desig i excitació.

Et vas aixecar per posar-me les mans sobre les espatlles i fer-me baixar. La catifa de molsa estava molla i relliscosa, tota una metàfora. La fresca olor ens va acollir en un llit sense llençols. El contrast de temperatures em va posar la pell de gallina. Em vas abraçar per donar-me més escalfor, besant-me, mossegant-me, recorrent el coll, jugant amb els llavis, masturbant-me, torturant-me els mugrons. Jo també gaudia de l'oportunitat d'assaborir el teu cos, de gaudir la seva curiosa olor alterada per la situació. Reia, se'm feia molt curiós veure un home com tu, sempre tan elegant i refinat, tirat pel terra del bosc, tot nu i xop. Vas riure amb el meu comentari, recordant-me que també ets un home segur de si mateix, juganer i amb molta curiositat. Recordaries per sempre les sensacions d'aquest dia, ho sabies, ho sabíem. I ningú s'ho creuria... Ningú ho diria...

Ens rebolcàvem en el nostre llit de molsa, embrutant-nos en la seva suavitat, amarant-nos de la seva característica olor de tardor... Vaig buscar el teu sexe, dur, erecte, palpitant. Et subjectava pels canells, fingies oposició, jugàvem. Et vaig mirar als ulls, dels ulls vaig baixar més avall. “Fes-ho”. No et va caldre repetir-ho, tenia ganes de devorar-te, de fer-te cridar, d'allargar el moment de l'orgasme, sentir-te a les meves mans, apoderar-me del teu ésser, robar-te l'alè.

Em vas deixar fer, concentrat en el teu plaer, en gaudir d'aquella situació com si no fos real. Sentia la pluja picant-me l'esquena, resseguint la meva columna, baixant avall fins el cul. Increïblement excitant... Vam rodolar un cop més, intercanviant-nos els papers. Et vas esmerçar en apoderar-te de tota la meva humitat. Avui els bassals passarien desapercebuts, fusionant-se amb l'ambient...

Et vas aixecar, tot brut i suat, salvatge com un Déu pagà. Et vas posar dret amb una cama a cada costat del meu cap. “Quieta, deixa'm embrutar-te” L'escalfor de la teva ejaculació damunt els meus pits i panxa contrastava amb la fredor de la meva pell. Estava a punt de perdre la poca raó que em pogués quedar. I me la vas fer perdre del tot quan vam començar a refregant-nos cos amb cos, situant-nos en posició de 69... Quedaríem embetumats de tots els nostres fluids corporals. Trobaríem la solució fent servir la molsa com una esponja gegant. Ens oloraríem com dos animals i acabaríem fent l'amor fins l'esgotament.

Estirats de costat, encara damunt la catifa humida, ens acariciàvem de manera suau, recuperant la normalitat, notant com la respiració i el cor tornaven al seu ritme habitual. Vas treure un parell de tovalloles per eixugar-nos, per tapar-nos i recuperar temperatura corporal. El ruixat minvava, imitant el nostre ritme. Ens vam mig vestir per anar cap al cotxe. Vas engegar la calefacció per eixugar-nos millor. Mai més tornaríem a sentir aquella indescriptible atmosfera. Embriagadora, excitant.

Passat un temps, vas confessar que encara hi somiaves, amb l'olor, el tacte. Que cada cop que plovia tenies una erecció espontània i un terrible desig de despullar-te al mig del bosc per fer-me l'amor sota la pluja, altre cop... Però que optaves per omplir la banyera i submergir-te en el sabó, recordant com d'agradable és sentir-se tant salvatge com un animal.

I sempre que m'ho expliques acabo molt molla... Desitjant estar junts, de nou sota la pluja.