divendres, 11 de març de 2016

Bons companys

El dia que l’Amadeu va començar a treballar amb nosaltres vaig pensar que se’l menjarien. La intuïció va ser bona; la interpretació no. Avui és el seu últim dia. Ha demostrat ser un gran professional i bon company. Només hem tingut relació laboral i molt poca. Sempre m’ha semblat una persona agradable, per això m’he volgut acomiadar d’ell a l’hora d’esmorzar. Però l’estona s’ha fet curta. Li he demanat si voldria seguir la conversa acabada la jornada laboral i ha acceptat. Hem quedat a la cafeteria de baix.

Recordo que he baixat amb una sensació estranya: per què vull que ens tornem a veure, realment?

*****************

L’Amadeu seia sol en un racó, amb posat seriós. Havia estat el seu últim dia. Altre cop sense feina... Ella havia dit de trobar-se acabat el dia. La futura cap del seu futur ex-departament, ironies de la vida. A ell se li acaba el contracte i a ella l’ascendien.

-       Perdó, sento el retard!

-   Tranquil·la. Enhorabona. M’he assabentat de la jubilació de l’Engràcia. I sé qui la substituirà. Per això arribes tard, imagino...

-       Mira que n’ets de llest! Es deixen perdre una perla si no et renoven. No t’han dit res els de recursos humans?

-    No. Bé, sí. Que amb la reestructuració del departament no sé sap com anirà el personal i que, si de cas, ja m’avisaran...

-       Vaja... Si puc fer res per a tu, t’ajudaré amb molt de gust. Si és que et vols quedar...

-       M’agradaria.

-       A mi també...

Es van somriure com tants altres cops. La sensació va ser diferent. Ella sentia que no volia perdre el contacte.

-       Escolta, et puc convidar a sopar o tens plans?

-       Doncs... No tenia pensat fer res d’especial, però... Estic una mica fotut...

-       Ja, per la feina?

-       Sí, aquí m’he sentit a gust i he après molt. Però tornar-me a quedar sense feina se’m fa una muntanya...

-       Amb més raó t’anirà bé no pensar-hi! Un sopar informal, a casa meva. Va! Prometo no parlar de feina. Tinc ganes que ens coneguem millor...

El jove va somriure. Per què no acceptar la invitació? Feia molt que cap dona el convidava a sopar  i menys a casa d’ella. Seria agradable.

-       D’acord. Total, ja no treballarem junts... Pot ser un bon comiat.

L’Amadeu va posar com a condició que ell portaria les postres i el vi; no es volia presentar amb les mans buides, abusant de confiança. L’elecció va demostrar el seu bon gust. I ella, com més se’l mirava, més atractiu el trobava. La seva simpatia, el sentit de l’humor, el somriure, el posat seriós de quan escoltava...

Durant el sopar van parlar dels gustos culturals (llibres, pel·lícules, música...) i les nombroses coincidències van ajudar a crear un clima de complicitat. El vi i la nit també. Decidiren prendre les postres i el cafè al sofà, mirant un DVD que ell tenia pendent i ella volia compartir. Van començar molt atents a la pantalla, fent algun comentari. Cada cop es miraven més un a l’altre i menys a l’aparell. Algun contacte accidental va provocar les primeres rialles i l’inici d’una conversa sobre anècdotes divertides. I de la diversió a la intimitat...

Així va ser com va saber que era un home de poca sort amb les dones. Pare separat i algunes relacions posteriors que no havien anat bé... També va saber que era més jove del que aparentava. Un impuls de tendresa la va dur a besar-lo.

-       Ai, perdona! Hauria d’haver preguntat.

-       Ja saps que tens permís...

-       Perdó?

Van riure altre cop. A la feina ell sempre li deia aquella mateixa frase quan ella li demanava quelcom.

Es tornaren a besar, aquest com un bes més llarg, dels que descabellen i descorden botons, cinturons i desfan dubtes... Potser l’Amadeu no tenia sort amb les dones però no li mancava traça per a fer-les gaudir. Mig nus, asseguts de costat, ella va acomodar el cap al seu pit donant-li l’esquena. Ell es va tirar més enrere per poder abastar els voluptuosos pits mentre li mossegava el clatell i llepava l’orella. Va desplaçar una mà seguint aquelles delicioses corbes, decidit a explorar el sexe de la seva antiga companya de feina. Ella també feia temps que no tenia relacions sexuals i va agrair el contacte, inesperat però plaent.



Gemegava, gemegaven. No només era bon amant, l’Amadeu era el més ben dotat que havia vist fins ara. Es va mossegar el llavi. Quin encert haver-lo convidat a sopar i a casa, amb intimitat... El va començar a masturbar, gaudint del gruix i llargària, esgarrapant l’escrot suaument, mullant-se més cada cop que ell sospirava i accelerava els seus moviments, masturbant-la més fort, millor, com a ella li agradava. No es deien gairebé res, només alguna indicació per tal de fer-ho més bé, al gust de cadascú. Després d’un parell d’orgasmes, ella es va abraonar al sexe ja ben dur. Un caramel robust.

Ell es va excitar encara més. Oblidava per moments quina era la relació entre ambdós, pensament que sempre l’havia aturat a l’hora d’insinuar o proposar un acostament amistós més enllà de l’àmbit professional. Quina dona... Sempre se l’havia mirat, molt dissimuladament. Agradable i tendra, es feia desitjar. Tenia ganes de posseir-la però com demanar-li? Ella seguia gaudint al seu ritme; ell sabia que ho estava fent bé. En una pausa perquè ella agafés aire va reunir  prou valor per a demanar-li:

-       La vols dins?

-       Sí.

El primer clau va ser allà mateix, al sofà. De fet van ser dos. Primer ella a sota; es deixà caure amb urgència de rebre l’envestida fonda, gairebé dolorosa però excitant. En uns minuts de repòs podien tornar-hi. Però aquest cop el va fer seure per a cavalcar-lo, mentre ell perdia el seny amb uns pits que no desatenia en cap moment. Alguna cosa va caure al terra, però no va fer soroll de trencat. L’espai se’ls estava quedant petit per a tal volum de passió i perversitat. S’esgarrapaven suau, es besaven amb ferocitat. Somreien folls de plaer.

Va obrir els ulls. Sol al llit. Un llit que no era el seu. Va fer memòria. Va somriure, el seu sexe també va recordar... La seva característica inseguretat en el terreny personal va fer acte de presència. I ara, què faig? Va sentir la dutxa. Esperar o anar a cercar-la? Es va aixecar seguint el soroll. La porta entreoberta no deixava dubte: seria ben rebut. Va entrar, veient-la a través de la mampara de bany. Es va asseure en un tamboret, de cara ella. Primer només mirant. Després va satisfer el pessigolleig... Ella el va enxampar i amb el dit el va convidar a entrar. Més petons, més mossegades, més carícies i mirades... I més sexe; per davant, per darrera... Es van ensabonar un a l’altre i eixugar poc a poc.

Calia recuperar forces amb un bon esmorzar. Ell es va quedar al menjador. No havien recollit els plats del sopar. L’espectacle feia evident que s’ho havien passat molt bé. Sol·lícit, va començar a portar plats i utensilis a la cuina...

-       Amadeu, mentre dormies... Tinc una cosa per a tu...

-       Ai, ai! Amb què em sortiràs ara, “jefa”?

-       Haha, calla! Vaig dir que t’ajudaria a trobar feina, recordes?

-       Sí...

-       T’he escrit una carta de recomanació.

-       De debò?

-       Sí. Ja tenia pensat fer-ho. Abans que passés res...

-       Entenc.

Se li va acostar i el va besar. Li va parlar de les qualitats humanes, professionals i passionals que li trobava, amb tant convenciment que es va acabar posant vermell. Li ho va agrair somrient i oferint un bes llarg, captivador. Era home de poques paraules però sabia fer-se entendre. I ho feia molt bé.

-       Saps, al principi pensava que m’agradaria molt tornar a treballar amb tu, però ara no ho tinc tan clar...

-       Amb la meva carta, a recursos humans ho tindran molt clar, ja ho veuràs!

-       Sí, però després diran que em follo a la cap de departament i que per això estic a on estic...

-       No tenen perquè saber-ho...

-    La veritat, prefereixo repetir més nits així amb tu sense haver de patir. La carta de recomanació val per a qualsevol empresa, no?

-       Evidentment!

-       Doncs ja està. Trobar feina és complicat; trobar una dona com tu, també i potser més. I, si et sembla bé, m’agradaria anar-nos coneixent... Arribar a intentar-ho...

-       Sempre ho he dit: ets un encant... Vine, que se’t menjo a petons!!


La carta i els contactes van ajudar que l’Amadeu trobés feina aviat. Un xic precària però com a mínim tenia un sou amb el qual seguir pagant les postres i el vi. Fins i tot el cava i les flors del primer mes junts...



2 comentaris: