Dissabte matí. Anava per sortir de casa quan vaig sentir veus davant de la porta. Els dos cosins conversaven. Em va semblar sentir que parlaven de mi. Vaig obrir just quan anaven a tocar el timbre. Els tres vam riure. Dos petons de salutació, mirades de complicitat.
Pel camí m’explicaven detalls del negoci. Quan ja estàvem a punt d’arribar el cosí va rebre una trucada. Es va allunyar uns metres de nosaltres.
- Per la cara que fa, crec que la trucada és de la futura...
- De la futura?
- Sí, es casa el mes que ve.
Efectivament, la trucada era de la núvia. Per aquest motiu no seriem tres a dinar; tampoc quatre. Durant l’esmorzar el cosí es va desfogar. El vam deixar parlar, se’l veia nerviós. Mentre el nuvi m’explicava les seves angoixes, l’altre cosí va sortir un moment. Va tornar sense dir res de la seva estranya escapada. En acabar l’esmorzar vam anar cap al local.
Entrant a la dreta, la barra del bar i poques taules per a un cafè ràpid, a peu dret si cal. A l’esquerra, la botigueta del dolços pecats. Més endins la zona de degustació. Baixant, l’obrador.
- Aquí és on farem els tallers. I aquí és on tindrem el magatzem d’elaborats, amb temperatura i humitat controlades. Ah i un muntacàrregues que ens servirà per pujar els carros al pis de dalt i també perquè les persones amb mobilitat reduïda puguin baixar al taller.
- Caram, ho teniu molt ben pensat. Us felicito.
- Per això necessitarem algú més, per poder estar per tot...
El cosí nuvi va anunciar que ens deixava sols. Va pujar escales amunt i vam sentir com tancava la persiana. Ens vam quedar sols, en silenci, mirant-nos. Vam somriure i ens vam fondre en un petó. Les mans buscaven acariciar pell. Sense gairebé dir-nos res ens despullàvem l’un a l’altre. No pensàvem, només seguíem l’instint, les ganes, el desig... A peu dret em va començar a magrejar els pits, amb delit, succionant els mugrons, llepant-los. Sentia com s’humitejava el meu entrecuix. Li vaig demanar que em tragués les calces. Ho vam fer entre els dos. Li vaig baixar els bòxers; l’erecció va aparèixer com un ressort. Tenia ganes de menjar-me’l però no em deixava. Em llepava els regalims, agenollat a terra. Em tremolaven les cames. Amb un fil de veu vaig enunciar que necessitava un punt de suport. Vam provar una vella cadira d’oficina que hi havia del negoci anterior, però no va oferir massa estabilitat per acollir-nos als dos. Tenia ganes de sentir-lo dins meu. Em va conduir cap a l’escala empolsinada. Primer em va fer seure per acabar el que havia començat. Vaig deixar un bassal, un degoteig que mullava els graons de més avall.
- Necessito sentir-te del tot...
- Em moro de ganes de tenir-te dins!
- De debò? Ho vols?
- És clar que sí!
Va treure una caixa petita de preservatius encara plastificada; ara entenia el motiu de la seva urgent escapada!! Va seure a l’escala, es va enfundar el penis i em va convidar a seure a la seva falda. Vaig entrar-hi lentament, gaudint tot el recorregut, ben lubrificat, oberta, entregada, amb vici. Estava cansada, suada però me’n moria de ganes. Vaig començar a pujar i baixar, entrar i sortir, ajudant-me de la barana. El veia tancar els ulls, sospirar, gemegar, mirar-me amb cara de felicitat. I la humitat no deixava de rajar, banyant-li les cames, la panxa... Vaig accelerar el ritme. Es va tirar enrere i va deixar anar un sonor gemec. Vaig notar com es corria. Va obrir els ulls, em va abraçar fort i a cau d’orella em va dir que li havia agradat molt. Un altre bes. Una mirada que ho deia tot... Cap dels dos sense ganes de marxar. Dinar? Així? Suats, amb olor a sexe i passió?
Ens estàvem acabant de vestir quan vam sentir el soroll de persiana. Ell va pujar amb urgència. Em vaig quedar sola, acabant de posar-me bé la roba, buscant una escombra o quelcom que justifiqués la situació. El cosí s’havia deixat unes claus que necessitava. Va baixar l’escala. Es va aturar just abans de trepitjar els graons molls. Em va mirar. Va somriure. Va acabar de baixar l’escala. Em va passar pel costat, gairebé fregant-me. A cau d’orella em va dir que li agradava la meva olor, aquella olor... Va trobar les claus i va desaparèixer escales amunt.
Vaig sentir la persiana que es tornava a tancar. Va baixar amb el cor desbocat “gairebé ens enxampa!”. Estava convençuda que el cosí nuvi havia intuït què havíem fet durant la seva absència, però no vaig fer cap comentari. Vam sortir al carrer amb la millor fila que es pot fer després del sexe salvatge, apassionat i desbocat. Agafats de la mà vam refer el camí cap a casa. Al meu pis tindríem més comoditat i menys risc d’aparicions inesperades. I allà un segon, un tercer. Fins que la gana ens va fer aturar, just quan s’enfosquia.
- Una dutxa i sortim a sopar? Convido jo!
- Et veig molt generós.
- Estic content...
- Que n’ets de dolç!
- Has dit dolç? Dolç i llaminer, que de tu mai en tindria prou! Bonica, preciosa, nimfa meva, criatureta màgica.
Vaig rebre una pluja de petons que em va fer riure.
- Com m’agradaria sentir-te riure així cada dia! No, millor. Fer-te riure així, cada dia.
El vaig mirar, dubtant si havia d’acceptar treballar amb ell, però desitjava tenir-lo a prop. Riure junts, aixecar un nou negoci junts... Em mirava somrient. Tan bonic, tan desitjable.
- Per què em mires així?
- Perquè acabo de trobar el nom.
- Quin nom?
- El del negoci!
- Ah sí?
- Sí! I gràcies a tu!
- A mi?
- Com m’has dit que sóc?
- Dolç...
- I què tinc en comú amb el meu cosí?
- Sou cosins..
- El cognom!! Dolços Marimon!
Es va aixecar d’una revolada per anar a buscar el telèfon. Va enviar un missatge al cosí. Me’l mirava. Nu, dret al costat del finestral, tenyit per la llum del carrer, en la penombra de la trista espelma que ens havia acompanyat i gairebé s’apagava. La flama ballava, acariciant-nos la pell. Sí, el volia. Volia estar amb ell. No importava com, ni a on.
