dimecres, 29 de juliol de 2009

Collita final

T’he estat seguint, buscant-te, durant segles, masses anys .... I ara que per fi t’he tingut al davant, que t’he trobat, no sé què dir ni què fer. Crec que per ser feliç en tinc prou amb el simple fet d’haver-te reconegut, encara que tu ja no et recordis de mi, de qui vam ser, del nostre passat, sempre junts però separats...

Potser millor que sigui així. Qui sap, potser ja és hora, potser ha arribat el moment de deixar de patir per una obsessió que ens ha fet immortals i que ara, en aquesta vida, arriba al final. No sé si ho entens, si també ho sents o si només ho sap una part de tu que està adormida fins que desperta quan experimentes el sentiment, la sensació de saber-me lluny però notar-me tan real... quan et sembla que sóc una part de tu, un mirall.

Ja no et culpo ni t’acuso, tens dret a no voler ni poder recordar. Estic satisfeta amb poder-te cuidar, que em cuidis, que ens deixem cuidar... T'allibero per pròpia voluntat.

Junts però separats, diga’m que mai m’oblidaràs;
Estic lluny però et puc sentir, queda’t per sempre amb mi.


Només per repetir aquell moment en el que el temps no s’atura però és un instant d'eternitat durant el qual tot es multiplica, es fa més intens, més celestial .... És quan realment ens tornem a trobar.

1 comentari: