dijous, 4 de febrer de 2010

Jugant amb el raïm


Ja feia temps que parlaven pel messenger, s’havien vist un primer cop, d’aquí havia nascut una amistat peculiar i ara era ell qui l’havia convidada a una nova activitat. Li obria les portes d’una cooperativa vinícola, filial d’una de cert renom. Així doncs, agafava un tren direcció el Penedès, sabent que ell es moria de ganes d’ensenyar-li el seu segon entorn vital. La matinada no l’havia molestat, era un dia festiu però no tenia res millor a fer, la seva parella treballava i el seu amic tenia un dia lliure preciós per a compartir. Anava observant els canvis de paisatge a mida que s’havia relaxat un cop fet el transbordament de tren sense cap complicació. Ja portava més d’una hora de trajecte i encara li faltava gairebé una altra hora.

Va baixar del segon tren i, un cop a fora del recinte de l’estació, va fer una ullada general intentant localitzat al seu guia. Va mirar a la dreta, va mirar a l’esquerra i just quan anava per treure el mòbil es va fixar en el pas de vianants amb el semàfor en vermell. La figura “afideuada” no deixava dubtes, allà el tenia. Es va situar just davant per davant i en el moment que es van trobar les mirades van intercanviar un somriure de satisfacció, preludi d’un gran dia. Li va fer un senyal indicant que s’esperés, que ja s’acostaria ella. I així va ser. La primera abraçada i el primer petó, lleuger i fugaç. Van començar a parlar de tot una mica de camí al cotxe d’ell. I van seguir parlant de camí a la finca, un parell de quilometres passat el poble.

El paisatge la va captivar, tot un immens verd fresc, de terra seca. Ceps per tot arreu, en mil•limètriques rengleres. Ell havia avisat que portaria una convidada però al ser festiu de temporada baixa la finca no estava pas gaire concorreguda.

-És excel•lent, avui tindrem tota la tranquil•litat que vulguis. Estàs a casa teva.

Havien aparcat al costat de l’edifici principal, una casa pairal que per si sola ja era digne de fotografiar i així ho va fer ella. Ell li va explicar que era un edifici històric però que el més interessant no ho trobarien aquí. Van caminar una mica i li va ensenyar altres edificis secundaris.

-Aquí hi ha el tresor més gran, aquí reposen els vins i caves del futur. Malgrat sigui un edifici modern un cop dins tot és silenci. A dalt hi ha la planta d’etiquetatge però prefereixo baixar directament a la bodega.

Poca llum natural i una barreja d’olors: humitat i raïm. Era una sala gegant, amb tres fileres infinites de botes enormes i un espai annex que semblava un traster, amb un cop d’ull ràpid va veure que era ple d’eines i botes més petites. Ell l’anava guiant amunt i avall, explicant amb excel•lent coneixement sobre la matèria cada una de les varietats que s’amagava a l’interior de cada bota. Tants tecnicismes la tenien impressionada però mentre ell es delia per les explicacions el pervers cervell d’ella teixia altres idees...

-Només hi ha les botes o què? No es veu massa moviment.
-Ja t’he dit que avui és un dia de tranquil•litat, també depèn de l’època de l’any. Ara tot és repòs, no és pas la secció on hi ha més feina. Però estàs de sort, podràs tastar alguna cosa si et ve de gust.

I van començar el “tour” com dos enòlegs, un expert i l’aficionada. Vins, rosats, negres, blancs, dolços, misteles, caves de totes varietats i fins i tot una col•lecció de licors casolans que van acabar d’arrodonir l’experiència. A aquestes alçades, entre xarrup i xarrup, les rialles i les bromes havien anat agafant una dimensió més desinhibida. Ella va dir una animalada de les seves, ell va riure a mig glop i se li va vessar el líquid del got... Ella el va mirar, es va acostar, li va apartar el coll de la camisa i va recollir amb la llengua una gota que baixava coll avall ... Ell, un cop superada la sorpresa, va buscar els llavis i la llengua d’ella i van començar una lluita apassionada. S’havien encès, conscients que això que estava passant passaria.

Aleshores ell la va conduir cap a la sala annexa que havien vist a l’entrada. I de dins una nevera mig rovellada va treure una bossa amb un penjoll de raïm. Ella va somriure entenen que ell es recordava de les seves converses sobre l’eròtica del raïm... I va arrencar-ne un gra per tastar-lo. Deliciós, dolç i sucós. Ell va agafar un segon gra i li va acostar a la boca. Abans que ella el pogués mossegar li va esclafar als llavis i va començar a llepar, suau, lent... El suc del raïm no era l’única humitat que notaven. La calor es feia més evident ara que havien entrat en una altra calor... i per seguir jugant millor es van desfer de la roba que no els venia de gust tacar. La sala era un magatzem de trastos i el millor va ser un antic cup de trepitjar, ideal per seguir fent suc... de raïm. Prou gran per estirar-s’hi i rebolcar-s’hi, va donar peu a una lluita lliure amb D O: passió pura amb olor de vinya.

Els grans rodolaven per sobre la pell, se’ls robaven dels llavis, se’ls passaven d’una boca a l’altra, com dues criatures juganeres. Se’ls esclafaven per sobre, llepant... Ell li va treure els sostenidors per llepar els seus mugrons endolcits. Ella va començar a gemegar, xopa i llefiscosa. I li va començar a descordar els botons dels pantalons, amb intenció de menjar-se alguna cosa més que el raïm...

Mai s’haurien imaginat que seria tan plaent fer l’amor en un lloc com aquell i empastifats de raïm xafat, però com que va ser una experiència única mereixeria un capítol a part, escrit amb màxima dedicació i revivint totes les sensacions.

3 comentaris:

  1. A mi també m'agradaria anar a trepitjar raïm amb una noia... i llepar-li els most dels seus peuets!

    ResponElimina
  2. Eixxx una curiositat erótica...

    http://www.naciodigital.cat/vadevi/noticia/3603/veremar/follar/vilajuiga
    Alex de El Salvador

    ResponElimina