dilluns, 16 de febrer de 2015

Pètals

Un vespre més era l'últim en abandonar el lloc de feina. Cansat i desanimat va pensar que tornar a casa a peu seria una bona idea per oxigenar el cervell. Notà la primera ràfega de vent quan intentava tancar la porta. L'aire li fuetejà la pell, el fred se li clavà com un ganivet. Es protegí el coll, ficà les mans a les butxaques i començà a caminar. Queia una fina cortina d'aigua, gairebé imperceptible; semblava que el vent l'escombrés abans no arribés a terra. L'aire era cada cop més fort i, de tant en tant, el vent udolava. Els carrers havien anat quedant deserts. La pluja guanyà intensitat, com si de cop algú hagués obert una aixeta. La caputxa de la jaqueta servia de ben poc. Aviat estaria xop de dalt a baix i les ràfegues de vent accentuaven la sensació de fred.

Aquell era un carrer ple de grans portals on refugiar-se, hi havia entrat més d'un cop, només per meravellar-se en la contemplació del luxe burgès. Tan de bo en trobés un d'obert... Amb prou feines podia caminar tenint el vent en contra. Girava el cap a cada portal fent una ullada ràpida, sense aturar-se. Una ràfega l'empenyé contra la paret. Davant seu la porta es movia, obrint-se i tancant-se uns pocs centímetres. Hagué de fer força per vèncer la resistència de l'aire. Un cop dins respirà alleugerit; per fi un recer, un descans. Els pocs metres caminant contra la força de la natura l'havien acabat d'esgotar. S'estava relaxant quan el llum començà a fallar. Es va sobresaltar. Arrambà l'esquena contra la paret; si marxava la llum, com a mínim no estaria al mig del pas. La situació li portà al cap els mals pensaments de sempre, idees de solitud, de desorientació, de no trobar sentit a la seva vida... Si com a mínim estigués ben acompanyat, tot seria tan diferent! Tancà els ulls recordant moments alegres, moments bonics, però sempre acabava arribant a moments de llàgrimes. Espolsà el cap volent espantar els fantasmes d'un passat massa recent com per haver-lo oblidat. S'agafà les mans, al canell hi duia un regal simbòlic que l'ancorava a sensacions agradables. Les acostà al cor buscant la calidesa de qui li havia regalat. Es tranquil·litzà, tancà els ulls, somrient.

Un espetec el tornà a la realitat. Mirà cap al carrer, completament fosc, sense enllumenat públic. Donà gràcies de ser en un portal amb llum d'emergència. La poca claror amb prou feines permetia distingir un pam enllà, res més. A fora la tempesta s'havia fet violenta. Els llamps il·luminaven la foscor i la pluja picava violentament contra el finestral de la porta. Recordà la relació entre l'aigua i els esperits. Gairebé hauria preferit seguir tenint pensaments pessimistes i no pas esotèrics. Es començà a sentir observat. En entrar aviat observat que la garita del conserge estava buida i, amb els sentits en alerta com tenia, n'hauria escoltat les passos. Si no hi havia ningú, per què tenia aquella sensació? S'agafà les espatlles abraçant-se a si mateix, tancà els ulls ben fort, esperant desfer-se de l'estranya por que creixia en el seu interior.
De sobte sentí com una força l'empenyia contra la paret, pressionant-li el pit. Volgué desfer l'abraçada però no podia. Ara sabia que no estava sol però tampoc era capaç de distingir qui o què intentava ofegar-lo. Pensà que potser només era un atac d'angoixa, producte del cansament o del pànic. No s'atrevia a obrir els ulls. Sentia com s'anava quedant sense aire; pel seu cervell passaven pensaments relacionats amb tot allò pendent per aconseguir. S'adonà de les immenses ganes de viure que tenia. Tornà a pensar en ella. Intentà desfer-se de l'estranya força i aleshores li arribà una olor dolça que ho embolcallà tot. La força deixà lloc a una nova sensació, menys violenta però igual d'inexplicable.

Alguna cosa se li estava entortolligant al coll, com una carícia que havia pujat del pit cap a les orelles i el clatell. La pressió era més lleu, semblant a una abraçada, i el pànic passà a ser a una calma que s'anà convertint en excitació. La carícia continuà pujant per darrera el clatell, embolcallant-li el cap, i tornà a baixar per les galtes, el pit, pels laterals del cos. Sentí una escalfor al pubis, el sexe en erecció, dur, a punt d'esclatar. Respirava excitat, mig gemegant. Fos el que fos, li acabaria provocant un orgasme. Ejaculà i es deixà caure, notant com la caiguda semblava sostinguda. En cap moment havia deixat de sentir la dolça olor de flors. Li recordava els geranis florits, l'estiu. S'estava recuperant, encara plovia però el vent havia afluixat. Tornà la llum. El vestíbul aparegué davant seu, completament buit però ple d'aquella olor que l'acompanyaria fins a casa.

Entrà al pis. Es sentia molt més cansat que de costum; havia perdut la noció del temps. Es despullà. Tenia l'olor enganxada a la pell, a la roba. Posà una rentadora i se n'anà a la dutxa. Es mirà la banyera. S'imposà la idea d'omplir-la d'aigua calenta i submergir-s'hi. Per fi l'esperat moment de relax. Tancà els ulls... L'olor de flors flotava per damunt l'olor del gel de bany. Tornà a sentir una fiblada d'excitació. Un calfred li pujà per la columna, del sexe fins a les cervicals. Feia molts anys que no sentia res semblant. Tancà els ulls. Pensà que una olor tan dolça només podia ser d'una dona sensible i afectuosa. Se l'imaginà: voluptuosa, generosa, entregant-se-li, donant-li plaer. De nou tornà a sentir la presència, les carícies. Estava tan esgotat que no va fer ni l'esforç de pensar. Si abans no li havia fet mal (al contrari, sentia que l'havia salvat) no tenia perquè fer-n'hi ara. L'aigua es bellugava en petits remolins entre les seves cames, semblava una banyera d'hidromassatge. Deixà caure els braços dins l'aigua i començà a jugar, movent els dits, notant com el líquid passava entremig. Tingué por de quedar-se adormit. S'esclarí i se n'anà directe al llit.

En apartar el cobrellit i el llençol el saludà de nou la dolça olor. Somrigué. Pensà que també era una dona juganera. S'estirà, derrotat, submís. Posà els braços en creu i, abans de quedar-se adormit, murmurejà “t'estimo” sense saber perquè ni a qui.

L'endemà el matí es despertà ben abrigat. L'olor dolça persistia en els llençols. Els aspirà profundament, rebent l'aroma del plaer. En moure les cames descobrí que necessitaria una altra dutxa i, també, canviar els llençols. Se sentia profundament satisfet, com quan s'adormia després d'haver fet l'amor. Es girà cap al costat buit del llit. Passà la mà buscant una escalfor que ja no hi era des de feia temps, massa temps... En trobar aquell tacte palpà millor. Obrí els ulls. Pètals? Apartà el llençol. Un mantell de pètals cobria l'altre meitat del llit. N'engrapà uns quants i, instintivament, se'ls acostà al nas. Aspirà fort. Mai oblidaria aquella olor. Ara només quedava l'esperança que tingués propietària i no es rendiria fins trobar-la.


Per això, quan coneix a una noia i s'hi acosta per fer-li dos petons tanca els ulls i aspira a fons... 


Foto: Silvana L. Merino 

6 comentaris:

  1. A VEGADES ELS RECORDS PODEN PRODUIR AQUELES SENSACIONS QUE VAM VIURE...PENSO QUE AIXÒ ÉS BÓ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí. Records, memòria, realitat, fantasia, imaginació, desig...

      Moltes gràcies per llegir i deixar el teu comentari!! Fins aviat...

      Elimina
  2. sorprenent! hi veig solitud en el protagonista..però el relat produeix sensacions, crec que això és interessant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Àngels! M'alegra que em llegeixis i comentis.

      Està inspirat en algú que per fi ha deixat enrere la solitud. Si transmet aquesta sensació puc estar satisfeta: he aconseguit el meu objectiu.

      Ens veiem a la feina! :D

      Elimina
  3. Sensacions que ja havien passat, rescatades del fons de la memòria pregona, oblidats per la realitat.

    Noia de les flors. Vingueres i marxares, i em vas deixar la teva olor i el teu delit marcat sobre la pell. Vas obrir la porta a un nou camí.

    Et recordo..

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que és intens es queda gravat en l'ànima. Ni més ni menys. I de tot se n'aprèn...
      Gràcies.

      Elimina