dimecres, 5 d’agost de 2009

Regal de comiat

Els dits recorrien l’esquena amb un lleuger contacte. La carícia, gairebé imperceptible, era la més suau que mai havia notat la seva pell. Cada moviment era un calfred i cada calfred era un nou plaer.

El tacte, la dolça olor, les seves respiracions, la hipnòtica música balcànica de fons.... li estava agradant massa, tenia por de perdre de vista el món, de trobar-se en una altra dimensió, de sentir-se vulnerable, de donar-se del tot. Estava pres d’una embriagador sensació i es deixava fer tot lluitant contra els seus propis pensaments. Estava desemparat, totalment a les seves mans, sabent que podia llegir el que passava per la seva ment.

Li va demanar que es girés. Era conscient de la seva excitació, dels esforços que estava fent per no perdre el control. Però les mans destres, avui tan èlfiques i malèfiques, van recórrer el seu pit, poc a poc... Una llengua humida i lleugera va començar a jugar amb un mugró i després l’altre, amb molta precisió; només uns segons que li van eriçar tot el cos.

Ja no era persona, ja no recordava què era. La boca, els llavis, la llengua... Van seguir fent camí, mai amb pressa, pujant i baixant, mossegant i llepant, rellepant i mossegant, avall més avall, sempre baixant... Sentia el desig d'esclatar, de deixar-se anar; havia descobert quin seria el destí final i no sabia si podria aguantar.

Li estava agradat molt, massa, hauria suplicat “prou”. Si ho tornava a tastar no estava convençut de poder oblidar. Si pensava, callava, i callant els llavis carnosos treballaven amb llibertat i la llengua el feia esclau del seu propi plaer.
Precisament allò era el que més li agradava. Res el posava tant a cent i realment en sabia, ho sabia fer molt bé; mmmmmmmmmmmmmmmh, que bo, molt bo.... Pujar, baixar, llepar; baixar, pujar, llepar. I sense poder-la mirar.

Un dit traïdor s’escapà cap a darrera. Ara ja estava perdut del tot. Era precisament per això que s’havia esforçat tant en esquivar i evitar aquest moment. Li estava agradant massa com per viure esperant una repetició, com per viure amb l’incertesa de no saber quan tornaria a sentir tanta excitació.

Res li feia tanta por com ser pressa d’aquella sensació tan plaent i que no podia controlar. Si no era qui conduïa la situació, es sentia exposat a enfrontar la veritat: era la millor dona amb qui havia estat però era la dona amb qui no podia estar.

I ell no la volia desitjar, no la volia estimar, no es volia deixar atrapar pel seu encís, pel seu encant.

***************************

Ho va fer tant bé com va saber, estava especialment inspirada. Tot al seu favor, la lluna, els astres, la màgia de les olors i els colors. Havia esperat molt. S’havia preparat a consciència sabent que seria la única ocasió i, de fet, només hi hauria aquesta si a ell no el movia el cor. Era per ensenyar-li, per demostrar-li, que no es pot reprimir una sensació ni evitar la seva acció. Autoncontrol és ser capaç de gaudir-ne.

I donar l’esquena senyal de por.

Sense haver-lo tingut l’havia fet seu, per sempre. Doncs ella era capaç de ser al seu pensament i viatjar al seu interior, no calia que li digués res. Sabia perfectament que mai deixaria de tenir-li por. I un home que li té por mai és prou home per fer-la sentir millor.

Que fàcil hauria estat un tracte negociador. Tenir un àngel protector...

Que fàcil era jugar a ser com ell: un dimoni seductor...

Tu tens banyes; jo agulló.

1 comentari: