Explorant la Lluna

La lluna reflecteix la llum del sol sobre el mar. Són aquelles coses que veiem sense acabar de veure,

que sentim sense saber d'on ens arriben. Com quan et creues pel teu camí amb un rostre desconegut, d'ulls vius i bonic somriure....

Una cara agradable que et fa somiar, imaginar... com segons quines paraules que desperten mil fantasies, entre il·lusió i encís.

Complicitats que creixen amb el temps, malgrat la distància. Ànimes que s'acosten (i es llegeixen) malgrat no poder tocar-se...

Però en el fons voldries tocar-les, ni que fos un únic cop, només per capritx, només per ... desig.

Jugant amb el raïm

Ja feia temps que parlaven pel messenger, s’havien vist un primer cop, d’aquí havia nascut una amistat peculiar i ara era ell qui l’havia convidada a una nova activitat. Li obria les portes d’una cooperativa vinícola, filial d’una de cert renom. Així doncs, agafava un tren direcció el Penedès, sabent que ell es moria de ganes d’ensenyar-li el seu segon entorn vital. La matinada no l’havia molestat, era un dia festiu però no tenia res millor a fer, la seva parella treballava i el seu amic tenia un dia lliure preciós per a compartir. Anava observant els canvis de paisatge a mida que s’havia relaxat un cop fet el transbordament de tren sense cap complicació. Ja portava més d’una hora de trajecte i encara li faltava gairebé una altra hora.

Va baixar del segon tren i, un cop a fora del recinte de l’estació, va fer una ullada general intentant localitzat al seu guia. Va mirar a la dreta, va mirar a l’esquerra i just quan anava per treure el mòbil es va fixar en el pas de vianants amb el semàfor en vermell. La figura “afideuada” no deixava dubtes, allà el tenia. Es va situar just davant per davant i en el moment que es van trobar les mirades van intercanviar un somriure de satisfacció, preludi d’un gran dia. Li va fer un senyal indicant que s’esperés, que ja s’acostaria ella. I així va ser. La primera abraçada i el primer petó, lleuger i fugaç. Van començar a parlar de tot una mica de camí al cotxe d’ell. I van seguir parlant de camí a la finca, un parell de quilometres passat el poble.

El paisatge la va captivar, tot un immens verd fresc, de terra seca. Ceps per tot arreu, en mil•limètriques rengleres. Ell havia avisat que portaria una convidada però al ser festiu de temporada baixa la finca no estava pas gaire concorreguda.

-És excel•lent, avui tindrem tota la tranquil•litat que vulguis. Estàs a casa teva.

Havien aparcat al costat de l’edifici principal, una casa pairal que per si sola ja era digne de fotografiar i així ho va fer ella. Ell li va explicar que era un edifici històric però que el més interessant no ho trobarien aquí. Van caminar una mica i li va ensenyar altres edificis secundaris.

-Aquí hi ha el tresor més gran, aquí reposen els vins i caves del futur. Malgrat sigui un edifici modern un cop dins tot és silenci. A dalt hi ha la planta d’etiquetatge però prefereixo baixar directament a la bodega.

Poca llum natural i una barreja d’olors: humitat i raïm. Era una sala gegant, amb tres fileres infinites de botes enormes i un espai annex que semblava un traster, amb un cop d’ull ràpid va veure que era ple d’eines i botes més petites. Ell l’anava guiant amunt i avall, explicant amb excel•lent coneixement sobre la matèria cada una de les varietats que s’amagava a l’interior de cada bota. Tants tecnicismes la tenien impressionada però mentre ell es delia per les explicacions el pervers cervell d’ella teixia altres idees...

-Només hi ha les botes o què? No es veu massa moviment.
-Ja t’he dit que avui és un dia de tranquil•litat, també depèn de l’època de l’any. Ara tot és repòs, no és pas la secció on hi ha més feina. Però estàs de sort, podràs tastar alguna cosa si et ve de gust.

I van començar el “tour” com dos enòlegs, un expert i l’aficionada. Vins, rosats, negres, blancs, dolços, misteles, caves de totes varietats i fins i tot una col•lecció de licors casolans que van acabar d’arrodonir l’experiència. A aquestes alçades, entre xarrup i xarrup, les rialles i les bromes havien anat agafant una dimensió més desinhibida. Ella va dir una animalada de les seves, ell va riure a mig glop i se li va vessar el líquid del got... Ella el va mirar, es va acostar, li va apartar el coll de la camisa i va recollir amb la llengua una gota que baixava coll avall ... Ell, un cop superada la sorpresa, va buscar els llavis i la llengua d’ella i van començar una lluita apassionada. S’havien encès, conscients que això que estava passant passaria.

Aleshores ell la va conduir cap a la sala annexa que havien vist a l’entrada. I de dins una nevera mig rovellada va treure una bossa amb un penjoll de raïm. Ella va somriure entenen que ell es recordava de les seves converses sobre l’eròtica del raïm... I va arrencar-ne un gra per tastar-lo. Deliciós, dolç i sucós. Ell va agafar un segon gra i li va acostar a la boca. Abans que ella el pogués mossegar li va esclafar als llavis i va començar a llepar, suau, lent... El suc del raïm no era l’única humitat que notaven. La calor es feia més evident ara que havien entrat en una altra calor... i per seguir jugant millor es van desfer de la roba que no els venia de gust tacar. La sala era un magatzem de trastos i el millor va ser un antic cup de trepitjar, ideal per seguir fent suc... de raïm. Prou gran per estirar-s’hi i rebolcar-s’hi, va donar peu a una lluita lliure amb D O: passió pura amb olor de vinya.

Els grans rodolaven per sobre la pell, se’ls robaven dels llavis, se’ls passaven d’una boca a l’altra, com dues criatures juganeres. Se’ls esclafaven per sobre, llepant... Ell li va treure els sostenidors per llepar els seus mugrons endolcits. Ella va començar a gemegar, xopa i llefiscosa. I li va començar a descordar els botons dels pantalons, amb intenció de menjar-se alguna cosa més que el raïm...

Mai s’haurien imaginat que seria tan plaent fer l’amor en un lloc com aquell i empastifats de raïm xafat, però com que va ser una experiència única mereixeria un capítol a part, escrit amb màxima dedicació i revivint totes les sensacions.

Fragments estripats [Bloc del Netlog]

Un cotxe traçant elS revolts... un mòbil que sona... tAnts i tants records ... tantes paraules, tants petons perduts... Roques i arbres; Vidres entelAts... Plens de vida, moments fora del tempS...

La Lluna enS mira i jO et dic adéu; uNa part de tu ha fugit, una part de mi jA no hi és...

Comencem sense ser un principi, distants i prudents... Per sempre, fins mai.
Etern.
Fort, profund i màgic... Fins el final.

Llévame a perderme
dónde este junto a ti,
caminando sobre las hojas
tan solo el recuerdo me queda,
el anhelo de mirarte
cuando tan solo soñarte puedo.
Ya nada me inspira

Me quedaré junto al viejo árbol
dónde grabé un día tu nombre,
dónde me abrazo llorando
a sus ramas tristes...
¿porque no estás?

[Amadeüs]

Quan ja no tens res a perdre o quan el que pots perdre ja no és res del que tens ... no importa pecar de sinceritat, baixar-se els pantalons, empassar-se l'orgull i dir la veritat amb el cor a la mà!!

I al final queda una gran sensació de pau i felicitat sabent que has fet el que havies de fer, que potser has tardat i potser no ha sigut com voldries però ja està fet, ja està dit, ja està vomitat.

Punt ... i a part Passem pàgina, el llibre ja s'està fent pesat!! Fi del capítol. Inici de l'aventura.

La veritat és aquesta, qui realment es preocupi per tu voldrà estar al teu costat, et farà costat. Les paraules boniques necessiten accions simplement meravelloses que els facin justícia...

Una flor ja pot ser molt preciosa que si no la cuides s'acabarà morint i podrint... s'ha de ser realment estúpid per deixar-se perdre tanta bellesa!!

Agraeixo el més mínim petit esforç, valoro el simple gest d'un SMS inesperat convidant a compartir una estona (per curta que sigui). Tan difícil no és, o sí?!

Tot és voler... fer-ho realitat.

Ara ho veig tot molt més clar, reconec que potser  m'havia equivocat... la propera vegada quan tingui un dubte ja sé què (NO) he de fer...

Era molt bo, en sabia, tenia art. Havia nascut per seduir i, a la vegada, deixar-se seduir. Havia aprofitat els anys i l'experiència, tot i ser relativament jove. Sabia fer-se irresistible, sabia tenir-les contentes, la paraula adequada en el moment precís, poc o molt totes les dones s'assemblaven, era més senzill del que molts homes s'imaginaven. Però no havia previst que una dona com ella es creués en el seu camí i li desmontés tota la teoria apresa... 

To Tau ^^

Llum d'àngel... les nits sense tu no són tan dolces.
Rostre de llum, mirada de vidre.
Innocència sense aparença; qui per sobre et mira no et veu del tot.

Llum d'àngel, agradable companyia.
Sempre en distància, esperant el dia, compartint la nit.
Ànima de foc, càlida conversa, somriure de sageta.

Caixa de Pandora, sucosa metzina.
Veure't em fa estremir...
Només una estona, queda't aquí. Vine amb mi.

Ets la flama que ha destronat l'astre Sol
i només per això sóc cruelment feliç.

Fill de la Lluna, company del submón.
Tu també fas màgia, encateris plens de sensacions.
Ballant amb l'ànima, arribant a tots els meus racons...

DIFERENTS CAMINS D’UNA MATEIXA DIRECCIÓ

(10 de maig / 20 de juny 2004)

1.- Sucosos regalims ressegueixen les seves cuixes... Estirada de cara al coixí es disposa a ser sorpresa pel seu membre... Està tensa, es gira vers ell suplicant que la faci volar molt lluny i molt alt... La penetració és profunda però plàcida, no hi ha dolor, no hi ha molèstia.... Sent com entra dins seu, suaument, li besa al coll, busca els seus pits amb ambdues mans. Amb un gest violent però controlat fa que es giri oferint-li el seu deliciós coll.

Cada penetració va seguida d'una mossegada. Els seus gemecs queden muts... Ell comença a llepar-li tot el cos, encara sobre seu. Ella s'aparta. Cara a cara segueixen explorant-se. Li besa el pit, succionant la seva pell com si fos l’apat més deliciós... Vol fer-lo encongir de plaer...
Per sorpresa el cavalca, asseguda sobre seu. El cap enrera. Ell li acarona l'esquena, acompanya el seu cos i l'apreta contra seu per fer-la entrar... Són dues bèsties dolces amanyagades per l’amor i entregades al plaer. És un moment que havíen desitjat secretament.

2.- Avui sembla un dia com qualsevol altre, però ella sap que no serà així. Vol deslliurar-se de la seva buidor, saciar la set. Es fa convidar. La foscor neixent l’acompanya i li dóna forces per fer-ho realitat. Demana ser portada a un lloc tranquil, a recer de mirades que la puguin incomodar. S’endinsen caminant per un bosc, a la llum del sol ponent. És una imatge innocent que recorda altres moments. Ell ja s’ha adonat que no és la mateixa de sempre...

S’atura després de molt caminar. Potser cansada perquè fèia pujada i el terreny era més aviat pedregós, és esgotador arribar a aquesta alçada on la natura delata que no tothom té la voluntat d’arribar fins allà... Inicien el seu joc de sempre però aquesta vegada la roba la molesta i es comença a despullar...

3.- S’ha promés que aquesta vegada serà més atrevida i no l’aturarà. El fred hivernal ha espantat qualsevol ésser humà possible. Ja és de nit. Estan còmodes, l’exterior no els pot agredir. Ella sent com crema el desig, el vol encendre al saber que avui té permís. Se li ofereix sencera, sense límits, entregada amb amor. Només així la pot ajudar. És quan s’acaba de convèncer que ell no ha mentit mai, que no fanfarronejava com tants altres...

Se sent satisfeta, molt feliç. No sap quan de temps han estat estimant-se, no li importa. Per segona vegada s’ha sentit completament extasiada, arribant amb ell fins al final. Els records de la seva mítica nit única rebroten més que mai... Ha sigut tant dolç, tant tendre, tant semblant....

Lliçó vital

Cada vegada que quedo amb la Olaia és una sotragada emocional que em desperta i m'activa. Estava preparada pel de sempre, escoltar les seves batalles sexuals, els seus jocs, les seves aventures. Però va ser ella qui em va fer parlar a mi. De fet és una de les poques persones amb qui puc parlar de tot, sense tabús ni judicis morals... La conversa, per molt que fos jo qui parlés, era sobre el de sempre: homes, amor i sexe.

A mig cafè em vaig adonar que compartir amb la Olaia els meus mals de caps era donar-los-hi la volta, reduir-los a la mínima expressió. No necessitava psicòlegs. Ella s’ho passava bé veient com em complicava la vida preocupant-me pels pitjors moments en comptes de viure gaudint dels millors moments. Era com recuperar allò que havia oblidat per culpa de preocupacions supèrflues, tornar-me a descobrir, en definitivament, recuperar el meu poder....
Ho confesso, si la Olaia i jo som tan amigues és perquè, en el fons, no som tan diferents com sembla a simple vista I això és el que li vaig dir al acabar de parlar.

Em va agafar la mà, em va mirar fixament amb expressió molt seriosa i només va dir una paraula: VIU. Vaig entendre de seguida què volia dir. Les dues compartíem els secrets d’un submón que no tothom pot comprendre i no em va costar gens interpretar tot el que significava aquella simple paraula.

Viu i atreveix-te a gaudir de la vida...

Torna la Olaia!!

Hello!!La Olaia ha tornat...

Un SMS breu però molt concís. La nostra viatgera, la nostra aventurera, la nostra exploradora sexual acabava de tornar d’una de les seves escapades a ves a saber on!! Sabia que tindria un mail de benvinguda, serà com és, però mima a la seva gent.

Hola, com pots comprovar ja he tornat!!

I per estrany que et pugui semblar, venint de mi, aquesta vegada he conegut un home però no m’hi he embolicat

[coi Olaia, no sembles tu, què ha passat?]

He conegut un home dels d’abans: educat, correcte, galant, detallista, sincer, divertit.... i ara et preguntaràs perquè no me l’he repassat oi? Doncs mira, sincerament, l’he trobat súper bufó, molt cuco, és una cabra boja però amb molt de seny. És persona de vida sana i per estrany que et sembli durant aquests dies mai hem parlat de sexe. Sí noia, em dec estar fent gran o estaré cansada de borinots bocamolls amb poc cervell. És un historiador, sí, una home de cultura, amb mil històries per explicar. Un apassionat de l’art, animal de concerts i d’exposicions. He après molt, sobretot de temes que mai cap home m’havia mostrat abans. Per tant, he decidit ser passiva, escoltar, observar i gaudir d’una gran lliçó... El coneixia tothom allà on anàvem, a cada moment saludava algú, la gent ens parava pel carrer!! Suposo que la seva bondat l’ha convertit en un personatge estimat, que es fa estimar, però no desitjar. Ni una insinuació, ni una broma, ni un comentari picant, res, zero, nul, out.

[Ja,segur que és gay...]

Si no fos perquè em parlava de dones pensaria el mateix que tothom... no, no és homosexual. Però no és llatí ni mediterrani i potser per això és més fred, més pausat, més prudent, més formal. Em vaig sentir com una reina, amunt i avall amb ell fent-me de guia, presentant-me mil amics, ensenyant-me mil racons, botigues, carrers... una meravella. Potser he tornat abans del que és normal, però no pas perquè m’avorrís al seu costat. És un home molt “naïf”, per anomenar-lo d’alguna manera. No m’hi veig despullada a sobre (o sota) seu, simplement. Té molt d’encant però sabria greu perdre aquesta visió tan innocent que tinc d’ell, em diverteix massa i seria com espatllar un encanteri, com embrutar un conte de fades, com profanar un lloc sagrat, com pervertir un àngel.

[Olaia, te n’has penjat i per això no vols ...]

Potser m’he penjat de la seva innocència, és molt graciós trobar un home que no et mira amb desig, que no et baveja l’escot, que no intenta seduir-te per tastar el filet... M’ha ofert una habitació a casa seva, però tenia l’hotel pagat i com que em conec també he volgut evitar el que hauria intentat amb més hores d’intimitat...

Em va acompanyar fins a l’aeroport i allí em va donar la seva targeta per si mai tornava a aquelles terres. Qui sap, volar fins allà no és ni pesat ni car. A més, m’agrada molt el paisatge i té l’oceà a 4 passes.

[Definitivament tanta pluja i tant dia gris li han apagat la libido!! Sinó no hi trobo cap altra explicació!! Saps què, vaig a trucar-la, per quedar i fer un cafè dels nostres, l’he de veure amb els meus propis ulls, no sigui que m’hagin canviat l’amiga!!]

Sembla mentida que encara quedin homes com ell. Quina diferència comparat amb els que ja coneixes!! Gaudir de la seva innocent i inofensiva companyia ja ha estat un gran plaer en si, no calia res més...

Deixa'm desfer l'equipatge i recuperar-me del canvi d'hora. Ja et trucaré per ensenyar-te les fotos.

Petonets,

Olaia

[Quina decepció s'emportaran els qui s’esperaven la història de sempre!! Ets única, Olaia!!]

Per sempre amb nosaltres!!

Has marxat, ens has deixat,
has començat un nou viatge sense nosaltres, els teus amics.
Però vas tenir temps per ajuntar-nos, per presentar-nos...
Sense tu som un menys, però gràcies a tu hem conegut més d'una bona amistat.
Sempre estaràs entre nosaltres, entre els teus amics, en el nostre record.

Amigues...

Saps, per molt que a estones t'hagi envejat m'he adonat que necessito una comunicació, una relació més sòlida.

Sóc incapaç d'estar fent equilibris en una corda fluixa. En canvi tu sempre voltes amunt i avall, sense tenir un demà. Però jo no puc estar sense un "demà" pel que lluitar, és la meva motivació. Si el perdo, què em queda? On trobo el sentit de la meva vida, de la meva existència? Potser és perquè, de cop i volta, m'importa massa allò que la vida m'ha regalat i, com que és poc però de molt valor, m'he proposat conservar-ho, fer-ho crèixer i no jugar-me-la per un plaer fugaç, més buit que ple, per alguna cosa que no és res.

Si fos més freda, més superficial, més bona actriu i menys honesta segur que podria ser com ets tu. Però sóc així, i no podria viure anant contra la meva natura. Et costarà d'entendre després de les incomptables nits de festa juntes en les que jo també saltava fent equilibris. Potser pensaràs que m'he fet "gran", que m'he tornat "avorrida", que m'he deixat "atrapar", que ja no tinc valor per fer com tu. Pensa el què vulguis, m'importa un rave la teva opinió perquè no és res per a mi, no forma part de la meva realitat sinó de la teva.

Podem continuar com amigues o dir que simplement ens coneixem des de fa temps. Només és qüestió de respecte i de saber valorar l'amistat. Si jo t'importo tant com tu a mi sé que no em giraràs la cara, i malgrat anar per un altre camí sempre formaràs part de mi i trobararem un dia, un moment, per recordar juntes i riure'ns del nostre passat compartit.

I ara vola com tu sempre has fet, amb gràcia, amb seducció. Quan se't cremin les ales jo estaré aquí per eixugar les teves llàgrimes i escoltar els teus planys. Però no em demanis que faci el mateix que tu, que visqui la vida com la vius tu, ja no puc ni ho vull. Sé que tampoc et puc fer veure el que he vist ni ensenyar-te tot el que sé... No ho entendries, seria parlar-te en un idioma desconegut.

Camina lliure fent el teu camí, només així es pot ser feliç. Viu la teva felicitat i no la abandonis per res ni per ningú.

Una abraçada i fins sempre.

L'últim glop (amarg)

Destapes la teva cervesa, és la primera que ens prenem junts després de molts anys de confidències. Mentre observo com puja l’espuma blanca penso que és una excel•lent metàfora del què hi va haver entre nosaltres. Mai he tingut clar com anomenar-ho, no em sortia dir-ne amistat perquè no es correspon amb el concepte que en tinc, potser hi vam barrejar massa ingredients fins arribar a espatllar la fórmula original.

Va començar amb efervescència, pujant a tota velocitat, fins acabar vessant-se i evaporant-se en el no res. En vam fer un primer glop, embriagats del nou gust que descobríem, però a mida que buidàvem l’ampolla anàvem trobant matisos diferents, divergències d’opinió malgrat ser dos apassionats de la cervesa en general.

Ara penso, és motiu suficient perquè no puguem anar mai més de copes junts? Si els dos en tenim ganes, què ens ho impedeix? Pensar en el que pugui venir després de la copa (ha de “venir” res més per força, ens hi obliga alguna clàusula?!) o el què ja hi ha d’abans però que un dels dos continua callant tossudament (malgrat l’altre ja ho hagi vist fa estona i es senti part d’una situació estúpida).

No és, precisament, el fum del tabac el culpable de confondre’ns la visió.... com vols entendre-ho si et negues a acceptar-ho? Comença pel principi, rebobina, analitza, dissecciona, investiga, ordena, preocupa’t si de debò t’interessa el tema. Si no és així aleshores estem en una situació diferent.

Sincerament, la vida és tan incontrolable com aquesta espuma. Deixa que flueixi el què hi ha dins teu, aleshores ho podràs assaborir tot amb més plaer. Tens tanta por a embriagar-te i perdre el control d’allò que tant t’esforces en amagar... No et cansa viure així? És com estar a límit de l’orgasme però no arribar-hi mai!!

Mentrestant jo brindo pels qui es preocupen per millorar-ne la recepta i arribar a crear un nou gust, diferent, sorprenent, potser amargant però sempre agradable al bon paladar.

Salut!