divendres, 18 de novembre de 2011

Bons bombons (Recepció de nit II)

Els silencis llargs m’incomoden i aquell m’estava matant. El que havia passat entre nosaltres em desconcertava una mica. Ni m’ho esperava ni m’ho hauria pogut imaginar. Ens creuaven mirades o ens fèiem gestos assenyalant expositors interessants. Però els dos evitàvem fer cap comentari directe sobre el tema, fins que ja no vaig poder més.

- Escolta, el què ha passat abans... Normalment jo no sóc així, vull dir que no sé perquè ho he fet ... Bé sí, em venia molt de gust, hi estava còmode i m’he deixat dur ....

- Tranquil•la, si m’hagués sentit violent ho hauria parat. En fred m’he sentit incòmode perquè fa molt temps que.... que no estic amb cap dona.... i de cop he estat amb dues, sense saber ben bé com ha passat...

- Ho sento. Em sap greu... No he pensat gaire en tu, em sento egoista ara.

- I si marxem d’aquí? Necessito airejar-me. Vols que en parlem tot sopant?

- Entesos.

La conversa durant el sopar no va tenir res de sexual, a part de petites bromes innocents. Més aviat va ser el moment on cadascú es va mostrar tal com és.

La veritat és que era un home de món, un home amb molta cultura, amb qui podies parlar de tot, inquiet, nerviós, amb afany de coneixement... I allò em fascinava encara més. No tan sols era un cos naturalment bonic sinó que tenia l’habilitat de fer-te somriure i riure, encara que a estones la seva sinceritat pogués resultar punyent però amb la millor intenció del món.

Després de sopar em va acompanyar fins a la porta de l’habitació; dubtava entre ser freda i distant o convidar-lo a entrar, el cervell m’anava a mil analitzant totes les possibilitats. Ell semblava cansat, així que vaig optar per una actitud neutral.

- Moltes gràcies pel sopar.

- Ja pots comptar, si has pagat tu!!

- Vull dir que he estat molt a gust i que necessitava passar una estona tan agradable com la que hem compartit.

- Tinc uns horaris una mica bojos, però si vols n’hi poden haver més.

- Gràcies.

I sense saber com em vaig trobar enganxada als seus llavis... Va ser un petó lleu, un petó que s’havia escapat sense permís.

- Ho sento, perdona...

- En vols un altre?

- Sí...

I ens vam fondre en un altre petó, aquesta vegada de llengua juganera, que es va allargar molt més, fins que ell el va aturar conscient que no era el moment ni la manera.

- He de marxar, avui tinc torn de nit i...

- Entesos. Cuida’t molt, ja parlarem, fins aviat.

- Fins aviat, bona nit.

Un cop sola em vaig trobar immersa en un mar de contradiccions. Tan aviat semblava que el conegués de tota la vida com se’m feia un personatge hermètic i reservat. El cas és que era perfectament conscient que l’endemà jo ja no seria la mateixa. Anava recordant la jornada i la imaginació se’m disparava, de manera que em vaig acabar masturbant, no un sol cop, sinó dos o potser van ser tres... Recordava la seva mirada neta i penetrant, els seus deliciosos llavis (dels que encara tenia el seu regust de cafè) i les seves mans fredes de palmell gran.... Tornava a recórrer mentalment el seu cos mentre recorria físicament el meu imaginant que era ell qui ho feia.

Al matí vaig trobar un SMS. “Espero que en surti un bon relat. Per cert, marxes avui, oi? No em podré acomiadar de tu però m’agradaria tornar-te a veure quan sigui possible. Cuida’t molt i ves per feina!”

Vaig tornar a la realitat, decidint que no donaria detalls a ningú sobre aquell cap de setmana. Després d’entregar la feina em vaig mig oblidar del tema.
No el vaig tornar a veure fins al cap d’un mes però durant tot aquell temps ens vam enviar uns quants correus. Era evident que entre nosaltres havia nascut una peculiar amistat, de manera molt atípica i un xic transgressora.



Ell diria que sóc dolenta (m’ho va dir uns quants cops, suposo que per com l’havia fet patir) però vaig decidir que d’ara en endavant m’allotjaria sempre al seu hotel amb l’esperança de poder veure’l en persona sovint. M’havia agafat un cap de setmana de desconnexió per organitzar una mica la meva caòtica vida. Sentia que em faltava aire, necessitava una pausa.

El senyal de missatge va sonar: “Hola, veig que tornes a ser aquí! Feina altre cop?”

Li vaig explicar el motiu de la meva presència a l’hotel i per alegria meva en el següent missatge m’anunciava que, essent temporada baixa, començaven les seves vacances.

“Si vols que en parlem estic lliure a partir d’aquesta tarda”

Va ser com rebre la visita d’un àngel, un regal inesperat. Millor impossible. El meu estat anímic demanava una dosi de benestar urgent.

A mitja tarda sèiem un davant de l’altre, enfredolits i cansats, amb una tassa de xocolata desfeta a les mans. Ell tenia més ganes de parlar que jo i se’n va adonar. Va començar a preguntar fins que em va arrencar de la gola totes les angoixes que em perseguien des de feia dies.

- T’has d’activar, has de posar ordre. Mira, això és com les claus de les habitacions, bé, com les targetes. Cadascuna està programada per obrir la porta d’un número concret, tu també has de programar les teves targetes perquè obrin les portes que vols, però si no introdueixes el número correcte poc podrà fer el sistema, entens?

- No, no acabo d’entendre gaire què vols dir.

- No pensis en totes les coses que has de fer com una llista, pensa en cada cosa per separat, dedica’t a una i quan la tinguis enllestida passa a la següent. Tots tenim moments d’angoixa però no et pots quedar bloquejada, impassible. Activa les teves claus.


Definitivament, vaig ser conscient que en ell hi havia molt per descobrir i a la vegada em vaig adonar de com m’agradaria tenir més temps per aprofundir en la psique d’aquell home amb qui em sentia tan a gust.

- Mira, aquests dies de vacances vull aprofitar per fer tràmits i gestions però prometo trobar un altre moment per tu. Et vull fer un regal per animar-te, segur que t’agrada.

- Un regal? Ai mare, por em fas!

- No tonta, no és res del que t’imagines. Aprofita el cap de setmana per oxigenar-te i organitzar-te. Abans no marxis tindràs una sorpresa.

Això era divendres i diumenge al matí rebia un SMS seu: “M’obres la porta? Sorpresa!!”

En obrir la porta no m’esperava trobar el que em vaig trobar. Palplantat amb gest divertit, lluint un orgullós somriure, mostrava una caixa embolicada amb paper de regal i un llaç daurat.

- Espero que t’agradin, els he fet jo mateix. És una de les activitats que més em relaxa per molt estrany que et pugui semblar...

Vaig desembolicar amb compte, pensant què carai podia ser. Una intensa aroma familiar va arribar a les meves narius: xocolata?



- Bombons? Els has fet tu? Si home, va!
- Que sí, sóc un fanàtic de la xocolata i de les postres!! M’agrada experimentar, ja veuràs!!

Ens vam asseure al balcó, entre el Paral•lel i Montjuïc. Davant meu tenia una caixa d’estímuls no només olfactius. Amb un cop d’ull ja s’evidenciava un treball fet curosament, a consciència, visualment atractiu, cuidant el mínim detall. Ell era així, com aquells bombons.

- No sé per on començar. Quin m’aconselles?

- Agafa’n un qualsevol i mossega’l amb calma, a veure que et sembla!!

Vaig anar sobre segur, agafant una típica trufeta de deliciosa xocolata negra, cruixent, amb el toc just de brandy. Deliciosa...

- Ostres que bo!! Quin crac estàs fet!! Et creuràs que mai he fet trufes?

I a continuació va venir una master class sobre com fondre la xocolata i com manipular-la correctament. Sí, no m’havia enganyat, acabava de descobrir una de les seves grans passions.

- Té, tasta aquest ja veuràs.

- Oh, és tou!! Sembla una gominola, mmmm!! Té un gust estrany, em sona i no sé què és. Són fruites del bosc...

- Mores sí, i què més?

- Doncs no sé, és un gust estrany, molt aromàtic però se m’escapa...

- Va, una pista, n’hi ha molt a Galícia!!

Seguia fent petites mossegades al bombó intentant desxifrar-ne aquell ingredient secret al mateix temps que em sentia totalment descol•locada; m’estava envaint una forta sensació de nostàlgia i alegria.

- No ho endevines?
- No, ho sento... Estic en xoc....
- És eucaliptus!!
- Eucaliptus?! Ostres sí, ara que ho dius....

Segona masterclass sobre les propietats de la xocolata combinades amb les propietats d’altres d’ingredients. I a partir d’aquí van començar les bromes de les possibles aplicacions de la xocolata, acostant-nos a temes més picants però amb un toc dolç.

- Mmmm, el contrast de la xocolata amb el salat d’una dona... Un dia ho hauré de provar! La fusió de textures i sabors...

I altre cop un impuls dels meus. Aquell va ser un petó de xocolata i eucaliptus.


Minuts després ell situava un bombó de caramel sobre el meu pubis. Li va clavar una petita queixalada, just per alliberar el caramel que es va estendre sobre els meus llavis. Llepava amb delicadesa, amb certa timidesa i jo notava com el caramel es barrejava amb altres fluids. Els dos estàvem experimentant junts, em sentia orgullosa de compartir aquell moment amb algú com ell. Escoltava el seus gemecs en assaborir el nou gust que estava paladejant mentre jo descobria una sensació molt plaent i excitant.

Un parell d’intensos orgasmes després vaig demanar si jo també podia fer el mateix, volia barrejar gustos. La combinació d’erecció amb bombó de “dulce de leche” va donar lloc a un parell de bromes que vam riure a ple pulmó. Seria llet amb llet?
Vaig mossegar amb delicadesa, deixant caure el contingut just a la punta del seu gland per després estendre’l amb els meus llavis i recollir-lo amb la llengua. Era com menjar un caramel, fins al fons, xuclant-lo, notant-lo entrar i sortir, llepant-ne el rastre...

Els dos vam coincidir en que estava bo quan li vaig oferir un petó per tal que en pogués conèixer el gust.

- Massa dolç per mi, però pots seguir si t’agrada...
- M’agrada molt i me’l penso acabar tot.

El recepcionista xocolater deixà anar un gemec de plaer que em va posar la pell de gallina. Tants estímuls em motivaven molt i em vaig esforçar per arrencar-li sospirs i més gemecs, notant com estava anant pel bon camí i com aviat s’hi afegiria un nou gust...

- No paris, no paris... per favor!

El veia amb els ulls gairebé en blanc, plorosos, extasiats. Un sobresalt seu va acompanyar la segona llet que vaig rellepar barrejant-la amb els altres gustos. Em vaig acomodar al seu costat, sentint la seva pell, mig abraçada a ell. A cau d’orella li vaig dir si havia pensat mai en fer bombons de semen.... Potser resultava fastigós però en aquell moment vam riure molt.

Me’l mirava en silenci, aquella rialla tan espontània i sincera no tenia preu i estava essent la millor medecina pels meus mals... Li vaig fer un altre petó, aquesta vegada tendre, gairebé fraternal, donant-li les gràcies per enèsima vegada.
Em va mirar fixament, en silenci, amb una gèlida intensitat que feia por. Esperava que digués alguna cosa però no va afegir res, només va moure el cap a banda i banda. Finalment, somrient i amb to molt fluix, va pronunciar una frase que no vaig ser capaç d’entendre. En preguntar-li què havia dit va respondre amb el seu ja típic “ets molt dolenta”.


Continuarà........

4 comentaris: