Aura rosa

M’estava acabant d’eixugar quan la porta del vestidor es va obrir.

- Ui, perdona. Em pensava que no hi havia ningú...

- Tranquil•la, passa, passa. Però, no marxaves?

- Sí. Però en arribar al cotxe m’he adonat que no tenia les claus. 

- T’han caigut per aquí?

- Suposo. Les tenia a la bossa i ara no hi són...

- Altre cop te l’havies deixat oberta?

- Sóc un cas, ho sé. Excés de confiança.

- Dona de bona fe.

- També. Et deies...

- Aura.

- Això! No me’n recordava, sabia que era un nom poc comú.

- Sí, m’ho diuen sovint. T’ajudo a buscar-les?

- Em faràs un favor. Ja anem prou tard avui!

- Doncs sí, ha estat dur l’assaig...

Em vaig acabar de vestir parlant amb la Rosa. Feia poc que havia entrat a la colla i encara no havíem tingut ocasió de conèixer-nos millor. Era una dona elegant, d’atractiu sa, tota llum. Feliç i despreocupada, era habitual que es despistés però a la l’hora de la veritat es concentrava més que ningú. 

- Recordes a on havies deixat la bossa?

- Sí, aquí...

Ens vam ajupir il•il·luminant el terra amb el mòbil, mirant sota els armariets, apartant bancs. Els ulls se’m van clavar al seu escot i de l’escot vaig anar als llavis, molsuts, de somriure amable. Ens vam mirar amb cara de circumstàncies; no hi havia manera de trobar les claus però els nostres ulls s'anaven saludant... Potser estàvem perdent el temps, possiblement havia sortit al carrer amb a bossa oberta.

Vam recórrer el trajecte dels vestidors a l’exterior amb mirada concentrada. Ella procurava recordar els moviments. De sobte va deixar anar un “oooh!” i es va disculpar. Abans de sortir havia passat per la zona de la cafeteria a buscar una aigua. Allà, just als peus de la màquina de begudes, ens esperaven les claus.

- Ostres... Quin greu em sap haver-te entretingut!

- No dona, és normal que estiguessis preocupada.

- Fem una cosa. Tens pressa per tornar a casa?

- Gens. Per?

- Et convido a sopar per donar-te les gràcies!

- I ara! Tampoc cal, ja veus...

- Que sí, que sí!! Però et convido a casa, així ens coneixem una mica més. 

- Entesos.

La Rosa vivia en una caseta de les afores, herència familiar. Un barri discret i tranquil, gairebé a tocar del bosc. 

Només arribar ens va saludar la Boleta, la seva gata persa. En aquella casa s’hi respirava pau, calma, serenor i una elegància molt natural. La Rosa va encendre una vareta d’encens. La Boleta m’olorava amb curiositat i aviat em va seduir amb el seu embruix felí. 

- Oooh, mira-la, que maca. Li has caigut bé!

- M’agraden els gats i la Boleta és una cucada!

- Sí que és maca, sí...

Em vaig mirar a la Rosa i, pel seu somriure, crec que va llegir els meus pensaments.

- La vida està plena de bellesa, però o no la sabem mirar o no ens hi atrevim...

La conversa va seguir amb un to profund. Sintonitzàvem en qüestions ideològiques i espirituals, fins i tot teníem una formació acadèmica afí. Vaig parar taula mentre ella preparava el sopar. M’hi sentia estranyament a gust. Allà hi havia quelcom que t’atrapava. 

Soparem assegudes una davant de l’altra, amb la Boleta ocupant una cadira més. Vam riure dient que era un sopar de dones. I vaig pensar que les tres, a la nostra manera, teníem quelcom de felí. En un moment de rialles vaig moure les cames i sense voler vaig donar un cop a les de la Rosa. Vaig demanar perdó i com a resposta un peu em va dir que no passava res...

http://weheartit.com/entry/group/1691580

Rentant els plats es van repetir situacions de certa tensió. M’incomodava dubtar si era casualitat o intencionat. Però en el moment de seure al sofà per a degustar el deliciós te d’espècies ho vaig veure tot més clar.

- La veritat, m’alegro d’haver sopat juntes.

- Igualment, ets molt amable.

- I tu molt agradable... 

La Boleta va saltar damunt la meva falda just quan la Rosa se’m va arrambar. Va començar acariciant la gata i de cop m'acariciava la cuixa...

- Et molesta?

- No.

- I la Boleta?

- Tampoc.

Vam esclatar a riure com dues adolescents. En aquell moment vaig decidir deixar-me dur i li vaig tornar la carícia. No vam necessitar parlar més. Tampoc vam poder, teníem les boques ocupades en un bes. Els llavis de la Rosa eren suaus i dolços, més cuidats que els meus, tallats de tanta vida a l’aire lliure... Les seva pell també era suau, tan blanca com la meva. Els pits més ferms, se li notava que es cuidava i feia esport regularment. M’olorava i em llepava lentament, com una gateta mimosa. Era conscient de com i a on tocar per excitar; qui millor que una altra dona? Delicada però ferma, sense dubtar. Em fascinava deixar-la fer, deixar-me sorprendre. Mai ho hauria sospitat, tampoc li havia dedicat prou atenció. Ara només em podia limitar a gaudir del seu embruix mentre em despullava entre petons i carícies, correspostes amb la mateixa passió i delicadesa; si més no ho intentava. La Rosa, com la flor del seu nom, era una delícia captivadora. 

Un cop nues ens vam acomodar damunt una manta-catifa suau, envellutada. Érem dues filles de la lluna gaudint de la seva feminitat. Dos pols de la mateixa energia, diferents en aspecte però iguals en essència. Essència de dona, nèctar de vagina... Sentir-la gemegar era pur vici. La flor delicada deixava veure les seves perverses espines. Encadenàvem jocs entre somriures i sospirs. Ens descobríem trobant les semblances entre dues dones aparentment tan poc iguals. Però la nostra energia era la mateixa i fluïa lliure, espontània, natural. Entrada la matinada la Rosa va proposar sortir a gaudir de la lluna. Nues com anàvem, només amb els abrics, els mòbils i la manta, vam aprofitar la foscor per fugir a un racó del bosc. Com les ancestrals paganes ens vam prometre ajuda i solidaritat. Aquella amistat superaria enveges i tripijocs...

http://36.media.tumblr.com/tumblr_md64t5ZSDF1r3y1yzo1_1280.jpg

Els assajos tenien una nova emoció. Alguns dies era només un sopar amb altres de la colla, altres nits es feien més llargues comptant-nos pigues i ferides. Les espines de la Rosa, juganeres i salvatges, passaven inadvertides per la majoria. Era una flor de nit que s’obria amb mi, per a mi. Moments de pura màgia, de formigueig esgarrapant la pell, d’estranys orgasmes gairebé sense tocar-nos. De somriures i mirades que deien molt més... Desig, passió, tendresa, complicitat, força i sensibilitat. De les estones més innocents a les fantasies més vicioses. Provocant-nos i satisfent-nos mútuament, provant, investigant, assaborint cada nou descobriment...

El temps amb la Rosa em va ensenyar a estimar-me i estimar millor. La vaig cuidar quan la malaltia es va fer més cruel i amb prou feines venia als assajos, només per no trobar-los a faltar. Era tossuda i no volia renunciar a allò que la feia feliç. Però també va acceptar i em va demanar que acceptés el seu destí. 

http://s900.photobucket.com/user/natalies95/media/Roses.jpg.html

Aquella primavera les roses no van florir. La Rosa es va convertir en una dolorosa absència, freda com el pitjor hivern. Vaig jurar i compleixo cuidar d’allò que més va estimar: la casa, els nostres racons d'intimitat, la dessolada Boleta, la meva autoestima i l’amor compartit. 

Boira

[Adaptació d'un relat original de @plaerescrit, publicat amb el seu permís]

Malgrat ser diumenge, es va llevar quan encara era fosc. Després d'unes setmanes de molta feina havia aconseguit dormir dotze hores d'una tirada. Va esmorzar mirant per la finestra. Era tan d'hora que la boira encara no s'havia aixecat. Tot i així, va decidir calçar-se les botes i anar a fer una passejada pel bosc.

En sortir de casa va notar que la temperatura era agradable, malgrat la intensa boira. Es va endinsar al bosc sense destí, seguint un rumb inconscientment. Va arribar fins al vell roure on tantes estones havia passat acompanyat d'un bon llibre. La boira era tan espessa que no aconseguia veure el tronc a un metre de distància. Tot caminant, va decidir arribar-se fins el riu. Era a prop i de seguida va sentir la remor de l'aigua. Va quedar-se quiet, escoltant. Li va semblar que aquell matí el riu sonava diferent, més musical. Una melodia acompanyava la remor del riu. S’hi va apropar i la melodia li va arribar més clara. De sobte, un dolç perfum a fruites li va despertar els sentits.

Li va semblar intuir una silueta. Estava segur que la vista l'enganyava, però va avançar un parell de passes més. El perfum i la melodia li arribaven nítidament. Amb el cor accelerat, va decidir allargar la mà. La respiració se li va tallar quan els seus dits van acariciar una pell deliciosament suau. La melodia es va interrompre i va maleir haver trencat aquell moment màgic. Va tancar els ulls i amb un delicat moviment de la mà va començar a acariciar aquella pell nua i sedosa. Tal com desitjava, la dolça melodia va tornar a embolcallar aquell dolç moment.

Va gosar fer una passa més i va acariciar amb les dues mans. Ara n'estava segur. Era l'esquena d'una noia, de pell suau com el vellut. Li va semblar que la sentia tremolar i s'hi va acostar més, recolzant aquella esquena invisible contra el seu cos i rodejant-la per la cintura. Un cabell delicadament perfumat li va fer pessigolles al nas. El va apartar una mica i va anar a trobar l'origen d'aquell perfum encisador. El va localitzar en un coll lleugerament inclinat i receptiu. El va olorar, extasiat, durant uns segons en els quals li va semblar que el món s'havia aturat. Quan finalment els seus llavis van fregar aquella pell fina, la melodia es va transformar en un subtil gemec. La seva boca va començar a recórrer el coll lenta però imparablement. Dins el pit li bategava amb força el desig de trobar aquells llavis que la boira ni tan sols li permetia intuir.

Embriagat pel plaer, s'hi anà acostant. El primer que li va arribar va ser un alè dolç i càlid. El sentia anar i venir, fregant els seus llavis, com les onades del mar. De sobte, un desig gairebé animal el va envair. La seva boca desesperada va buscar aquells llavis. Només fregar-se, les llengües es van buscar amb una fam salvatge. Es fregaven i es retorçaven, descobrint-se, assaborint-se. La va agafar suaument dels cabells per tal que li oferís millor la seva boca.

Com llegint-li el pensament, ella va fer arribar una delicada mà fins el seu sexe. La va rebre excitat, dur i roent. En sentir aquella suau pressió li va gemegar a la boca. La noia es va deixar anar dels seus braços i va fer la volta, traient-li la samarreta amb un lleuger moviment. La tenia a un pam però la boira no li permetia veure-li la cara.

Uns segons després, va sentir els hàbils moviments d'una llengua estimulant un dels seus mugrons. El plaer era tan intens que no se'n va adonar: ella li havia baixat els pantalons a l'alçada dels turmells. Va tornar en si quan va sentir un petó delicat a la punta del sexe. Les cames li van tremolar. Estava convençut que cauria quan, aquella boca que encara no havia vist, va engolir el seu sexe, sencer, de cop. El gemec va ser tan intens que potser va ser més un crit que un gemec. Sentia el seu sexe créixer dins aquella boca que sabia molt bé el que es feia.

Quan es va sentir excitat com mai, la boca abandonà el sexe per anar a retrobar-se amb els llavis. Va ser llavors quan va sentir la primera i única paraula pronunciada per la noia de la boira:

-Folla'm.

El va agafar de la mà i el va portar al peu del vell roure imponent. Ella va recolzar l'esquena sobre el tronc i es va oferir, oberta i humida. Ell es va apropar i no la va fer esperar. Centímetre a centímetre, la noia de la boira va notar com aquell sexe dur, aquella polla roent que ella mateixa havia excitat amb la seva boca, la penetrava ben endins. Un cop es va sentir ben lubricat, va començar a envestir-la de forma potent i regular, arrencant-li un crit de plaer amb cada moviment. Els gemecs de la noia anaven pujant d'intensitat, i ell va saber que estava a punt de regalar-li el primer orgasme. Va augmentar el ritme, sentint com ella li clavava les ungles a l'esquena. Finalment, la noia de la boira es va deixar anar. Va notar cada contracció d'ella al seu sexe i això el va excitar encara més.

La va col·locar de quatre grapes a terra i la va tornar a penetrar, muntant-la amb la fúria d'un animal en zel. Ja no hi havia res més al món que aquell plaer foll. Cada cop que la noia de la boira s'escorria, els instints d'ell bategaven amb més força. Les envestides eren brutals. Sabia que l'estava follant d'una manera salvatge, però no podia parar. Sentia les esquitxades del sexe d'ella regalimant-li per les cuixes.

De sobte, després d'un orgasme especialment intens, ella es va esfondrar. S'havia quedat buida i les extremitats ja no l'aguantaven. Es va estirar al costat d'ella, esgotat, i va notar que la seva boca buscava fer-lo acabar. L’excitació era tan forta que es va entregar. No va voler resistir més; un potent raig de semen va omplir la boca entre gemecs i crits de plaer. No tenia cap dubte que aquell era el moment de plaer més sublim de la seva vida. Un plaer tan immens que dubtava poder repetir-lo. Entre la boira, va allargar la mà. Volia tocar-la, sentir la seva pell, abraçar-la amb força. Però ella ja no hi era. S'havia esvaït amb la boira. Estirat a l'herba, totalment nu i amb el sexe encara palpitant, va dubtar si tot aquell plaer havia estat real.

Setmanes més tard, passejava per la plaça del mercat. Cada diumenge al matí recordava la noia de la boira, el seu somni més intens. Va decidir tornar a casa. Pel camí es va creuar amb una munió de gent que venia del carrer Major. De sobte, una fiblada el va travessar de cap a peus. Aquella dolça olor, que mai oblidaria, va tornar a acariciar-li el nas. Va ser incapaç d'endevinar qui podia ser entre aquell riu de gent, però per fi sabia que la noia de la boira era real.

I l’acabaria trobant.

Boira...

Bons companys

El dia que l’Amadeu va començar a treballar amb nosaltres vaig pensar que se’l menjarien. La intuïció va ser bona; la interpretació no. Avui és el seu últim dia. Ha demostrat ser un gran professional i bon company. Només hem tingut relació laboral i molt poca. Sempre m’ha semblat una persona agradable, per això m’he volgut acomiadar d’ell a l’hora d’esmorzar. Però l’estona s’ha fet curta. Li he demanat si voldria seguir la conversa acabada la jornada laboral i ha acceptat. Hem quedat a la cafeteria de baix.

Recordo que he baixat amb una sensació estranya: per què vull que ens tornem a veure, realment?

*****************

L’Amadeu seia sol en un racó, amb posat seriós. Havia estat el seu últim dia. Altre cop sense feina... Ella havia dit de trobar-se acabat el dia. La futura cap del seu futur ex-departament, ironies de la vida. A ell se li acaba el contracte i a ella l’ascendien.

-       Perdó, sento el retard!

-   Tranquil·la. Enhorabona. M’he assabentat de la jubilació de l’Engràcia. I sé qui la substituirà. Per això arribes tard, imagino...

-       Mira que n’ets de llest! Es deixen perdre una perla si no et renoven. No t’han dit res els de recursos humans?

-    No. Bé, sí. Que amb la reestructuració del departament no sé sap com anirà el personal i que, si de cas, ja m’avisaran...

-       Vaja... Si puc fer res per a tu, t’ajudaré amb molt de gust. Si és que et vols quedar...

-       M’agradaria.

-       A mi també...

Es van somriure com tants altres cops. La sensació va ser diferent. Ella sentia que no volia perdre el contacte.

-       Escolta, et puc convidar a sopar o tens plans?

-       Doncs... No tenia pensat fer res d’especial, però... Estic una mica fotut...

-       Ja, per la feina?

-       Sí, aquí m’he sentit a gust i he après molt. Però tornar-me a quedar sense feina se’m fa una muntanya...

-       Amb més raó t’anirà bé no pensar-hi! Un sopar informal, a casa meva. Va! Prometo no parlar de feina. Tinc ganes que ens coneguem millor...

El jove va somriure. Per què no acceptar la invitació? Feia molt que cap dona el convidava a sopar  i menys a casa d’ella. Seria agradable.

-       D’acord. Total, ja no treballarem junts... Pot ser un bon comiat.

L’Amadeu va posar com a condició que ell portaria les postres i el vi; no es volia presentar amb les mans buides, abusant de confiança. L’elecció va demostrar el seu bon gust. I ella, com més se’l mirava, més atractiu el trobava. La seva simpatia, el sentit de l’humor, el somriure, el posat seriós de quan escoltava...

Durant el sopar van parlar dels gustos culturals (llibres, pel·lícules, música...) i les nombroses coincidències van ajudar a crear un clima de complicitat. El vi i la nit també. Decidiren prendre les postres i el cafè al sofà, mirant un DVD que ell tenia pendent i ella volia compartir. Van començar molt atents a la pantalla, fent algun comentari. Cada cop es miraven més un a l’altre i menys a l’aparell. Algun contacte accidental va provocar les primeres rialles i l’inici d’una conversa sobre anècdotes divertides. I de la diversió a la intimitat...

Així va ser com va saber que era un home de poca sort amb les dones. Pare separat i algunes relacions posteriors que no havien anat bé... També va saber que era més jove del que aparentava. Un impuls de tendresa la va dur a besar-lo.

-       Ai, perdona! Hauria d’haver preguntat.

-       Ja saps que tens permís...

-       Perdó?

Van riure altre cop. A la feina ell sempre li deia aquella mateixa frase quan ella li demanava quelcom.

Es tornaren a besar, aquest com un bes més llarg, dels que descabellen i descorden botons, cinturons i desfan dubtes... Potser l’Amadeu no tenia sort amb les dones però no li mancava traça per a fer-les gaudir. Mig nus, asseguts de costat, ella va acomodar el cap al seu pit donant-li l’esquena. Ell es va tirar més enrere per poder abastar els voluptuosos pits mentre li mossegava el clatell i llepava l’orella. Va desplaçar una mà seguint aquelles delicioses corbes, decidit a explorar el sexe de la seva antiga companya de feina. Ella també feia temps que no tenia relacions sexuals i va agrair el contacte, inesperat però plaent.

Gemegava, gemegaven. No només era bon amant, l’Amadeu era el més ben dotat que havia vist fins ara. Es va mossegar el llavi. Quin encert haver-lo convidat a sopar i a casa, amb intimitat... El va començar a masturbar, gaudint del gruix i llargària, esgarrapant l’escrot suaument, mullant-se més cada cop que ell sospirava i accelerava els seus moviments, masturbant-la més fort, millor, com a ella li agradava. No es deien gairebé res, només alguna indicació per tal de fer-ho més bé, al gust de cadascú. Després d’un parell d’orgasmes, ella es va abraonar al sexe ja ben dur. Un caramel robust.

Ell es va excitar encara més. Oblidava per moments quina era la relació entre ambdós, pensament que sempre l’havia aturat a l’hora d’insinuar o proposar un acostament amistós més enllà de l’àmbit professional. Quina dona... Sempre se l’havia mirat, molt dissimuladament. Agradable i tendra, es feia desitjar. Tenia ganes de posseir-la però com demanar-li? Ella seguia gaudint al seu ritme; ell sabia que ho estava fent bé. En una pausa perquè ella agafés aire va reunir  prou valor per a demanar-li:

-       La vols dins?

-       Sí.

El primer clau va ser allà mateix, al sofà. De fet van ser dos. Primer ella a sota; es deixà caure amb urgència de rebre l’envestida fonda, gairebé dolorosa però excitant. En uns minuts de repòs podien tornar-hi. Però aquest cop el va fer seure per a cavalcar-lo, mentre ell perdia el seny amb uns pits que no desatenia en cap moment. Alguna cosa va caure al terra, però no va fer soroll de trencat. L’espai se’ls estava quedant petit per a tal volum de passió i perversitat. S’esgarrapaven suau, es besaven amb ferocitat. Somreien folls de plaer.

Va obrir els ulls. Sol al llit. Un llit que no era el seu. Va fer memòria. Va somriure, el seu sexe també va recordar... La seva característica inseguretat en el terreny personal va fer acte de presència. I ara, què faig? Va sentir la dutxa. Esperar o anar a cercar-la? Es va aixecar seguint el soroll. La porta entreoberta no deixava dubte: seria ben rebut. Va entrar, veient-la a través de la mampara de bany. Es va asseure en un tamboret, de cara ella. Primer només mirant. Després va satisfer el pessigolleig... Ella el va enxampar i amb el dit el va convidar a entrar. Més petons, més mossegades, més carícies i mirades... I més sexe; per davant, per darrera... Es van ensabonar un a l’altre i eixugar poc a poc.

Calia recuperar forces amb un bon esmorzar. Ell es va quedar al menjador. No havien recollit els plats del sopar. L’espectacle feia evident que s’ho havien passat molt bé. Sol·lícit, va començar a portar plats i utensilis a la cuina...

-       Amadeu, mentre dormies... Tinc una cosa per a tu...

-       Ai, ai! Amb què em sortiràs ara, “jefa”?

-       Haha, calla! Vaig dir que t’ajudaria a trobar feina, recordes?

-       Sí...

-       T’he escrit una carta de recomanació.

-       De debò?

-       Sí. Ja tenia pensat fer-ho. Abans que passés res...

-       Entenc.

Se li va acostar i el va besar. Li va parlar de les qualitats humanes, professionals i passionals que li trobava, amb tant convenciment que es va acabar posant vermell. Li ho va agrair somrient i oferint un bes llarg, captivador. Era home de poques paraules però sabia fer-se entendre. I ho feia molt bé.

-       Saps, al principi pensava que m’agradaria molt tornar a treballar amb tu, però ara no ho tinc tan clar...

-       Amb la meva carta, a recursos humans ho tindran molt clar, ja ho veuràs!

-       Sí, però després diran que em follo a la cap de departament i que per això estic a on estic...

-       No tenen perquè saber-ho...

-    La veritat, prefereixo repetir més nits així amb tu sense haver de patir. La carta de recomanació val per a qualsevol empresa, no?

-       Evidentment!

-       Doncs ja està. Trobar feina és complicat; trobar una dona com tu, també i potser més. I, si et sembla bé, m’agradaria anar-nos coneixent... Arribar a intentar-ho...

-       Sempre ho he dit: ets un encant... Vine, que se’t menjo a petons!!

La carta i els contactes van ajudar que l’Amadeu trobés feina aviat. Un xic precària però com a mínim tenia un sou amb el qual seguir pagant les postres i el vi. Fins i tot el cava i les flors del primer mes junts...

La cita

Havia preparat una part del dinar el dia abans: el farciment de la pasta i el rap amb guarnició de segon plat. L’àpat estava pensat com a part de l’experiència amb que l’havia de sorprendre. L’esperava a la sortida del metro, repassant mentalment la jornada. Junts elaborarien la pasta fresca per a farcir-la després. Poc s’ho esperava allò! Ho acompanyarien amb un bon vi. Les postres fora de casa o, depèn com anés el dinar, potser en comptes de postres farien berenar...

Va aparèixer somrient. Vestia tal i com se l’havia imaginat. Res a veure amb les seves cites habituals. Allò la feia més interessant. Sortir de la zona de confort, tot diferent al de sempre. Dos petons, intercanvi de les primeres impressions. Fuetada d’olors i sensacions. S’hi està a gust al seu costat, contagia alegria. Li explica el dinar que ha preparat, riuen.

Mànigues amunt.. Farina, ous... El volcà sembla un pit, l’ou el mugró. Riures. Juguen com criatures preparant la pasta. Es treuen roba per no embrutar-se-la més. Tota? Tota, va. És divertit, s’enfarinen un a l’altre amb malícia. Un estira la pasta, l’altre li comença a donar forma amb els motlles. Es netegen a llepades i deixen fluir la perversió de manera natural. La pasta bull, el rap al forn. El primer tast de sexe oral, humit, calent, estimulant. Buscant-se els punts sensibles, descobrint-se mútuament. S’escalfen com el dinar. Paren taula, seria lleig que el gran àpat es perdés! Han fet molta feina...

Dinen nus, rient. Explicant-se aventures, confidències, algun secret. Comenten la recepta. Està bo, molt. És deliciós. I el vi, excel·lent! Farem postres o prefereixes esperar al berenar? Anirem allà, Pallaresa. Uuff, millor esperar! Renten plats junts; un ensabona, l’altre esbandeix. Encara no s’han vestit, només un davantal. Riuen de nou, es magregen ensabonats. Acaben de rentar plats i es deixen caure al sofà, devorant-se a petons, llepant-se el sensibles racons que ja han identificat. Sospirs, gemecs, fluids... Orgasmes encadenats. Passen de la passió a la tendresa. Parlen nus, entre carícies i massatges. T’agrada així? Oh sí, quines mans tens! Com en saps, gràcies. I els Donuts? Per què en parles tant? T’ho explico o t’ho ensenyo? Ensenya-m’ho!

Se’n va. Torna per darrera. Tanca els ulls, no els obris. Es posa davant seu, li agafa les mans per situar-les als seus malucs. Té un bon cul, i tant. Fes servir la llengua, a veure què trobes... Llepa. Dolç. Riu. Entén millor la broma. T’atreveixes a mossegar? I tant! Queixala sensualment, vigilant no fer mal. És evident que el dònut no caurà del lloc on està. Que dur, com batega. Quines postres... Fa la broma, de si vol dònut farcit de crema o no. Farcit, millor.  I segueix fins al final. Més sospirs, més gemecs, més orgasmes... Un descans. I passen a temes culturals, encara nus, buscant contacte suau, estimulant... Es torna a aixecar, també té gana. Estira’t, ara menjo jo. Un dònut a cada pit, les mans darrera l’esquena, com un joc de cucanya. Riuen. Falta xocolata. Després, després... Tot de cop no, ens faria mal. Millor ens acabem els dònuts...

Foto: @Mr_Pandeta 

S’adormen abraçats, pell amb pell. Migdiada tranquil·la. Desperten juganers. Millor sortir d’entre parets o no pararem! Així d’empastifats sortirem al carrer? Ens dutxem?

I a la dutxa torna el joc d’ensabonar i eixugar. De besar, llepar, acariciar...

Seuen davant un suís. Xocolata i nata, calenta. Calents. Bromes, mirades i més rialles. Peus que es busquen sota la taula. Mirades que parlen. Boques que mosseguen llavis. Ganes de més...

A on n'hi va haver, sempre n'hi queda...

En Maurici i jo havíem coincidit temps enrere; en guardava molt bon record i sovint em preguntava si a ell li passava el mateix. Al final vaig descobrir la resposta i també que seguia lluint aquell penjoll tan especial... La meva proposta de “Passejades de llegenda” havia tingut una gran acollida. Molts nens i nenes (i les seves famílies) s’havien apuntat a les excursions temàtiques que incloïen un berenar a l’aire lliure i una història relacionada amb el recorregut fet. Vist el volum i varietat de participació era necessari que algú m’acompanyés. El destí va voler que aquest algú fos ell, en Mau. Durant mesos vam sortir cada setmana junts, acompanyant un ramat de criatures il·lusionades i encuriosides. Explicàvem les llegendes entre els dos, així acaparàvem més l’atenció. La mainada ignorava quin era l’origen d’aquella increïble complicitat a l’hora de narrar però nosaltres encara ho recordàvem, malgrat no ens ho vam confessar fins l’últim dia...

Ens havien cedit el gimnàs de l’institut per instal·lar-hi un enigmàtic laberint del qual només se’n podia sortir seguint un joc de pistes relacionades amb les llegendes que havíem explicat. A partir de mitja tarda grups de diferents edats van atrevir-se a desafiar la seva lògica deductiva i saviesa popular. El nivell de dificultat variava segons l’edat i, amb la col·laboració del servei de Joventut, vam organitzar una sessió nocturna especial per a adolescents i joves. Vam acordar que amb l’ajuda del conserge i voluntariat ens encarregaríem de l’orde i neteja. Ens vam anar animant i l’experiència es va allargar al acceptar fins i tot grups només d’adults. Ja era de matinada quan per fi començàvem a recollir. Per cortesia, i perquè tampoc hi havia tanta feina, ens vam quedar sols només amb el conserge, doncs era ell qui sabia com activar l’alarma del centre. Li vam dir que es podia esperar tranquil·lament a consergeria, i així ho va fer. Gairebé ja ho teníem tot enllestit quan, acabant d’endreçar algun dels aparells de gimnàstica que havíem fet servir, em va caure una arracada.

-          Ostres, l’arracada!

-          Ui, l’he sentit caure, sí.

-          Per aquí, darrera del plinton, oi?

-          Doncs sí, espera que faig llum amb el mòbil. La veus?

Ens vam abocar per sobre del plinton. Ell allargant el braç per fer llum, jo per agafar-la.

-          Aaaiii, no hi arribo!! I no el podem moure?

-          Sí clar, i tornar a posar-ho tot a lloc ara que ja estàvem!!

Es va impulsar amb agilitat per quedar amb el cos penjant endavant. La samarreta va deixar al descobert la seva pell. Aquella panxeta que sempre m’havia agradat llepar i mossegar... En girar-se amb la meva arracada a la mà em va enxampar per sorpresa, mirant-lo

-          Ja veig com m’ajudes! Que ja no tinc 20 anys, noia!

-          Tampoc els tenies aleshores...

-          Cert, ni tu ni jo...

El breu silenci se’ns va fer etern, mirant-nos, recordant, revivint les estones de plaer compartit. Hi podríem tornar? I voldria tornar?

-          Té... Posa-te-la o endreça-la bé, però anem enllestint abans no se’ns acabi fent de dia.

Els papers es van intercanviar. Ara era ell qui mirava mentre em posava l’arracada.

-          M’agrada com et queden; estàs tant guapa com quan ens vam conèixer...

-          Pilota...

-          Saps que és cert; sempre t’he trobat atractiva, seductora, sensual...

Mentre ho deia es va anar acostant cap a mi, somrient. Vaig notar com tot el meu cos es tensava en sentir disminuir la distància. Havíem passat moltes estones junts però allò era diferent. En Mau em va abraçar en silenci. Es va separar uns moments per mirar-me als ulls.

-          T’ho creguis o no, t’he trobat a faltar; sovint pensava en tu, recordava com... Com m’ho feies, com m’agradava. Els teus sospirs, els teus gemecs, el riure...

-          Jo també hi he pensat algun cop...

Ens vam tornar a abraçar, buscant-nos. Les mans resseguien el contorn dels nostres cossos. Les meves van pujar, les seves baixar. La nostra respiració i ritme dels batecs es va anar accelerant. Cinc minuts després ens foníem en un apassionat petó de retrobament, com si no haguessin passat els anys. Ens vam mirar i vam somriure.

-          No em diguis que t’has recordat del mateix que jo?

-          Podria ser...

En Mau va sortir corrents deixant-me allà sola, sorpresa, sense saber què estava a punt de passar. Al cap de pocs minuts va aparèixer amb un regle dels que es fan servir per tirar línies a la pissarra. Vam riure al recordar una de les nostres fantasies no realitzades.

-          Apa, on vas amb això?! Què vols fer?

-          Segur que ho vols saber? T’ho explico o t’ho ensenyo?

El plinton va acollir el meu ventre. En Mau m’havia “obligat” a treure’m els pantalons. Em va lligar les mans amb una de les cordes de saltar. Em va fer separar les cames i em va recordar que era millor no atraure l’atenció del conserge.

-          Si et faig molt mal pica de peus però no cridis, entesos?

La primera fuetada del regle va ser suau, les altres ja no tant. Jugava amb el contacte, passant-lo per la part interna de les cuixes, per sota les calcetes. M’excitava per moments. Es notava per la humitat, també per l’olor.

-          Mmmm, diria que t’està agradant tant com a mi... Ho puc sentir...

-          Haha, m’ensumes l’olor del cony, senyor Lecter?

-          No em provoquis o l’acabaré devorant!

L’última fuetada va ser més forta, estirant-me dels cabells, buscant el coll per llepar-me’l i mossegar-lo. Va deixar el regle per a dedicar-se als pits. Primer me’ls va magrejar per sobre la roba, després els va alliberar del seu confinament tèxtil. El plinton estava fred; els mugrons se’m van posar durs. Refregava el seu pubis contra el meu cul, l’erecció era evident. Va demanar que em girés.

-          Mare meva. Sempre m’han tornat boig aquests pits! Si sabessis els cops que hi he somiat! Els cops que m’he masturbat recordant-los... I ara, els tinc aquí davant, altre cop per a mi...

S’hi va abraonar amb golafreria. El vaig enllaçar amb les cames. Em va fer aixecar el cul per treure’m les calces.

-          Et mullaré...

-          Mulla’m, preciosa, deixa’m xop de tu...

-          Però haurem de parlar amb el conserge després...

-          Doncs què caram, fora pantalons! M’ajudes?

Com negar-m’hi? Jo també tenia bona memòria. Els hi vaig descordar rememorant aquell primer cop maldestre, quan vam acabar fent l’amor en els graons d’una escala empolsinada a falta d’un lloc millor... I ara el plinton rebria les conseqüències de la nostra recuperada luxúria... Em va fer estirar amb les cames penjant, oferint-li tot el sexe de manera descarada. Tal com llepava i xarrupava era evident que havia desitjat un moment com aquell. Jo també... Quan va aconseguir el seu premi humit, li vaig demanar que es posés a l’altre extrem. Va obeir estranyat, sense entendre les meves intencions. Em vaig impulsar fins quedar amb el cap penjat i, engrapant el seu fantàstic cul, el vaig apropar cap a mi. El va rebre una llepada al ventre, va riure divertit, deixant anar un “què penses fer?”. No vaig poder respondre, tenia la boca ocupada i la llengua entretinguda fent créixer l’erecció...

Va pronunciar el meu nom un parell de cops abans de tirar-se endavant buscant-me els pits de nou. Xarrupàvem fort, fent-nos mal, aquell punt de dolor tan plaent, pura perversió. Em va fer parar, va demanar que li deixés lloc. Tornava a tenir les cames penjant. Ara era jo qui no entenia res però tan bon punt es va enfilar damunt meu ho vaig veure clar: un seixanta-nou! Recollia la meva humitat però malgrat això sentia les cuixes xopes. De tant en tant alliberava el seu membre i jugava a tornar-lo a caçar a llepades o el mimava fent-li una cubana. Gemegàvem amb la boca plena, havia estat una gran idea: així no calia preocupar-nos pel soroll. Però no ens hi podíem estar molt més temps, el conserge ens esperava i es feia tard. Vam accelerar els moviments amb l’objectiu d’aconseguir el màxim plaer. La glopada a la gola va ser potent. No en vaig deixar escapar ni una gota. Es va mossegar el llavi silenciant els gemecs quan em vaig dedicar a deixar-lo net. Ens vam vestir d’una revolada, assegurant-nos que tot estava correcte, l’espai i la roba. Vaig passar pel lavabo. Necessitava eixugar-me bé i dissimular aquella olor a sexe salvatge que m’envaïa el nas i em feia venir ganes de més...

Ens vam acomiadar del conserge amb cara de cansats, dissimulant el somriure i la complicitat de vells amants. Un cop a fora ens vam adonar que no n'havíem tingut prou. Aviat començaria a fer-se clar però si ens espavilàvem a trobar un bon lloc encara ho podríem millorar. Vaig deixar el meu cotxe a casa i vam marxar amb el seu, més gran, cap a un racó del bosc... I allà vam rebre el sol nus, exhausts i amarats de suor.

A la dutxa encara em coïa tot. Alguna marca era més evident que altres. La coïssor m’ajudaria a recordar-ho millor... Desitjava haver-li deixat un record semblant. Més tard un parell de fotos i un missatge divertit em van confirmar que “sí”.

 Havent-nos retrobat, l’instint demanava repetir aviat...