dimecres, 12 de juny de 2013

Vincle

No havia estat el nostre millor bolo però tampoc havia anat malament. La sala s’havia omplert prou, el públic s’havia comportat, fins i tot havíem cobrat!! Per a mi havia estat especial, sobretot perquè ella havia acceptat la meva invitació. Veure-la cantant, ballant i animant-nos des de primera fila havia estat molt estimulant. Vaig donar gràcies d’haver passat de guitarrista a simple cantant, clar que el meu instrument sempre havia estat el baix... La meva nova funció dins el grup em permetia interaccionar més amb el públic i gràcies a això l’intercanvi de somriures, mirades i gestos m’havia anant excitant. A més, la meva privilegiada perspectiva m’havia ofert precioses vistes del seu generós escot fins al punt de desconcentrar-me en algun moment però ningú ho va notar.
Després d’ajudar-nos a recollir els instruments, feina pesada quan estàs cansat i és de matinada, vaig creure oportú convidar-la a un parell de birres (els músics teníem barra lliure). Els de la sala ens van fer fora abans de poder acabar-nos les consumicions, no podíem quedar-nos al carrer i al final vam acabar a dins la meva furgoneta. Hi feia calor, era com estar en una sauna. Es notava que havia passat el dia al sol. Això va fer que, en un excés de confiança, ens anéssim despullant, quedant-nos gairebé en roba interior. Arribats a aquell punt ja no vaig poder més.

-       Porto una nit que no vegis!! No puc més, em petaran els calçotets!!
-       Hahahaa, exagerat!! No serà tant!!
-       Que no? Que no? Mira, mira, toca, toca!!

I amb la tonteria ens vam començar a tocar, primer ella a mi, tan dolça i excitant. Em mirava somrient, dient que tenia raó, que hi havíem de posar remei... Però no volia anar tan ràpid, havia estat tot tan bonic que no podia començar i acabar així. El primer petó me’l va fer ella, tan apassionat que em va fer veure els estels. Sentia la seva pell i la volia sentir més. Vaig preguntar si li podia descordar els sostenidors, tenia ganes de sentir-nos pell amb pell. Va accedir i en quedar-se nua em va treure la samarreta a mi. Allí estàvem abraçats, suats després del concert, però no ens importava fer mala olor.

Ella va començar a jugar amb els meus mugrons, me’ls mossegava, rellepava i esgarrapava. Jo, en canvi, vaig ser més delicat amb els seus i diria que li va agradar, doncs es començava a mullar. Les ràfegues de petons s’alternaven amb carícies i abraçades. M’anava escalfant per moments, ens anàvem escalfant per moments. Vaig començar a tocar-li el sexe per sobre la roba, em moria de ganes d’amorrar-me als seus llavis, als vaginals, però tampoc volia semblar groller ni desesperat. Vaig demanar permís per masturbar-la i mentre ho feia ella m’anava menjant el coll i l’orella. Allò em posava a cent i en notar-ho ella encara s’anava mullant més i més... La sentia gemegar, sabia que l’estava fent gaudir d’un bon orgasme, els espasmes no em podien enganyar. En aquell moment totes les meves penes s’havien fos, ella tenia la virtut de fer-me sentir tranquil, millor, però a la vegada això em provocava dolor, dolor per no poder estar sempre així, amb ella. Potser això feia que la tractés amb respecte i delicadesa, volia que cada moment junts fos un bon record, un bon son. Sentir les seves carícies em posava la pell de gallina, em parlava a cau d’orella i perdia el món de vista.

Encara no entenc com vam poder fer l’amor a la meva furgona, sempre plena dels trastos de la feina, però va passar. La molt punyetera es recordava del meu somni i havia decidit fer-lo realitat. Sense dir res es va acabar de despullar, va enfundar un preservatiu i es va enfilar a sobre meu per començar-me a cavalcar. Primer suau i amorosa, mostrant-me el seu joc de malucs. M’excitava tant!! Poc a poc es va transformar, em va sorprendre el canvi de la seva mirada però no em vaig espantar, ara tenia a davant meu el seu ésser real. Li vaig acaronar el cabell, el clatell, baixant la mà per l’esquena, la vaig acostar cap a mi fins a tenir a la meva boca la seva orella: “M’agrada tenir-te dins i ser a dins teu, ara del tot, per fi”. La vaig besar i la vaig ajudar a mantenir el frenètic ritme. La frescor de la matinada ens evitava suar tant com si fos migdia.

La llum del sol em va despertar, la tenia nua dormint a sobre el meu pit, abraçats. Em va envair una enorme sensació de tendresa i de cop vaig sentir una estranya emoció, de felicitat, aquella enyorada felicitat... Li vaig fer un petó al front, potser massa fort i llarg. En acabar em va mirar amb el seu dolç somriure, dient-me “bon dia”. M’hi sentia tan a gust, era com si portéssim junts tota la vida.
Ens van roncar les panxes, teníem gana però a la suor del concert s’hi havia afegit la suor de la nostra passió i ens calia una dutxa. Vaig proposar-li buscar una habitació on poder dormir en condicions i, sobretot, poder-nos dutxar amb calma i tranquil·litat. Va acceptar i per sort no vam trigar massa en trobar un bon lloc encara que fos a una hora tant estranya, però els hotels de carretera són així, un món a part.

Vam fer un bon esmorzar, necessitàvem recuperar forces. Menjàvem, parlàvem, entre rialles i mirades. Ella jugava amb el peu per sota la taula, li vaig dir que si seguia així acabaríem tornant a l’habitació. Però no hi vam arribar... Després d’haver pagat vam fer la bogeria d’anar fins al mar. La cala era petita i solitària, tota per a nosaltres. Ens vam despullar, vam començar a rodolar per la sorra, menjant-nos a petons, fins que ella va quedar sobre meu, altre cop. I aleshores ho va fer... Va dir que se’m volia menjar, sencer del tot, fins al final. Va desaparèixer entre les meves cames per fer-me sentir el que seria se’ns dubte el millor orgasme de la meva vida.


Tots aquests records em passaven pel cap de camí cap a la seva terra, no podia deixar-la marxar sola, de fet no l’hauria deixat marxar mai. Si la portava a casa seva guanyàvem un temps preciós per estar junts, parlant, tocant-nos tant com la carretera ens deixava. Em vaig mirar al mirall retrovisor i vaig veure el meu propi somriure, tornava a ser un home feliç, ni que fos en aquell moment. Em vaig girar a mirar-la, era una fada, la llum del matí ho feia tan evident... Va començar la cançó, els dos cantàvem a ple pulmó com per dissimular el dolor de la tornada a la realitat, de l’inevitable separació. Els ulls negats... Em vaig treure un dels braçalets de cordill (sempre li han agradat) vaig allargar la mà: “Agafa’l, queda-te’l, vull que tinguis una part de mi, vull que em portis sempre amb tu”. Se’l va cordar al canell dret i, posant-se la mà a sobre el cor, va dir “fa molt temps que et porto amb mi, aquí, però m’agradarà molt dur un tros de cordill, una nova llaçada”.


Cada dia rebo una foto a on em mostra el braçalet; sé que no se’l treu mai, comença a estar vell i gastat, tal com em sento quan no la tinc al meu costat... 



8 comentaris:

  1. PASSIO I COMPLICITAT EXTREMA,DELICAT I FRENÈTIC ALHORA.MOLT BO

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Waldo! Una abraçada. Ens seguim llegint!

      Elimina
  2. un vincle, on es respira entrega i llibertat, desig i anhel

    felicitats txell, pel teu nou relat

    una abraçada costanera
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra saber que t'ha transmès tant!! Gràcies per la visita i el comentari!! Abraçada osonenca!! :)

      Elimina
  3. Genial, com sempre!
    " Em vaig girar a mirar-la, era una fada, la llum del matí ho feia tan evident... Va començar la cançó, els dos cantàvem a ple pulmó com per dissimular el dolor de la tornada a la realitat, de l’inevitable separació."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, guapíssima! Una forta abraçada.

      Elimina
  4. I tu que tant escrius... ho practiques?
    T'atreveixes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'hi atreveixo.
      Hi ha sensacions / situacions que si no les vius ja em diràs com les descrius... ;)

      Elimina