dimarts, 20 de juliol de 2010

Orgasmes (monòleg per a la Sònia)


Estem de festa major i aquest vespre m’he trobat amb la Sònia, una vella amiga del poble. El cas és que no ens veiem sovint i tot fent broma hem acabat parlant de l’orgasme femení, però no de si és clitorià, vaginal, anal o bucal no, no, hem fet un estudi sobre les onomatopeies de l’orgasme, sobre què diem les dones quan estem arribant al clímax de l’acte. I els hem classificat per grups.

Els més habituals acostumen a ser l’orgasme positiu de tota la vida (“síiiiiiii síiiiii”) però també tenim els simples o vocàlics tipus (“aaaaaaaaaah ahhhhhh” “ooooooooh ooooooooh”) que si s’ha de fornicar en silenci ens converteixen per art de màgia en consonàntics (“mmmmmmmmmh” “mmmmmmmmmmh” “ffffffffffffff” “ffffffffff”)

 Després hi ha un grup que són els sagrats o divins (“oooh deu meeeuuuu” “oooh senyor” “deeeeeeeeeu deuuuuuuu” “hòstia santa”) Altres els hem anomenats indicatius, que són els tipus “aquí, aquí” per si veus que la parella perd el fil i els indicatius de lloc que li assenyalen que ja ha trobat el lloc exacte que ens dóna gustet (“així, així”). Clar que a vegades costa trobar el punt i l’orgasme es converteix en un concurs de gossos d’atura (“esqueerraa esqueraaaa, para para, ràpid ràpid, dreta dreta, amunt amunt”) que no ens n’adonem però per la parella ha de ser un mareig, només ens falta dir-li “quieeeeeeet, jau aquí!!” .

Total, hem arribat a la conclusió que l’orgasme diu molt d’una persona, per exemple, si és golafre sentirem un “méeeesss méeeeessss”, si és autoritària deixarà anar un “no paris, no paris”... Ara, les millors som les dones generoses que animem als nostres estimats amb un “que booooooo que booooo”, això els puja molt..... l’autoestima i els manté la cosa ben ferma, com ens agrada.

Ara que també ens hem adonat que som soses, poc originals i repetitives, vaja que gairebé sempre diem el mateix perquè clar mentre estàs allà amb tot l’èxtasi dubto que et plantegis que diràs i com ho diràs...

Sabent això, dones amigues, pensem en els veïns: haver de sentir sempre el mateix, pobres... Arriba un punt que ja saben fins i tot en qui moment de l’acte estàs, si et falta molt o no per acabar... Per tant, fem un esforç  i procurem innovar, no per nosaltres sinó per ells, pels veïns, que ja que ens han d’aguantar i envejar com a mínim que la funció sigui variada i entretinguda. Amb una mica de sort ens acabaran aplaudint  i tot!

3 comentaris: